Al menjador del Centre d’Acollida Abraham de Vilafranca del Penedès, l’espai més gran d’aquesta petita instal·lació de l’Alt Penedès amb trenta-un anys de vida, no hi ha cap rellotge penjat a la paret. Tampoc n’hi ha en les tauletes de nit de les habitacions per les quals passen cada any prop de 300 homes sense llar per poder viure amb independència. Setmanalment, però, en són sempre una desena —tants com els llits que hi ha— i, per a ells, no importa saber l’hora que és, sinó el temps que falta, dins el còmput de dies dels quals disposen per ser-hi, per haver de deixar el seu lloc a un altre sensesostre.
L’espai i el temps són determinants en el que és “un dels únics centres d’acollida directa des del carrer que queden oberts a Catalunya”, com assegura la seva treballadora social, Raquel Avilés: aquest centre amb un nom que té les seves arrels al llibre del Gènesi i a l’Alcorà es troba en un dels llindars d’aquest municipi de poc més de 40.000 habitants, i ocupa el recinte reservat anys enrere per a l’enterrador del cementiri municipal, a escassos metres. “No molestem els veïns”, diu amb ironia Avilés abans de posar en relleu que, “aquí, si els que hi som no portem el dia a dia amb bon humor, la situació se’ns menja“.
Així és com, des del llindar de les seves vides, són nombrosos els acollits en aquest centre gestionat per Càritas Interparroquial de Vilafranca del Penedès i Càritas diocesana de Sant Feliu de Llobregat, amb el suport de l’ajuntament de la localitat. I són nombrosos, també, els homes que no hi poden accedir per falta de places. “Nosaltres hem tingut sort i vam poder entrar”, diuen dos germans magrebins, de 20 i 23 anys, que, amb una llibreta a la mà, aprenen el castellà mentre la resta d’usuaris dediquen el temps a altres quefers quotidians. “Des de l’est de Tànger vam nedar fins a Ceuta, i des d’allà vam acabar aquí”, recorda un d’ells, amb estudis universitaris cursats al seu país.
“Aquest és un dels projectes més importants que impulsa Càritas en aquesta àrea d’acció”, apunta Salvador Tous, coordinador de Càritas Vilafranca. “Ho és pels anys que fa que és obert oferint menjar, higiene i escalf —justifica—, i pel que significa per a tota la ciutadania”. De fet, per a aquest vilafranquí, l’equip humà que fa possible aquest exercici d’acompanyament és clau per al seu funcionament.
“Nosaltres, com a professionals, anem i venim —reconeix Avilés, que es refereix a la funció que fa al costat de les altres vetlladores que hi treballen—, però aquí qui es queden són els Salvadors, les Dolors, els Xaviers i els Fèlixs que han estat sempre al peu del canó”. També ha estat rellevant el paper del bisbe Agustí Cortés, que serà rellevat per Xabier Gómez aquest cap de setmana: “Dipositem les nostres esperances en ell“, manté Tous.
Però són pocs els usuaris d’aquest centre —entre els homes que hi han accedit aquesta setmana, deixant de dormir durant uns dies al carrer— que han sentit a parlar del seu pròxim bisbe, que fins ara ha estat director del departament de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola. Entre ells hi ha l’Abdel, que fa un quart de segle que viu a Espanya i ajuda els nouvinguts de la seva terra per fer-se entendre lingüísticament. “Alguna cosa en sé, d’ell, perquè al carrer se’n parla“, assenyala. Pocs dies abans d’una entrevista de feina com a frigorista que, per a ell, li permetria començar a sortir d’aquesta situació, l’Abdel sentencia: “Li demano que faci un bon treball i que ens tingui en compte“.
