En la seva desena catequesi sobre l’Esperit Sant, desenvolupada encara a la plaça de Sant Pere en la seva audiència d’aquest dimecres, 23 d’octubre, el Papa ha volgut portar a la reflexió el que ha denominat “algunes engrunes de la doctrina de l’Esperit Sant desenvolupada en la tradició llatina, per a veure com il·lumina tota la vida cristiana i el sagrament del matrimoni en particular”.
“Què pot tenir a veure l’Esperit Sant amb el matrimoni? Molt, potser l’essencial, i tracte d’explicar per què! El matrimoni cristià és el sagrament del lliurament de l’un a l’altre, de l’home i de la dona”, ha assenyalat Francesc, qui ha afegit també que la parella humana és “la primera i més bàsica realització de la comunió d’amor que és la Trinitat”.
No obstant això, el Papa ha remarcat que “ningú diu que aquesta unitat sigui una meta fàcil, i menys en el món d’avui; però aquesta és la veritat de les coses tal com el Creador les va voler i, per tant, està en la seva naturalesa”. En aquest sentit, ha indicat que “les conseqüències dels matrimonis construïts sense fonaments sòlids, per desgràcia, estan a la vista de tots, i són sobretot els fills els qui paguen el preu”, per la qual cosa va fer una petició:
“No estaria malament —ha remarcat— per tant, que, al costat de la informació jurídica, psicològica i moral que es dona, s’aprofundís en aquesta preparació «espiritual» dels nuvis per al matrimoni“. “«Entre marit i dona, no posis el dit», diu un proverbi italià. En canvi, hi ha un ‘dit’ que posar entre marit i muller, i és precisament el ‘dit de Déu’: l’Esperit Sant!”, ha finalitzat el Papa.
A l’hora de les salutacions als grups de pelegrins presents en la plaça de Sant Pere, el Papa, en dirigir-se als de llengua àrab, s’ha adreçat de manera especial als arribats del Líban, demanant “la intercessió dels nous sants els frares franciscans i els germans Massabki”.
També, havent-se referit al matrimoni i a la família en la seva catequesi, en la seva salutació als pelegrins polonesos, Francesc ha recordat la figura de Joan Pau II, “el Papa de les famílies”.
El fracàs i negoci de la guerra
Finalment, i de manera solemne, el Papa ha demanat: “Germans i germanes, resem per la pau. Avui, de matinada, he rebut les estadístiques dels morts a Ucraïna… La guerra no perdona. La guerra és un fracàs des de l’inici. Resem per la pau, perquè Déu ens la concedeixi a tots. I no oblidem de Myanmar, Palestina, que està sofrint atacs inhumans; no oblidem Israel, no oblidem a cap nació en guerra…”
Igualment, Francesc va recordar, com ha fet en altres ocasions, que “les inversions que avui donen més guanys, estan en els armaments“. “Resem per la pau tots junts”, va demanar abans de recollir-se ell mateix en oració.
Text íntegre de la catequesi del Papa
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L’última vegada expliquem el que, de l’Esperit Sant, proclamem en el credo. La reflexió de l’Església, no obstant això, no s’ha aturat en aquesta breu professió de fe. Ha continuat, tant a Orient com a Occident, a través de l’obra de grans pares i doctors. Avui, en particular, voldríem recollir algunes engrunes de la doctrina de l’Esperit Sant desenvolupada en la tradició llatina, per a veure com il·lumina tota la vida cristiana i el sagrament del matrimoni en particular.
El principal iniciador d’aquesta doctrina és sant Agustí. Part de la revelació que «Déu és amor» (1 Jn 4,8). Ara bé, l’amor pressuposa al que mestressa, al qual és estimat i a l’amor mateix que els uneix. El Pare és, en la Trinitat, el que mestressa, font i principi de tot; el Fill és el que és estimat, i l’Esperit Sant és l’amor que els uneix[1]. El Déu dels cristians és, per tant, un Déu «únic», però no solitari; la seva és una unitat de comunió i d’amor.
En aquesta línia, alguns han proposat anomenar l’Esperit Sant, no la «tercera persona» singular de la Trinitat, sinó més aviat «la primera persona plural». Ell, en altres paraules, és el Nosaltres diví del Pare i del Fill, el vincle d’unitat entre persones distintes[2], el principi mateix de la unitat de l’Església, que és precisament un «sol cos» resultant de diverses persones.
Com deia, avui voldria reflexionar amb vosaltres, en particular, sobre el que l’Esperit Sant ha de dir a la família. Què pot tenir a veure l’Esperit Sant amb el matrimoni? Molt, potser l’essencial, i tracta d’explicar per què! El matrimoni cristià és el sagrament del lliurament de l’un a l’altre, de l’home i de la dona. Així ho va pensar el Creador quan «va crear a l’home a la seva imatge […]: home i femella els va crear» (Gn 1,27). La parella humana és, doncs, la primera i més bàsica realització de la comunió d’amor que és la Trinitat.
Els cònjuges han de formar també una primera persona del plural, un «nosaltres». Presentin-se l’u davant l’altre com un «jo» i un «tu», i presentin-se davant la resta del món, inclosos els nens, com un «nosaltres». Que bell és sentir una mare dir als seus fills: «El vostre pare i jo…», com va dir Maria a Jesús quan ho van trobar al cap de dotze anys en el temple (cf. Lc 2,48), i sentir un pare dir: «La vostra mare i jo», com si anessin un. Com necessiten els fills aquesta unitat dels pares i quant sofreixen quan falta!
No obstant això, per a correspondre a aquesta vocació, el matrimoni necessita el suport d’Aquell que és el Do, o més aviat el dador per excel·lència. On entra l’Esperit Sant, reneix la capacitat de donar-se. Alguns pares de l’Església llatina afirmaven que, sent el do mutu del Pare i del Fill en la Trinitat, l’Esperit Sant és també la raó de l’alegria que regna entre ells, i no temien utilitzar, en parlar d’ell, la imatge de gestos propis de la vida conjugal, com els petons i les abraçades [3].
Ningú diu que aquesta unitat sigui una meta fàcil, i menys en el món d’avui; però aquesta és la veritat de les coses tal com el Creador les va voler i, per tant, està en la seva naturalesa. Per descomptat, pot semblar més fàcil i ràpid construir sobre sorra que sobre roca; però la paràbola de Jesús ens diu quin és el resultat (cf. Mt 7,24-27). En aquest cas, doncs, ni tan sols necessitem la paràbola, perquè les conseqüències dels matrimonis sense fonaments sòlids estan, per desgràcia, a la vista de tots, i són sobretot els fills els qui paguen el preu.
De tants cònjuges, cal repetir el que María va dir a Jesús en Caná de Galilea: «No tenen vi» (Jn 2,3). L’Esperit Sant, no obstant això, és qui continua realitzant, en el pla espiritual, el miracle que Jesús va fer en aquella ocasió, és a dir, canviar l’aigua del costum en una nova alegria d’estar junts. No es tracta d’una il·lusió piadosa: és el que l’Esperit Sant ha fet en tants matrimonis, quan els nuvis van decidir invocar-lo.
No estaria malament, per tant, que, al costat de la informació jurídica, psicològica i moral que es dona, s’aprofundís en aquesta preparació «espiritual» dels nuvis per al matrimoni. «Entre marit i muller, no posis el dit», diu un proverbi italià. En canvi, hi ha un ‘dit’ que posar entre marit i dona, i és precisament el ‘dit de Déu’: l’Esperit Sant!
Article publicat en col·laboració amb Religión Digital.
