La presidenta delegada de Mans Unides Barcelona, Mireia Angerri, va tenir ocasió el passat 9 de desembre al matí de saludar el papa Francesc en la seva biblioteca i agrair-li personalment el seu servei a l’Església. Va ser en el marc d’una audiència privada entre el pontífex i els membres de la Comissió Permanent d’aquesta organització que en aquests dies celebra 65 anys treballant per erradicar la fam, el subdesenvolupament i la manca d’educació en desenes de països de l’Amèrica Llàtina, l’Àfrica i l’Àsia.
En l’audiència, el papa Francesc va destacar la importància del “geni femení” en la tasca de Mans Unides. Com percep vostè aquesta afirmació i com es reflecteix en el treball diari de l’ONG, especialment en els projectes de desenvolupament els quals on ens suporta arreu del món?
La Comissió Permanent no només està formada per dones, però la nostra entitat, des del principi, va escriure els seus estatuts en femení, discriminant positivament les dones perquè ocupin càrrecs de responsabilitat. Això impregna la nostra entitat del tarannà combatiu d’aquelles primeres dones d’Acció Catòlica que van engegar l’organització. Francesc, que és un gran defensor de la dona, va dir que sense ella el món no existiria i, a més a més, seria un lloc pitjor. Necessitem, per tant, les forces femenines que ens ajuden a mantenir una mirada atenta i curosa: la dona abandera la cura, l’atenció, el fet de donar-se als altres. I això ho veiem des de l’organització més petita, que és la família, fins a altres de més grans.
El Papa també va parlar de la importància de ser “pelegrins de l’esperança”de i contribuir al “desenvolupament espiritual, moral i material dels més vulnerables”. Com es manifesta aquesta visió a través de les accions que du a terme Mans Unides, especialment en els projectes a l’Àsia, a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina?
Tot allò que fem a través dels més dels 550 projectes que impulsem cada any en els tres continents, en més de 50 països, ho fem des d’una mirada esperançadora. Quan triem un projecte tenim en compte les necessitats més urgents de certs col·lectius, no anem a ajudar els que ja són ajudats, sinó a aquells que ningú ajuda, els descartats, els més pobres. Tot això ho fem des de la nostra mirada cristiana, evidentment, i amb la voluntat de promoure la dignitat humana. Quan emprens un projecte d’educació, de salut, de subministrament d’aigua o de defensa dels drets humans més fonamentals, ofereixes a aquelles persones, nens, nenes, homes i dones, la possibilitat d’una esperança, d’un futur millor. Aquesta és la llavor de ser pelegrins, de sortir fora i sembrar esperança que duem a terme a través dels nostres projectes.
Al llarg de la seva història, Mans Unides ha impactat en la vida de milions de persones. Amb els desafiaments actuals i la crisi mundial, quin creu que serà el paper de l’organització en el futur i com podrà continuar adaptant-se a les necessitats dels països en desenvolupament?
Sincerament, tant de bo arribés el dia en què la nostra feina no fos necessària. Això voldria dir que, com a societat global, hauríem arribat a un punt de maduresa i de solidaritat que faria que la igualtat entre éssers humans fos un fet real. Però no és així: els països més rics continuen aprofitant-se dels més pobres i els empresaris més rics continuen aprofitant-se dels treballadors més vulnerables. I continua existint treball precari, esclavitud infantil i no infantil. Per tant, mentre la societat no sigui capaç de prendre consciència de tot el que cal fer perquè les causes estructurals de la pobresa desapareguin, nosaltres continuarem tenint feina. I la farem. Sobretot en àmbits tan importants com l’educatiu, que és el que dona eines a les persones perquè siguin protagonistes del seu desenvolupament.
I sabent tot això, quin és el seu desig per aquest Nadal?
El meu desig és que els nostres cors s’obrin a una mirada soliddària amb aquells que no tenen la mateixa sort que nosaltres. En el primer món, cada dia ens llevem després d’haver dormit sota un sostre, amb un llit calentó, anem a la cuina i ens preparem un esmorzar abans d’anar a la feina; són coses que donem per fetes, però que moltes persones d’arreu del món no tenen. Tant de bo aquesta consciència de la nostra realitat privilegiada ens faci ser més solidaris i fem l’aportació que creiem que podem fer perquè el món canviï i perquè hi hagi algú que pugui tenir mateixes oportunitats que nosaltres.
