Les dues dones que apareixen en la fotografia que encapçala aquest article són la mateixa persona, la monja Carme Vilà Olivé (1914-2010). Mentre que la de l’esquerra és la verídica, la de la dreta és ella mateixa interpretada per l’actriu Clara Segura a la pel·lícula El 47, del director Marcel Barrena i amb la qual va aconseguir el passat cap de setmana el Premi Gaudí a millor actriu secundària. L’eix que guia la Carme en aquest llargmetratge és el de ser la crossa d’un conductor d’autocars, Manolo Vital, que va segrestar-ne un reivindicant un mitjà de transport públic pels veïns del barri de Torre Baró, de Barcelona.
“La seva història va convertir-la en un gran personatge del món real“, assevera el cineasta català sobre una religiosa que, “no exempta de contradiccions per penjar els hàbits a causa d’una forta convicció d’amor per l’extremeny Manolo Vital, el seu home fins que van morir [el 2010, amb pocs mesos de diferència]”, no va abandonar mai la fe cristiana. Així es posa en relleu per part de totes aquelles persones que la van conèixer, sobretot als barris perifèrics que van emergir a Barcelona durant la segona meitat del segle XX.
Una d’elles és el seu nebot, l’escriptor Salvador Balcells, per al qual la germana petita de la seva mare “va ser una religiosa que, des de la comunitat de monges del barri de Vallbona, on va residir abans de conèixer en Manolo al barri de Torre Baró, va manifestar una clara voluntat d’ajudar aquelles comunitats més vulnerables que emigraven a la capital catalana”, revela, tal com apareix en el film.
“Quan hi anava, ajudava els pobres d’aquest barri, ensenyant-los el català, a pesar de fer-ho en un context franquista”, afegeix Barrena, que ha acabat reproduint a l’obra una figura que, “respecte a la seva versió original, no presenta grans variacions”. “Una diferència és que la Carme no portava mai l’hàbit, ja que no va ser exactament una religiosa, sinó una seglar que ajudava les monges“, hi rebla Balcells.
Accions clandestines en temps de Franco
El 47 arrenca en els primers anys de l’arribada de migrants al barri de Torre Baró, a inicis de 1950, i conclou amb els esdeveniments que s’hi van produir durant la dècada de 1970, en què la religiosa ja apareix com a dona de Vital i mare no biològica de la seva filla, “per bé que en Manolo va ser pare d’un fill”, com recorda Balcells. “El Manolo Vital no era declaradament religiós, però l’esperit d’ajuda que tenia el convertia en un home que desprenia el més bonic de les religions”, manifesta Marcel Barrena.
En aquest sentit, tant Vital com Vilà “van participar en les lluites antifeixistes dels anys seixanta i setanta a la ciutat”, com recorda Balcells, qui va participar en una acció clandestina animat per Carme Vilà i el cantant i folklorista Jaume Arnella en què es va repartir propaganda contrària al règim de Franco al barri de Ciutat Meridiana, iniciat el 1963. “Vam sortir de matinada per passar desapercebuts”, recorda el nebot abans de reconèixer, però, que “aquest vessant d’ella no es reflecteix en la pel·lícula”. Per la seva part, Manolo Vital va impulsar les clandestines Comissions Obreres, i l’any 1970 havia fundat i presidit la primera Associació de Veïns de Nou Barris, que incloïa els barris de Vallbona, Torre Baró i Trinitat.
En morir la Carme, no es va celebrar cap funeral “perquè havia donat el seu cos a la ciència”, sentencia Balcells. Això no obstant, Torre Baró va fer-li un homenatge dies després. “Allà és on se l’ha de continuar recordant —sentencia Barrena—, i on, si finalment es vol posar el nom d’una plaça al Manolo, també hi ha de figurar el de la Carme, la dona que va ficar el seu gra de sorra per fer créixer una comunitat”.
