“Des d’aquesta illa del Mediterrani, elevem a ella la súplica per la pau: pau per a totes les terres que circumden aquest mar, especialment per a Terra Santa, on Maria va donar a llum Jesús. Pau per a Palestina, per a Israel, per al Líban, per a Síria, per a tot l’Orient Mitjà. Pau per a Myanmar. i el poble rus. Són germans, són cosins, que s’entenguin amb la pau. al món sencer!“.
El papa Francesc va llançar, des de la catedral de la Mare de Déu de l’Assumpció d’Ajaccio, i davant l’episcopat francès i el clergat i vida religiosa corsa, una crida a la pau a tot el món, especialment per Nadal. A la riba del Mediterrani que va veure sorgir, i caure, civilitzacions i cultures, i que ha estat, i segueix sent, tomba per a moltes ànimes, Bergoglio va voler recordar els conflictes que fuetegen la zona, sense oblidar la resta de guerres.
Abans del res de l’Àngelus, Francesc es va dirigir als bisbes, sacerdots i diaques, consagrades, consagrats i seminaristes, a qui va agrair “ser signe de l’amor misericordiós de Déu i testimonis de l’Evangeli” malgrat els conflictes. “En el context europeu en què ens trobem no falten problemes i desafiaments relacionats amb la transmissió de la fe, i vostès ho experimenten cada dia, descobrint-se petits i fràgils; no són molts, no tenen mitjans poderosos; els ambients en què treballen no sempre es mostren favorables per acollir l’anunci de l’Evangeli”.
I, tot i això, ha aclarit, “aquesta pobresa és una benedicció”. Per què? Perquè “ens despulla de la pretensió de voler anar pel nostre compte, ens ensenya a considerar la missió cristiana com una cosa que no depèn de les forces humanes, sinó sobretot de l’obra del Senyor, que sempre treballa i actua amb la poca cosa que podem oferir-li”.
“No oblidem això: al centre hi ha el Senyor. No soc jo al centre, sinó Déu. Això és una cosa que potser cada matí, quan surt el sol, cada pastor, cada consagrat hauria de repetir en la pregària: també avui, al meu servei, que no estigui jo al centre, sinó Déu”, va instar Francesc, que va advertir el clergat de Còrsega de la temptació de “quedar-nos adormits tranquil·lament, sense assumir les nostres responsabilitats”.
“¡Almenys siguin educats, passin a saludar! Déu és un cap que treballa més que nosaltres, no s’oblidin d’això” va improvisar, mig de broma, mig de debò, Francesc.
Tenir cura de si mateixos i tenir cura dels altres
Al mateix temps, els va preguntar: “Com estic vivint el meu sacerdoci, la meva consagració, el meu discipulat?”, una pregunta important. “Els prego que la gravin als seus cors, que no subestimin la necessitat d’aquest discerniment, de mirar cap a dins, perquè el ritme i les activitats exteriors no ens ‘triturin’, fent-nos perdre la consistència interior“.
I dos consells: “cuidar de si mateixos i cuidar els altres”. “Tenir cura de si mateixos, perquè la vida sacerdotal o religiosa no és un ‘sí’ que hem pronunciat una vegada i per sempre. No es viu de rendes amb el Senyor”, ha recalcat. Encara més: “l’alegria de la trobada amb Ell s‘ha de renovar cada dia; a cada moment cal tornar a escoltar la seva veu i decidir-se a seguir-lo”.
“Com més un sacerdot, una religiosa, un religiós, es lliura, es desgasta, treballa pel Regne de Déu, més necessari és també que tingui cura de si mateix“, va insistir el Papa. “Un sacerdot, una religiosa, un diaca que es descuida també acabarà per descuidar els qui li són encomanats”, ha afegit, reclamant una petita “regla de vida” per al clergat, que inclogui la cita quotidiana amb l’oració i l’Eucaristia, ” el diàleg amb el Senyor, cadascun segons la seva pròpia espiritualitat i el seu propi estil”.
Moments de solitud i descans
I, també, “conservar algun moment en solitud; tenir un germà o una germana amb qui compartir lliurement el que portem al cor; conrear una cosa que ens apassioni, no per passar el temps lliure, sinó per descansar de manera sana de les fatigues del ministeri”. “El ministeri és dur, el ministeri cansa”, va confessar.
“Cal tenir por a aquestes persones que estan sempre actives, sempre al centre, que potser per massa zel mai reposen, mai prenen una pausa per a si mateixos. Això no és bo, es necessiten espais i moments en què cada sacerdot i cada consagrat cuidin de si mateixos”, va subratllar. “I no per fer-se un lífting, sinó per poder parlar amb un amic, o amb la Madonna, per parlar de la pròpia vida, de les seves coses. I si tenen un confessor, un amic, que els conegui bé, perquè puguin fer un bon discerniment”. “La floridura presbiteral no va bé”.
Al costat de la cura, “la fraternitat entre vosaltres“. “Aprenguem a compartir, no només el cansament i els desafiaments, sinó també l’alegria i l’amistat entre nosaltres”. Fent seva una frase del cardenal Bustillo, el Papa va incidir que “és important passar del Llibre de les lamentacions al Cantar dels cantars“: “Compartim l’alegria de ser apòstols i deixebles del Senyor!”. “No perdem el sentit de l’humor”.
En segon lloc, el Papa va demanar als religiosos “cuidar els altres”, per així “portar Jesús als altres, donar als cors la consolació de l’Evangeli”. “Lliurar-se per les ànimes, entregar-se en ofrena de si per aquells que ens han estat encomanats”, va subratllar.
“Així doncs, al centre del seu ministeri hi ha els germans i les germanes; el seu bé espiritual, la seva gana d’esperança, la seva necessitat d’escolta i proximitat”, va pregar Francesc, que va demanar “trobar, en el context d’avui, les vies pastorals més eficaces per a l’evangelització”.
Sortir a la trobada de les persones
“No tingueu por de canviar, de revisar els vells esquemes, de renovar el llenguatge de la fe, aprenent alhora que la missió no és qüestió d’estratègies humanes, és principalment qüestió de fe, és qüestió de passió per l’Evangeli i per el Regne de Déu”, va insistir. “Tenir cura de tots, en la formació i sobretot en la trobada. Sortir a la trobada de les persones, allà on viuen i treballen, en tota circumstància”.
“Si us plau, perdonin tot, i perdonin sempre”, va clamar Francesc, recordant a un cardenal, “una mica conservador, una mica ‘quadrat’, però un gran sacerdot” que en una conferència deia que “si algú en una confessió tenia problemes, ja estabna”. “Si us plau, no torturin les persones, sempre perdonar”.
Francesc va finalitzar la seva al·locució, abans del prec de l’Àngelus i la petició de la pau, tornant a demanar als religiosos corsos que “fins i tot en els moments de cansament o desànim, no es rendeixin”. “Presentin-li els seus cors al Senyor; Ell es manifesta i es deixa trobar si cuiden de si mateixos i dels altres. D’aquesta manera, Ell ofereix consol a aquells que ha cridat i enviat. Seguiu endavant amb valentia, Ell els satisfarà de goig”, va finalitzar.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
