Els habitants de la ciutat més gran de l’Amazònia peruana viuen envoltats de natura i grans rius, però no obstant això, allà només hi ha aigua potable al voltant de cinc hores diàries, la xarxa de subministrament elèctric és inestable i l’accés a internet és lent. La gent hi arriba des de pobles llunyans i s’instal·la a la vora del riu en condicions precàries i, per sobreviure, desenvolupen feines precàries no sempre ben pagades.
Aquesta ciutat té mig milió d’habitants i rep el nom d’Iquitos. Allà, una petita comunitat de Germanes Catequistes de Jesús Crucificat porta a terme la seva missió des de l’any 2017. Una missió evangelitzadora, que com afirma Fátima Lay Martínez en un testimoni publicat a Vatican News, afronta grans desafiaments enmig d’una regió geogràficament inhòspita.
“M’encanta veure jugar els nens xipollar i caminar descalços pels camins de terra”, relata la religiosa, remarcant que en aquell “petit racó del món” que anomena Regal de Deú, “les coses no funcionen com estem acostumats”. “Per això —assegura— cal molta creativitat i temps de part nostra per respondre a les necessitats de la gent, conèixer-la i estimar-la”
Els missioners a l’Amazònia peruana són pocs tenint en compte l’enorme extensió selvàtica. Aquella zona de missions depèn del Papa i per això el territori està organitzat en diversos Vicariats Apostòlics confiats a congregacions religioses. “Al nostre Vicariat només hi ha una trentena de capellans, per això els animadors i els religiosos i religioses hi juguem un paper molt important”, adverteix la religiosa.
Malgrat que la majoria de les parròquies són a Iquitos, el treball de l’Església arriba també a les comunitats allunyades, als pobles de difícil accés donada la complexitat de la geografia i la precarietat del transport. “Quan baixa el nivell de l’aigua —explica Fátima Lay— és impossible arribar a certes zones, o almenys per fer-ho cal caminar pel fang enmig de la selva i protegir-se de les picades d’insectes i altres animals”.
Terra “verge” per a l’evangelització
“La nostra missió consisteix en evangelitzar i acompanyar, especialment als joves que venen de pobles llunyans i que porten somnis sobretot pels seus fills”, comenta la religiosa. “Recordo una primera trobada amb la realitat pastoral que va tenir lloc durant una reunió pel sagrament del baptisme amb uns nens. Va ser una gran sorpresa adonar-me que, dels seus pares, només uns pocs havien estat batejats. Ho vaig viure com un repte i vaig haver de modificar la catequesi que havia preparat”, confessa. A poc a poc, Fátima Lay es va anar adonant que aquella zona era una terra verge per a l’evangelització ja que molts dels seus habitants no havien agafat mai una Bíblia i tampoc no havien sentit mai un passatge de la Sagrada Escriptura.
En aquest sentit, la religiosa també destaca que al llarg d’aquests sis anys han col·laborat amb diversos serveis de catequesi i formació a diferents parròquies, a més d’encarregar-se de les Obres Missionals Pontifícies. “Tot això ens ha permès anar de la ciutat a les perifèries, i arribar així a les comunitats establertes en zones riberenques, on hem pogut conèixer i servir els crucificats d’avui”, detalla la religiosa. “Aquesta trobada amb tants crucificats —afegeix— també ens compromet a donar veu als sense veu. Com que aquí hi ha moltes extractives il·legals, es produeixen abocaments de petroli que contaminen els rius i deixen la població sense aigua per beure i sense poder pescar per alimentar-se. Davant d’aquestes realitats, el nostre amor per la gent no ens permet estar indiferents i ens impulsa a posar el nostre gra de sorra per canviar-les”.
Per a Fàtima i les altres germanes de la comunitat, estar al desert és un do de Déu. “Encara que el món no s’adoni del que fem, cada esforç per caminar al costat d’aquest poble, per ajudar-lo a recuperar la seva dignitat, ja és un començament del Regne de Déu”.
