La més espiritual de les encícliques del papa Francesc i la que millor reflecteix la seva vida interior. Amb aquestes paraules defineix el filòsof i teòleg Francesc Torralba Dilexit Nos, en el darrer número de la revista Foc Nou, la nova carta encíclica del papa Francesc, publicada el passat 24 d’octubre per commemorar els 350 anys de la primera manifestació del Sagrat Cor de Jesús a Santa Margarida Maria Alacoque.
Una impressió que encaixa en part amb la del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, qui coincideix a assenyalar que Dilexit nos aporta “un plus d’espiritualitat” al magisteri de Bergoglio. “La importància de Laudato si’ i Fratelli tutti ens podien donar una visió esbiaixada de la seva persona, com si la doctrina social ofegués la doctrina més estrictament teològica”, apunta el director de Documents d’Església, publicació montserratina que el pròxim mes de desembre oferirà la traducció al català de l’encíclica.
Per la seva banda, el teòleg Manu Andueza, en una reflexió publicada al blog de Cristianisme i Justícia, recorda que tan bon punt va sortir Dilexit nos, es va dir que era el text que ajudaria a entendre tot el que el Papa havia proclamat i escrit fins ara. “Així ho expressa en el punt 217, quan diu que la nova encíclica permet descobrir com Laudato si’ i Fratelli tutti no són alienes a la trobada amb l’amor de Jesucrist”, recorda Andueza.
Però com s’interpreta des del punt de vista del magisteri aquesta vinculació entre les dimensions socials i ecològiques i la teologia de l’amor cristià? Per a Bernabé Dalmau, la resposta és clara. “El cristià, com tota persona humana, té moltes dimensions. L’espiritualitat i la doctrina social no s’oposen ni s’han d’ignorar mútuament sinó que es complementen”, assenyala.
El Sagrat Cor, font d’esperança i consol
Sigui com sigui, amb aquest nou document, el pontífex argentí aprofundeix en els ensenyaments històrics del Sagrat Cor, evocant encícliques anteriors com Haurietis aquas de Pius XII. “Amb això —apunta Francesc Torralba— el Papa intenta actualitzar la rellevància del Sagrat Cor per als desafiaments contemporanis a través d’aquest missatge d’esperança en què ens exhorta com a fidels a obrir-nos a l’amor diví per convertir-nos en instruments de compassió i ajuda en un món necessitat de consol i pau”.
Com mostra la mateixa encíclica, l’espiritualitat del Sagrat Cor, si bé té uns orígens medievals, va ser completada i potenciada per la Companyia de Jesús. “Francesc, que té un tarannà absolutament jesuític, ha volgut transmetre’ns el valor que té la humanitat de Jesús en la història de la salvació”, comenta Bernabé Dalmau preguntat per les motivacions que haurien motivat aquesta reflexió que, segons el monjo, posa en relleu una devoció “que forma part de l’espiritualitat catòlica i potser havia quedat un xic oblidada”.
Un pas més en l’evolució del magisteri
Dilexit nos és la quarta encíclica del pontificat de Francesc. La primera va ser Lumen Dei, escrita juntament amb el papa Benet XVI i publicada el 29 de juny de 2013. Dos anys després d’aquella carta en què la intervenció de Bergoglio va ser limitada (“la doctrina es nota sobradament que és ratzingeriana”, assegura Dalmau), va sortir Laudato si’, sobre la cura de la casa comuna; i el mes d’octubre de 2020, Francesc va publicar Fratelli tutti, sobre la fraternitat humana i l’amistat social.
El primer document pontifici que va rebre el nom d’encíclica va aparèixer l’any 1740 de la mà de Benet XIV sota el títol Ubi premium. Des de llavors, s’han publicat 300 encícliques. El papa Lleó XIII, autor de Rerum novarum, carta que va marcar l’inici formal de la Doctrina Social de l’Església, va ser el més prolífic pel que fa a l’escriptura d’encícliques. Pel que fa als darrers quatre papes, Joan Pau II en va publicar catorze; Pau VI, set; Francesc 4 i Benet XVI, tres.
