“Tornar al cor” per a la construcció d'”un món just, solidari i fratern”. Aquesta és la crida central que fa el papa Francesc en la seva quarta encíclica, Dilexit nos (Ens estimà), on el pontífex recupera la tradició i actualitat del pensament sobre l’amor humà i diví del Cor de Jesucrist, amb una invitació a renovar la seva autèntica devoció per no oblidar la tendresa de la fe, l’alegria de posar-se al servei i el fervor de la missió davant d’un context marcat pel materialisme extrem, el “món líquid” que ja descrivia Zygmunt Bauman, les guerres que s’estenen i els temors cada cop més fonamentats per la irrupció de la intel·ligència artificial.
Amb una breu introducció i dividida en cinc capítols, l’Encíclica sobre el culte al Sagrat Cor de Jesús recull, tal com es va anunciar al juny, “les precioses reflexions d’anteriors textos magisterials i d’una llarga història que es remunta a les Sagrades Escriptures, per tornar a proposar avui, a tota l’Església, aquest culte carregat de bellesa espiritual”.
“El Cor de Jesús ens impulsa a estimar i ens envia als germans”, planteja Jorge Bergoglio en l’escrit donat a conèixer aquest dijous, amb el qual proposa una nova profundització en l’amor de Crist representat en el seu sant Cor i ens convida a renovar la nostra autèntica devoció recordant que en el Cor de Crist «podem trobar tot l’Evangeli» (89): és en el seu Cor on «finalment ens reconeixem i aprenem a estimar» (30). El marc, gens encoratjador, que descriu Francesc és una societat que veu multiplicar-se «diverses formes de religiositat sense referència a una relació personal amb un Déu d’amor» (87), mentre que el cristianisme oblida sovint «la tendresa de la fe, l’alegria de la dedicació al servei, el fervor de la missió de persona a persona» (88).
El món pot canviar des del cor
Però enmig d’aquestes realitats, Francesc és taxatiu en avisar-nos que “el món pot canviar des del cor” i que aquesta ha de ser la brúixola per “caminar junts cap a un món just, solidari i fratern”.
Al llarg d’un text en què el recordat jesuïta Diego Fares va ser un col·laborador central del primer capítol, tal com explicita el mateix Papa, Francesc explica que, trobant l’amor de Crist, «ens fem capaços de teixir vincles fraternals, de reconèixer la dignitat de tot ésser humà i de cuidar junts la nostra casa comuna», tal com ens convida a fer en les seves encícliques socials Laudato si’ i Fratelli tutti (217). Davant del Cor de Crist, demana al Senyor «que torni a tenir compassió d’aquesta terra ferida» i vessi sobre ella «els tresors de la seva llum i del seu amor», perquè el món, «sobrevivint entre guerres, desequilibris socioeconòmics, consumisme i ús antihumà de la tecnologia, recuperi el més important i necessari: el cor» (31).
Al llarg dels capítols, les afirmacions del Papa estan sostingudes per la filosofia de Heidegger i els records, entre d’altres, de sant Joan Pau II, Teresa de Lisieux, Ignasi de Loiola i Faustina Kowalska.
Al món li falta cor
“En aquest món líquid és necessari parlar novament del cor, apuntar cap allà on cada persona, de tota classe i condició, fa la seva síntesi; allà on els éssers concrets tenen la font i l’arrel de totes les seves altres potències, conviccions, passions, eleccions” (9), emmarca Bergoglio, abans d’advertir-nos que, al món d’avui, li “falta cor“.
Travessant una època en què, segons el text, “l’algoritme en acte en el món digital mostra que els nostres pensaments i el que decideix la voluntat són molt més ‘estàndard’ del que crèiem. Són fàcilment predictibles i manipulables. Però no el cor”.
Aquesta és una de les raons per les quals, segons planteja Francesc, “veient com se succeeixen noves guerres, amb la complicitat, tolerància o indiferència d’altres països, o amb simples lluites de poder entorn d’interessos parcials, podem pensar que la societat mundial està perdent el cor. N’hi hauria prou de mirar i escoltar les ancianes —de les diverses parts en pugna— captives d’aquests conflictes devastadors”.
Al llarg d’aquesta nova encíclica, Francesc dedica, per exemple, un dels capítols, el segon, als gestos i paraules d’amor de Crist, mentre que al tercer recorda com l’Església ha reflexionat en el passat «sobre el sant misteri del Cor del Senyor». Deixa els dos últims capítols per als dos aspectes que «la devoció al Sagrat Cor ha de mantenir units per continuar alimentant-nos i apropant-nos a l’Evangeli: l’experiència espiritual personal i el compromís comunitari i missioner» (91).
La poesia i l’amor salvaran el món
“En el temps de la intel·ligència artificial no podem oblidar que per salvar el que és humà fan falta la poesia i l’amor. El que cap algoritme no podrà contenir serà, per exemple, aquell moment de la infantesa que es recorda amb tendresa i que, malgrat el pas dels anys, continua ocorrent en cada racó del planeta” (20), sosté el Papa, tot descrivint una època en què, afirma, “ens enfrontem a un fort avenç de la secularització que pretén un món lliure de Déu” (87).
Les crítiques al consumisme que el Papa marca des de l’inici del seu pontificat surten a la llum en alguns passatges explícits, com quan denuncia que “avui tot es compra i es paga, i sembla que la mateixa sensació de dignitat depèn de coses que s’aconsegueixen amb el poder dels diners. Només ens urgeix acumular, consumir i distreure’ns, presos d’un sistema degradant que no ens permet mirar més enllà de les nostres necessitats immediates i mesquines” (218).
En el text, el Papa també mira cap a dins i sosté que el cor i l’amor de Jesús és una cosa que tots necessitem per caminar cap a aquest món de fraternitat. Fins i tot, escriu, “la mateixa Església també ho necessita, per no reemplaçar l’amor de Crist amb estructures caducades, obsessions d’altres temps, adoració de la mateixa mentalitat, fanatismes de tota mena que acaben ocupant el lloc d’aquest amor gratuït de Déu que allibera, vivifica, alegra el cor i alimenta les comunitats” (219).
Article d’Hernán Reyes publicat en col·laboració amb Religión Digital.
