Hi ha un arquebisbe que aquests dies se sent, a Sevilla, com a casa seva. És José Domingo Ulloa, nascut l’any 1956 a Panamà, país del qual és arquebisbe metropolità i la patrona del qual és Santa Maria L’Antiga, present també a Sevilla. “La imatge de la nostra gran verge que custodia la catedral de Sevilla és una preciositat”, reconeix aquest religiós agustí que no s’ha perdut cap de les ponències que, fins a aquest divendres, s’han impartit en el Congrés Internacional de Germanors i Pietat Popular.
Conversant entre congressistes, el panameny afirmava haver obtingut més coneixement sobre l’essència de les germanors que en totes les explicacions rebudes durant els seus 67 anys. D’aquesta manera, ha pogut reconèixer gràcies a ponències com la del pro prefecte del dicasteri per a l’Evangelització, Rino Fisichella, que el camí de les germanors i confraries “es pot inserir dins del camí de la bellesa, que ha estat percebuda com un cridat a viure de prop la via del cristianisme”. I també ha sigut coneixedor, en paraules del cardenal Semeraro, prefecte del Dicasteri de les Causes dels Sants, que “si en tota religió hi ha expressions populars, cal admetre, no obstant això, que en l’àmbit cristià el que acoloreix l’expressió cultural de la fe impresa en el cor dels fidels és el misteri de l’Encarnació”.
Quins aspectes de la pietat popular a Sevilla creu que són els “grans ensenyaments” que la ciutat i les seves confraries ofereixen a l’església universal?
Aquest congrés ajudarà a recuperar alguna cosa que potser amb el temps l’Església ha perdut, i això és acompanyar la religiositat popular dels nostres pobles. I quin millor escenari que Sevilla per a fer aquesta convocatòria? Ens ajudarà les diverses diòcesis a replantejar-nos la purificació de la importància en la religiositat popular en la vivència de la nostra fe.
Un dels grans ensenyaments que estem rebent està en la part organitzativa. Aquí s’està demostrant que el paper del laic és essencial i, en aquest sentit, s’ha de fer un altre salt. Aquest és el que ens proposa el Papa a través de la sinodalitat, descobrint que enmig de les realitats de cada germanor resideix l’Església. Aquest congrés reconeix això.
Quines característiques de la religiositat popular sevillana li semblen més impressionants o significatives?
El més significatiu de la religiositat popular a Sevilla és l’expressió espontània que es té. El que més em crida l’atenció és el rostre de les mateixes persones quan participen en les processons.
Va esmentar que la Setmana Santa a Panamà se celebra amb més fervor cada vegada. Com ha evolucionat aquesta celebració al seu país en els últims anys?
Sí. Cada any se celebra amb més fervor. Sobretot, hem rescatat la Setmana Santa en el barri antic, és el més significatiu.
Vostè va promoure un viacrucis en carrers on s’exerceix la prostitució. Allí té més sentit la representació del camí de la creu?
Fa anys que instituïm el Divendres Sant i la millor manera de fer aquest calvari que Jesucrist fa entre la gent del carrer és portar-lo a aquests llocs on es malviu, on hi ha prostitució i sofriment. Aquí, per a ells també està la redempció.
Vostè ha denunciat la dramàtica situació dels migrants que travessen la selva del Darién, entre Panamà i Colòmbia. Quines accions concretes du a terme l’Església per a ajudar a alleujar el sofriment d’aquestes persones i garantir la seva dignitat durant la seva travessia?
Una de les primeres accions ha de ser enfortir la casa del migrant. Acollir-ho, sobretot. També és important el diàleg amb les autoritats i anar-lo acompanyant, tant en llocs de frontera com en el pas que fan de Panamà cap als Estats Units.
Ha esmentat que la fe sosté a molts dels migrants en el seu camí. Com creu que l’Església pot continuar sent refugi espiritual per a ells, especialment en moments tan crítics i dolorosos?
L’Església ha de ser present, al seu costat, proporcionant el mínim necessari per a la seva salut. A través de la nostra presència, descobreixen que en aquest caminar no estan solos. Així ho creiem tots els bisbes de frontera, és a dir, els de Panamà, Colòmbia o Costa Rica. Crec que això ens ajuda també per a fer veure als migrants que seguim al seu costat.
Arran de la seva experiència, quins consells donaria a diòcesis d’altres regions del món per a sensibilitzar als fidels i agents pastorals sobre la realitat migratòria, i com podem superar aquestes barreres per a integrar millor als migrants en les nostres comunitats?
El millor consell és descobrir que en cada migrant ens trobem amb el Senyor. Cal trencar barreres i prejudicis que converteixen al migrant en amenaça. Cap migrant fa turisme. Com a Església, tenim la responsabilitat d’alçar la veu als països d’origen, ja que no existeixen condicions mínimes per a viure amb dignitat. Per part seva, la comunitat internacional mira per a un altre costat, però la seva funció també és exigir als països expulsors que canviïn condicions perquè els migrants no hagin d’anar.
