Entre els molts amics que van voler acompanyar el dissabte passat fra Xabier Gómez en la seva ordenació episcopal a Sant Feliu de Llobregat, n’hi havia un que també va estar present quan el religiós basc va ser ordenat capellà l’any 1993 a Sant Sebastià. Era el cubà Emilio Aranguren, bisbe d’Holguín, que no va dubtar a travessar l’Atlàntic per acompanyar novament el seu amic en el dia de la seva consagració com a bisbe.
Nascut a Santa Clara nou anys abans del triomf de la Revolució en el si d’una família basca que va emigrar a Cuba, Aranguren és bisbe des de 1991. Els primers quatre anys va ser auxiliar de Santa Clara, després va estar una dècada com a titular a Cienfuegos i, des de fa 19 anys, a Holguín, una de les províncies situades més a l’extrem oriental d’aquesta illa, la més gran de les Antilles.
“Aquesta ordenació ha sigut el primer acte en què he participat després de concloure el meu mandat de set anys com a president de la Conferència de Bisbes Catòlics de Cuba”, recorda Aranguren a l’inici de l’entrevista amb Flama, que té lloc al Col·legi Bon Salvador just després del dinar organitzat pel bisbat de Sant Feliu per coronar el festeig de l’ordenació del seu nou bisbe.
Com va néixer la seva amistat amb fra Xabier Gómez?
Després de ser ordenat bisbe a inicis de la dècada de 1990, vaig visitar la casa familiar a Legazpi, Gipuzkoa. Allà em vaig trobar per primer cop amb ell, que llavors era seminarista i estava fent l’any de pastoral a la parròquia. Aleshores, vaig conèixer la seva família, a Akoitia i, tres anys més tard, vaig assistir a la seva ordenació sacerdotal convidat pel bisbe José María Setién. A partir d’aquí, el vaig tornar a visitar diverses vegades, i ell també va venir a Cuba a fer una petita experiència missionera de tres mesos en la meva diòcesi d’aleshores, Cienfuegos. A la tornada, ell ja va entrar a l’orde dels dominics. Des que ens vam conèixer, doncs, he mantingut una relació d’amistat amb ell i amb la seva família, que també és amiga dels meus cosins de Legazpi.
Com ha viscut aquesta ordenació episcopal del seu amic?
Molt bé. D’una banda, m’he retrobat amb bisbes espanyols d’una generació anterior, als quals ja coneixia i, de l’altra, n’he conegut de nous, especialment els de la Conferència Episcopal Tarraconense, amb tots ells he pogut compartir aquesta bonica celebració a Sant Feliu. Òbviament, sabia que Xabier parlava l’euskera, però mai l’havia sentit parlar en català, i m’ha sorprès. Només li ha faltat dir algunes paraules en gallec, durant la celebració, per fer servir les quatre llengües oficials de l’Estat.
Com és la vida a Cuba, i particularment de l’Església cubana, en aquests moments de tanta escassetat i mancances?
Estem experimentant una situació específica en relació amb l’emigració. És un fenomen que es viu des de fa dècades, però que s’ha intensificat molt durant aquests darrers dos anys. Això afecta inevitablement no només l’Església, sinó la població en general. Els qui marxen són majoritàriament gent jove, fet que provocarà durant els pròxims anys un envelliment de la població del país. Això ja s’està començant a notar en les comunitats de vida cristianes, on hi ha molta gent gran que ha vist marxar a l’estranger els seus fills i nets i ara es troben en una situació de soledat no desitjada, que els afecta des del punt de vista afectiu i des del punt de vista del dia a dia, ja que no tenen ningú que els acompanyi físicament en les gestions de la vida ordinària.
A més a més, l’any 2024 hem patit dos huracans, Oscar i Rafael, també un sisme en l’extrem oriental de l’illa, que han empitjorat encara una mica més una situació que ja era delicada per les mancances o les dificultats per accedir a subministraments bàsics com és l’aigua. Tot això va generant un cansament notable en la població.
També hi ha la política internacional, les guerres, el canvi en la presidència als Estats Units, el comportament dels altres països llatinoamericans com Mèxic, Veneçuela, Xile, Argentina… tot això, ens agradi o no, conflueix en la nostra realitat nacional.
I també continua afectant en aquest sentit l’embargament comercial imposat pels Estats Units des de l’any 1962.
Per descomptat. I aquest bloqueig que patim des de fa més de seixanta anys cal recordar que se suma a les mesures adoptades en relació amb Cuba durant el primer període presidencial de Trump i que encara continuen vigents.
La situació actual a Cuba, és tant o més greu que la que es va viure a inicis de la dècada de 1990 amb la caiguda de la Unió Soviètica, que a l’illa es coneix com el Període especial?
Per a la població aquest és un moment encara més difícil que aquell. Perquè a més a més, ara hi ha una gran inflació monetària, la pujada dels preus deixa moltes persones amb poca capacitat adquisitiva sense accés a productes bàsics.
Com respon l’Església cubana, a través de Càritas, en aquest context?
Càritas té en marxa en aquests moments una campanya d’emergència que s’aplica ara amb els huracans i, al mateix temps, manté el seu programa sistemàtic per oferir atenció a la ciutadania. També està treballant molt en programes de socialització, animació i atenció a les persones grans, que com l’explicava anteriorment, es troba especialment necessitada d’acompanyament i atenció. Es vol intentar que la gent gran no es quedi tancada a casa, sinó que tingui possibilitat de sortir i relacionar-se.
Com viu Cuba l’experiència sinodal?
El Sínode es va anticipar a Cuba. La realitat sinodal al nostre país és congènita. A més a més, l’any 1986, vam tenir una trobada nacional eclesial que l’actual beat Eduardo Pironio va qualificar de ‘Pentecontés cubà’. Aquesta experiència de corresponsabilitat en la vida eclesial a través de la participació de tothom en els consells parroquials, diocesans i l’escolta és un aspecte natural del procediment pastoral.
Què creu que pot aportar el bisbe Xabier Gómez a Església catalana?
Crec que aportarà vers la immigració i la pobresa, en la mateixa línia expressada pel papa Francesc sobretot en grans cartes com Evangeli gaudium, Laudato Sí i Fratelli Tutti. Tinc la impressió que, per la seva trajectòria i formació, el pare Xabier pot ajudar molt a transmetre aquesta dimensió d’obertura a l’acollida, a la integració, al respecte, al diàleg amb la diversitat i la cultura, que demana el Papa.
