“No soc creient, però parlar amb ell em feia veure que era algú excepcional”. “Un àngel amb ales molt grans”. “Ja no podré escoltar les seves misses ni els seus acudits”. “Serà rebut per totes les ànimes que va acompanyar amb el seu entranyable carisma“. Aquests són tan sols alguns dels centenars de comentaris que aquest passat divendres omplien les xarxes socials demostrant la gran estima generada, des d’arreu de la geografia tarragonina, pel sacerdot Francesc Xavier Fort, mort a l’edat de 87 anys i capellà de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona des del 1995 fins que Agustí Ayats va rellevar-lo el febrer del 2024.
Entre aquestes mostres d’estimació de persones que van rebre el seu escalf com a pacients, familiars o com a treballadors del recinte sanitari, hi havia les de Xavier Roigé, zelador de professió, i de Jaume Moragas, a la mare del qual Fort va impartir el sagrament de la unció dels malalts. Dos noms amb dues històries personals lligades a aquest prevere: “Vam començar a treballar a l’hospital el mateix dia —rememora el primer—, i allà va ser on em vaig convertir en un feligrès de les seves misses, celebrades a la capella, que Fort considerava com un espai on es requeria ser pacient amb Déu, al contrari del que podia passar en qualsevol altre espai del centre”.
A diferència de Roigé, Moragas va conèixer Francesc Xavier Fort molts anys abans: “Va ser el 1963, quan va arribar com a professor al Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè de Montblanc, on jo ja estudiava perquè un dels docents era el meu oncle, el capellà Josep Raventós”, assenyala. Per a aquest tarragoní, l’equip docent d’aquesta escola creada uns anys abans per l’Arquebisbat de Tarragona i dirigida aleshores per Joan Martí Alanis, comptava amb un Forn que, abans de conèixer el món arran de la seva passió missionera, “va saber ensenyar el veritable significat del respecte, de la competició, de l’escolta i del discerniment“.
Joan Cañas: “Era una crossa que acompanyava en els moments més durs”
Un dels preveres que va compartir més temps amb Fort va ser Lluís Simón després que aquest fos durant quinze anys capellà de l’Hospital Sociosanitari Francolí, situat a escassa distància de l’Hospital Joan XXIII. “Poder estar a prop d’ell tot aquest temps ha estat per a mi un regal i un privilegi immens”, manifesta abans de reconèixer que “no tenia mai un ‘no’ per a ningú, i la seva implicació arribava fins al fons, ja que es ‘mullava’ realment per intentar ajudar cada persona en les seves necessitats concretes”.
Qui no va perdre el contacte amb el capellà nascut a Tarragona el 1937 i que, fins a la seva mort, va estar residint al costat de la seva germana Montserrat, va ser Joan Cañas, rector de la parròquia de Sant Pau i canonge de la Catedral de Tarragona. “Era un sant que donava a mans plenes tot el que podia a tothom qui el coneixia“, resumeix aquest sacerdot, per a qui Fort va ser “una crossa que acompanyava nit i dia centenars de persones anònimes que es trobava, malauradament, en habitacions o passadissos de l’hospital”. Allà va ser, de fet, on Cañas va compartir amb Fort els seus últims dies de vida. “El seu caràcter sincer i el seu cor agraït feien possible que s’estimés tant les persones i, sobretot, la ciutat”, hi afegeix.
“Vaig acompanyar-lo fins a l’últim segon, com ell havia fet amb tantes i tantes persones”, sentencia Cañas, que una vegada es va produir el tràgic desenllaç va oferir als familiars de Fort l’opció de celebrar les seves exèquies a la Catedral de Tarragona, tenint en compte la rellevància social de qui va ser condecorat amb el títol de Fill Predilecte de la ciutat de Tarragona. “Ells, com en Xavier, volien que el funeral se celebrés a la nostra parròquia de Sant Pau, defugint qualsevol ostentació”, revela, evidenciant l’actitud “senzilla i humil” d’un missioner que va actuar en un territori on la missió és, en molts casos, tractar de sobreviure.
