El sacerdot que des de fa tres anys és rector de la parròquia Nostra Senyora de Montserrat de Picanya, Joaquín Civera, encara no té paraules per descriure el que ha hagut de viure aquests últims dies. Primer van ser les riuades que el van deixar dos dies sense poder sortir del pis on viu, al costat del temple, i després han estat les jornades sense descans per desenrunar i per enterrar les cinc víctimes mortals que, de moment, ha deixat el pas de la DANA per aquest municipi de prop de 12.000 habitants. “Estem esgotats de treure fang i de continuar veient l’església destrossada”, indiquen tant aquest capellà com Mari Luz Serer, encarregada des de fa dues dècades de la comptabilitat i una de les moltes cares, entre les de voluntaris i persones provinents d’arreu d’Espanya, que hi entren cada dia per netejar.
Precisament va ser la de Serer l’última cara que va veure aquest rector quan el barranc que travessa aquesta localitat “i que tenim a pocs metres de l’església” es va començar a desbordar d’una manera poc habitual: “Vaig demanar-li que marxés cap a casa seva [a Quart de Poblet, a uns vint minuts en cotxe] i ho va fer sense saber que, pocs minuts després de travessar el pont per on havia marxat, aquest acabaria sent destruït per l’aigua”, recorda. La mateixa aigua que va trencar les portes de l’església, es va emportar alguns sants cap al carrer i va sepultar-ne els bancs per la gran quantitat de sediments que transportava.
“Només es va salvar la Mare de Déu de Montserrat —assenyala Mari Luz Serer— i els dos sants que la flanquegen, Sant Pere i Sant Pau, en un dels punts més alts del temple”. Per això, tant l’església com la primera planta dels locals parroquials del seu costat continuen protagonitzant “una imatge que és més pròpia d’una guerra”, com apunta el prevere, la qual ha deixat les instal·lacions en un punt de màxima urgència per poder ser recuperades. “Els llibres de baptismes, casaments i de decessos, els primers dels quals daten del 1936 perquè els anteriors van ser cremats durant la Guerra Civil, estan completament enfangats i mullats, i haurem de buscar un restaurador que ens ajudi a salvar-los“, lamenta Serer.
Però la prioritat, en aquesta parròquia, és tornar a la normalitat, per bé que encara sigui impossible fer-hi un punt de distribució d’aliments per a la població, tal com fan altres esglésies veïnes. El primer pas per aconseguir-ho són les eucaristies que Civera hi celebra cada tarda “perquè l’Església, a pesar de tot, ha de donar esperança als fidels i dir-los que Déu no els falla, ni ara ni mai“, com afirma aquest sacerdot.
Els següents passos, en canvi, seran més costosos, tenint en compte les grans inversions que caldran: “Hem de refer els locals parroquials, construïts el 2009 i, fins a la DANA, uns espais que eren admirats per totes les comunitats parroquials de la comarca”, afegeix Serer. El futur, continua, “és incert”, i per això tota ajuda és vàlida: “Vingui d’on vingui l’acceptarem, i si és des de l’abadia de Montserrat representarà una alegria per a tots els fidels que cuidem, també amb el fang pels genolls, la seva imatge“, conclou.
