El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, assumeix, en nom dels bisbes espanyols, la tesi de “guerra cultural” promoguda per l’extrema dreta, denunciant “les deficiències de l’exercici democràtic, la manca de respecte al principi de legalitat i la supressió de facto de la separació de poders” que “alimenten el desig d’alguns líders de construir democràcies (la pràctica totalitat dels Estats membres de l’ONU es defineixen com a democràtics) més autoritàries, amb poders forts o semidictatorials, frenant el diàleg, l’escolta i el consens a favor del bé comú”.
En el seu primer (i llarg) discurs com a president de la CEE, Argüello, paradoxalment, no va dedicar ni una sola línia a parlar de la crisi dels abusos, en una setmana en què els prelats hauran d’acabar de definir el seu pla de treball contra els abusos, les víctimes lliuraran els seus premis (aquesta mateixa tarda) i el Defensor del Poble presentarà el seu informe sobre la pederàstia a l’Església davant el ple del Congrés dels Diputats. I en la qual, per cert, l’Església espanyola commemora (o hauria de commemorar) la seva jornada anual de pregària per les víctimes dels abusos en el seu si. “Continuem endavant, amb dolor”, en la prevenció dels abusos, va improvisar Argüello al final del discurs.
L’arquebisbe de Valladolid va començar amb un record “pels difunts a causa de les ferotges inundacions viscudes a València, Albacete i altres llocs del nostre territori”, als quals va enviar “una abraçada” i “el compromís de continuar amb la nostra ajuda material i espiritual; també un reconeixement agraït als qui protagonitzen una «onada de solidaritat»”.
Entrant en matèria, Argüello va dibuixar un panorama certament desolador de la societat espanyola, en la qual molts “busquen refugi en la nostàlgia del passat, en somnis artificiosos de futur o en les diversions incessants que proposen el mercat i tantes ideologies, optimistes o pessimistes”.
‘Fanalet vermell’ en la defensa de la vida i la família
“Sense esperança en l’adveniment del que és nou, el mercat i les ideologies acudeixen a la cita i ofereixen «paradisos» per emmascarar el no-res que anuncia la desesperança i consolar les melancolies i angoixes que genera la incertesa”, va apuntar l’arquebisbe de Valladolid, que va arremetre contra l’avortament i la desprotecció a la família, que han situat Espanya com “el fanalet vermell en polítiques familiars de protecció de la família i promoció de la natalitat”. Al seu parer, hi ha motius polítics, culturals i ambientals que “ataquen i denigren” la família i “plantegen models alternatius com a única opció «alliberadora»”, va afirmar Argüello. Davant d’això, va clamar per “una aliança social per l’esperança”.
Els problemes de l’habitatge, el treball o la immigració (on va mostrar la seva cara més “social”) també són, segons el president de la CEE, un reflex de la situació de crisi moral que viu la nostra societat. En la seva opinió, actualment “hi ha un dèficit creixent de vida democràtica, caracteritzat per la manca de trobada i diàleg, anul·lats per la dialèctica populista i polaritzada, en un clima cultural de postveritat”.
Per a Argüello, “les grans corporacions amb pressupostos més grans que la majoria dels Estats defineixen la cultura que domina el món”. Aquest fet es tradueix en “les de ficiències de l’exercici democràtic, la manca de respecte al principi de legalitat i la supressió de facto de la separació de poders”, juntament amb el desig del mercat d’assolir una economia eficient i globalitzada sense gaires límits, alimentant el desig de certs líders de construir democràcies més autoritàries.
En aquest ambient, el prelat va advertir sobre “una cultura que faci possible l’acceptació submisa del deteriorament democràtic, i que introdueixi les regles del mercat posicional en la raó, la voluntat i els afectes, de manera que sigui difícil una contestació radical que innovi”.
“Només en aquest ambient global i globalitzat —va traçar el president de la CEE— podem entendre què està passant a Espanya”. Una situació que va resumir en “dues coordenades”. En primer lloc, el temps. Així, va lamentar que “als espanyols ens costa reconciliar-nos amb la nostra història i, ara, la lectura «democràtica» de la història és un instrument de polarització (el manteniment artificial de «les dues Espanyes») al servei de la conquesta o manteniment del poder”.
En segon lloc, l’espai: “El nostre territori patri està habitat per «les Espanyes» que comparteixen una llarga trajectòria de vida social i política expressada en diversos tons; avui, novament ressonen les dificultats per harmonitzar una nació política «de nacionalitats i regions»”.
Superar populisme i polarització
En aquest punt, Argüello va recordar la primera trobada entre Pedro Sánchez i el Papa, fa quatre anys (recentment s’ha produït la segona, de la qual no en parla en el seu discurs), en què Francesc va convidar el president del Govern a “superar populisme i polarització”.
“Per descomptat, aquesta doble acció exigeix, d’una banda, renunciar a la postveritat que legitima la mentida com a instrument polític i, d’altra banda, capgirar una cultura que afavoreix l’individualisme del «dret a tenir drets» i la desvinculació com a projecte alliberador d’individus, identitats i agrupacions socials de tota mena”, va advertir l’arquebisbe de Valladolid.
Les dues Espanyes
“La pregunta no és si la democràcia és el millor dels sistemes de govern, sinó, unida a l’estat del benestar, quin tipus de ciutadans genera, quin és el seu protagonisme social i quines conseqüències provoca en el teixit social el cultiu incessant, a canvi del vot, del «dret a tenir drets»; què fa amb la tradició rebuda i com projecta a llarg termini, més enllà de les exigències de les properes eleccions”, va recalcar Argüello.
Va denunciar un “cercle viciós” de les “aparents perplexitats polítiques”, en què “els partits autodenominats progressistes, crítics amb el sistema econòmic dominant, promouen i defensen antropologies radicalment insolidàries en el camp de la vida, els afectes i l’«empoderament» d’identitats parcials i desvinculades, cosa que els fa abandonar de facto una proposta de veritable innovació econòmica i social; mentre que els partits que es resisteixen a ser anomenats conservadors i que, encara que amb la boca petita, alguns diuen defensar la vida, la família i la subjectivitat de la societat, promouen i defensen un sistema econòmic i una manera d’exercir la política que fomenta la mateixa pràctica antropològica que els seus adversaris polítics promouen sense complexos”. Segons ell, aquestes dues postures “es complementen i retroalimenten”.
Salvació i progrés
En un altre ordre de coses, i posant com a exemple el que va succeir després de la DANA a València, Argüello va insistir que “ni l’Estat ni el mercat ens poden salvar, encara que en el tram final del temps modern s’hagin presentat com a salvadors que poden complir el que prometen”.
“Es parla de la tecnologia de prevenció i avís, de la coordinació de respostes en l’Estat autonòmic, de la relació entre els polítics i de l‘ús calculador i polític de tot el que passa, del «poble que salva el poble»… Podem mirar enrere, a l’urbanisme de les darreres dècades, a l’escalfament del Mediterrani a causa del nostre sistema de producció i consum, a la conveniència de construir preses i embassaments, a la defensa de les coses, fins i tot a risc de la vida pròpia i aliena, etc., etc. Amb la culpa podem jugar ad infinitum. Si almenys servís per descobrir una culpa originària, un misteri d’iniquitat que trenca l’harmonia, no només entre els cors, sinó també en el cosmos, que mostra el rostre ferotge del caos en moltes ocasions”, va subratllar.
“Reduïts a consumidors i votants, mercat i Estat ens proposen una salvació, el progrés!, que no és suficient”. Amb tot, es va mostrar esperançat en “la fraternitat exercida aquestes setmanes“, que suposa “un indicador de la bondat que nia en l’ànima humana com la resposta adequada a la nostra vulnerabilitat irremeiable”.
En relació amb els treballs d’aquesta Plenària, el president de la CEE va destacar el debat entorn dels reptes i fruits del sínode sobre la sinodalitat, la pastoral vocacional, el treball amb els joves o el futur dels seminaris.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
