La plaça del Nord, al barri de Gràcia de Barcelona, s’omple cada tarda de pares que juguen a pilota amb els seus fills en sortir del Col·legi La Salle o dels Lluïsos de Gràcia, espai on infants, joves i adults reben formació en el lleure i creixen personalment en diversos àmbits culturals i esportius. Aquest passat dimecres, però, les pilotades havien de procurar no molestar la llarga cua de persones que accedien al segon d’aquests centres, on el filòsof, teòleg i professor universitari Francesc Torralba (Barcelona, 1967) presentava, acompanyat de la periodista sabadellenca Laura Rosel, el seu 121è assaig, titulat No hi ha paraules. Com superar la mort d’un fill (Ara Llibres).
“No es presenta cap llibre infantil”, deia una mare al seu fill, que s’apropava a la fila en observar l’escena. Però sí que era, de fet, una obra vinculada amb la infantesa i amb les altres tres estacions —jovenesa, adultesa i vellesa— del cicle natural que hauria de tenir, a priori, tot ésser humà. “Que el cicle s’hagi de completar no està garantit enlloc”, deia el pensador català en l’inici d’un col·loqui al voltant de com assumir la mort d’un fill o filla.
Des que va començar a escriure amb 21 anys (i a publicar amb 22), Torralba no hauria imaginat mai haver d’escriure un llibre per relatar detalladament com va viure, sent l’únic testimoni, la tràgica mort del seu fill Oriol, l’estiu del 2023, mentre tots dos practicaven senderisme. “Havia de fer-ho perquè les meves filles, la meva dona i la resta de familiars i amics del meu fill mereixien tenir-ne, tot i amb la lectura, la mateixa visió dels fets que vaig tenir jo”, enraonava després.
El filòsof i teòleg va explicar que no ha volgut convertir el llibre en “un abocador d’emocions tòxiques com l’odi, el rancor i la ira”, sinó en una publicació edificant que sigui, “de retruc”, d’ajuda a qui es trobi en la mateixa situació que ell. “Arran de la mort del meu fill he viscut una transformació integral, físicament, psíquicament i espiritualment”, va reconèixer Torralba, que instants després de la tragèdia es va repetir internament, de manera continuada, el parenostre. No obstant això, per a l’escriptor, en situacions com aquesta “el boc expiatori no pot ser Déu“, a qui es podria culpar, fàcilment, dels errors humans.
D’aquesta manera, amb una argumentació que convidava a saber assumir la mort d’un fill —”i no pas la superació”, com admetia l’assagista—, l’acte va concloure amb la música d’una de les filles de Torralba, que ha preferit transmetre les seves emocions des de les partitures. En acabar, una de les primeres dones que s’apropaven a Francesc Torralba per rebre el seu escalf i per tenir-ne una signatura, era Lourdes Barba, el fill de la qual va morir, fa vuit anys, de la mateixa manera que ho va fer Oriol Torralba. “He rebut un xut d’ànim“, manifestava la lectora en sortir del recinte cap a una plaça ja sense pares ni pilotades.
