La ciutat de Sevilla acomiadava aquest passat divendres els últims dels alts representants de la cúria romana que s’han anat donant cita durant aquesta setmana a la capital andalusa, amb motiu del Congrés Internacional de Germandats i Pietat Popular. El mateix arquebisbe José Ángel Saiz Meneses era qui acompanyava fins a l’aeroport sevillà, a bord de vehicles que sortien des del palau episcopal, a l’arquebisbe Edgar Peña Parra (a la ciutat des de dimarts) i a altres “representants de la més alta esfera d’eclesiàstics que representen les àrees per les quals ha de continuar caminant el món de les germandats”, com assegurava Meneses horas després.
Entre ells hi havia el cardenal italià Marcello Semeraro, prefecte del Dicasteri per a les Causes dels Sants, que aprofitava els seus últims minuts a Sevilla per endur-se unes fotografies de la seva catedral, que feia amb el seu telèfon mòbil a la plaça Verge dels Reis, des d’on concedia aquesta entrevista.
Com ha estat la seva estada a Sevilla?
A Sevilla, he vingut moltes vegades per presidir les beatificacions que aquí s’han anat celebrant aquests darrers temps, atesa la meva responsabilitat al Dicasteri per a les Causes dels Sants. Crec que aquesta iniciativa, en forma de congrés, és molt maca; és molt important per aprofundir l’aspecte cultural, per posar en evidència el caràcter popular de la vida cristiana. La vida cristiana no és una filosofia, és una trobada de persones, com diuen, una fraternitat. I això és molt important i cal subratllar-ho.
Ja coneixia l’experiència de les germandats sevillanes?
Personalment, no. En el sentit que mai abans havia tingut aquesta oportunitat. No obstant això, a la meva regió italiana, a Salento, a Puja, hi ha molta influència espanyola, i també en aquestes formes, en la religiositat popular, tot i que allà es manifesti d’una manera més redimensionada, però, diríem, alhora, sentida. I això, diríem, és un fet significatiu. La litúrgia, la religiositat popular, és una manera de trobar-se i també de fer evangelització, d’anunci.
Vostè deia a la seva ponència que avui es corre el risc de considerar certes manifestacions religioses des d’una perspectiva únicament antropològica o cultural. A més, afegia que les germandats són un pol d’atracció també per a la gent no creient. És així com les definiria?
Sí. També són un espai per a la gent que no té tanta fe. Sota un perfil humà, el folklore és sempre un aspecte cultural; no obstant això, a qui no ho cregui, se li hauria de preguntar per què s’introdueix en una germandat. Quines són les raons per les quals s’identifica entre les imatges que s’hi porten? Jo crec que les raons per les quals s’honren el Crist o la Verge Maria resideixen en el sentiment personal. Aquí es produeix una cruïlla, una trobada humana. I això és molt important, també per a qui no ho creu, penso jo.
En un moment de més secularització, en temps actuals, com creu que han d’actuar les germandats?
La secularització és un fenomen que, diríem, en molts aspectes, no és més viu que abans. A més, avui dia continuen existint dificultats que emergeixen des de les necessitats interiors de la persona humana, però la secularització no les ha pogut resoldre. Una D’elles és la necessitat de trobar companyia, ja que la solitud cada cop predomina més. En canvi, des d’aquest punt de vista, les fraternitats, com a comunitats de vida que són, poden oferir un missatge molt més contundent.
