La Fundació Pere Casaldàliga ha portat a Catalunya, com acostuma a fer anualment, una representació del sistema educatiu que predomina a la regió amazònica del Mato Grosso —la qual va ser l’escenari de la tasca desenvolupada pel bisbe català durant bona part de la seva trajectòria missionera. Amb aquesta motivació, una de les veus del territori brasiler que més va conèixer el claretià de Balsareny, la pedagoga Maria de Lourdes Jorge, ha estat l’encarregada, aquest dijous, de fer-ne arribar els seus coneixements a desenes d’alumnes de la Facultat de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili.
En aquesta activitat, teixida des de la col·laboració de la fundació amb entitats que procuren impulsar el creixement educatiu des de la visió religiosa, com ara el Comitè Òscar Romero, Jorge ha volgut remarcar en la seva exposició la difícil consecució dels objectius del missioner català. Per bé que les forces polítiques van ser un entrebanc en algunes ocasions, durant més de 50 anys, el prelat es va dedicar a la defensa de la comunitat indígena i va procurar portar a la regió de l’Araguaia “una aplicació educativa religiosa i generadora de conscienciació crítica“, en un moment en què “res de tot això existia”, ha precisat l’experta.
Amb una explicació sorgida des de l’admiració i el respecte pel “brillant ministeri d’un dels missioners que més va fer per les nostres terres”, la conferenciant ha remarcat que el projecte de Casaldàliga va ser “un treball de transformació social”, el qual continua obtenit, avui dia, fruits de tota mena, entre els quals destaquen, per exemple, “la creació de comunitats educades per mitjà d’escoles, que tenen una identitat pròpia adquirida des de l’educació lúcida i constructiva”. D’altra banda, Jorge ha posat com a exemple l’alfabetització de 300 adults que s’hi va poder realitzar, de bon principi, “en tan sols 40 hores”, cosa que va començar a marcar el camí que posteriorment seguiria la xarxa educativa d’aquesta zona del Brasil.
Al costat de Jorge, Pere Casaldàliga va mantenir una constant atenció de l’evolució dels infants i adults que des de la dècada de 1970 van començar a omplir, per primera vegada, els centres que s’hi van anar construint. Uns centres que, tot i que “en condicions precàries” omplien aquells espais on abans hi havia terrenys de petits camperols sense terra i pobles indígenes, ja són tota “una autèntica proesa elaborada des de la voluntat cristiana”.
