Francesc assegura que matar civils indefensos com ha fet Israel a Gaza “també és terrorisme” i que reduir “a la fam la seva població produeix el mateix terror insensat”, en un dels passatges de la seva autobiografia que s’ha publicat aquest dimarts a Itàlia.
Esperanza (Plaza & Janés), escrita durant més de 6 anys amb el periodista italià Carlo Musso i que es llançarà posteriorment a més de 80 països, estava destinada a publicar-se després de la mort del pontífex, però finalment es va decidir fer-ho en ocasió del Jubileu que se celebra aquest any.
El Papa, de 88 anys, relata episodis de la seva infància i adolescència, així com altres ocorreguts durant la dictadura argentina i els inicis del seu pontificat, a més de revelar dos atemptats fallits durant el viatge a l’Iraq, i repassar també molts dels conflictes i crisis internacionals de l’actualitat.
Així, Francesc esmenta els seus intents de mediar a la guerra d’Ucraïna i la seva petició, fins i tot, de viatjar a Rússia i a la qual el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, va contestar “que no era el moment”.
“Als atacats de Hamàs vaig perdre vells amics argentins”
També explica el seu dolor el 7 d’octubre del 2023 amb els atacs de Hamàs. “Per a mi, va ser dues vegades dolorós: en aquella matança vaig perdre vells amics argentins que vivien a la frontera de Gaza”, afirma.
Però afegeix: “A aquest desastre, a aquesta barbàrie, després se n’hi afegiria una altra, enorme: els atacs aeris israelians, que causarien milers de morts d’innocents, sobretot de dones i nens; i centenars de milers d’evacuats, cases destruïdes, gent a un pas de la carestia…”.
El pontífex relata que està constantment en contacte amb Gaza i amb l’església de la Sagrada Família, el rector de la qual és el sacerdot argentí Gabriel Romanelli, que acull famílies i malalts, “convertida en un escenari de mort“.
“La senyora Nadha Khalil Anton i la seva filla Samar Kamal, que era cuinera a la casa dels nens discapacitats que estan a cura de les monges de la mare Teresa, van morir a mans d’un franctirador de l’exèrcit israelià mentre es dirigien al convent i tractaven de protegir-se mútuament. A uns altres els van matar a sang freda a prop de la parròquia, una petita comunitat cristiana que plora la mort de més de vint dels seus membres”, descriu.
I llavors acusa: “Això també és terrorisme. La guerra que mata civils indefensos i desarmats, fins i tot voluntaris de Càritas que distribueixen ajuda humanitària, que turmenta sense treva els civils, que redueix la gana a la població produeix el mateix terror insensat”.
El papa critica, a més, “la vergonyosa incapacitat de la comunitat internacional i dels països més poderosos per posar fi a aquesta matança, l’onada d’odi s’ha convertit en un sisme submarí de violència“.
Francesc també es refereix a la seva salut i que fins i tot després de les operacions i hospitalitzacions “mai” ha pensat dimitir, mentre que davant la mort confessa: “Encara que sé que ja m’ha concedit moltes, només he demanat una gràcia més al Senyor: cuida de mi, que sigui quan vulguis però, Tu ho saps, em fa força por el dolor físic… Així que, si us plau, que no em faci gaire mal”.
El Papa reitera que l’Església acull tothom, “també les persones divorciades, també les persones homosexuals, també les persones transsexuals”.
“Però són fills de Déu! Poden rebre el baptisme en les mateixes condicions que els altres fidels, i en les mateixes condicions que els altres poden ser acceptats com a padrí o padrina, així com ser testimonis d’un casament. Cap llei del dret canònic ho prohibeix“, escriu al llibre.
“L’homosexualitat no és un crim”
I, en recordar que molts països persegueixen els gais, reitera que “l’homosexualitat no és un crim, és un fet humà, i per això l’Església i els cristians no poden romandre indolents davant aquesta criminal injustícia, ni ser pusil·lànimes”.
El Papa també rememora detalls de la joventut. “Jo també em vaig sentir atret per dues noies en aquella època, una de Flores, de la parròquia, i una altra del barri de Palerm”.
“Sortíem en grup, ballaríem el tango. Jo tenia disset anys i ja sentia al meu interior la inquietud de la vocació pel sacerdoci. Les dues senyores segueixen amb vida i tornaria a veure-les sent ja bisbe: una dirigia una parròquia del barri de Caballito i l’altra encara vivia a Palerm; totes dues estaven casades i tenien fills”, revela.
Article publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
