En la seva catequesi sobre l’Esperit Sant, oferta aquest dimecres durant l’audiència general, encara a la plaça de Sant Pere, el Papa va apuntar breument com està present “i actua en la vida de l’Església”, sense entrar en les disputes “i esculls” que la seva interpretació ha generat en les diferents confessions cristianes, tot reconeixent també les “diferències reconciliades”. “Ara, en la nova creació, l’Esperit Sant és qui dona als creients la nova vida, la vida de Crist, vida sobrenatural, de fills de Déu”, va precisar el Papa, qui, traslladant la qüestió al dia d’avui, va preguntar: “On és, en tot això, la gran notícia i consol per a nosaltres?”
“La vida que ens dona l’Esperit Sant -va respondre tot seguit- és la vida eterna. La fe ens allibera de l’horror d’haver d’admetre que tot s’acaba aquí, que no hi ha redempció per al sofriment i la injustícia que regnen sobiranes a la terra”. En aquest sentit, va convidar “cultivar aquesta fe també per aquells que, sovint sense culpa pròpia, es veuen privats d’ella i no poden donar sentit a la vida. I no ens oblidem de donar gràcies a Aquell que, amb la seva mort, ens va obtenir aquest do inestimable!”
En el moment dels saluts, Francesc, en espanyol, va recordar que el diumenge vinent se celebra la Jornada Mundial de les Missions, el Domund, i que aquell dia beatificarà també catorze nous sants, a qui va convidar tots els fidels “a conèixer-los, perquè són un clar testimoni de l’acció de l’Esperit Sant en la vida de l’Església”. Finalment, com és ja tradicional, Francesc va fer un clam a favor de la pau al món, demanant que “no ens oblidem dels països en guerra, de la martiritzada Ucraïna, de Palestina, d’Israel, Myanmar…”.
“Germans i germanes -va continuar la seva petició-, no oblidem que la guerra sempre, sempre, és una derrota, no oblidem això i preguem i lluitem per la pau”, va concloure.
Audiència General Estimats germans i germanes, bon dia!
Amb la catequesi d’avui passem del que se’ns ha revelat sobre l’Esperit Sant en les Sagrades Escriptures a com està present i actua en la vida de l’Església.
En els tres primers segles, l’Església no va sentir la necessitat de formular explícitament la seva fe en l’Esperit Sant. En el Credo més antic de l’Església, el conegut Credo dels Apòstols, després de proclamar: «Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra, i en Jesucrist, que va néixer, va morir, va baixar als inferns, va ressuscitar i va pujar als cels», s’afegeix: «[Crec] en l’Esperit Sant», sense cap especificació.
Va ser l’heretgia la que va impulsar l’Església a especificar aquesta fe. Quan va començar aquest procés -amb Sant Atanasi, al segle IV- va ser l’experiència viscuda per l’Església de l’acció santificadora i divinitzadora de l’Esperit Sant la que la va conduir a la certesa de la seva plena divinitat. Això va succeir en el Concili Ecumènic de Constantinoble de l’any 381, que va definir la divinitat de l’Esperit Sant amb aquestes conegudes paraules que encara avui repetim: «Crec en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida, que procedeix del Pare [i del Fill], que amb el Pare i el Fill rep una mateixa adoració i glòria, i que va parlar pels profetes».
Dir que l’Esperit Sant és “Senyor” era com dir que comparteix el «senyoriu» de Déu, que pertany al món del Creador, no al de les criatures. L’afirmació més forta és que se li deu la mateixa glòria i adoració que al Pare i al Fill. És l’argument de la igualtat en l’honor, molt estimat per Sant Basili el Gran, que va ser el principal artífex d’aquesta fórmula.
La definició conciliar no va ser un punt d’arribada, sinó de partida. I, de fet, un cop superades les raons històriques que havien impedit una afirmació més explícita de la divinitat de l’Esperit Sant, aquesta es proclamaria tranquil·lament en el culte de l’Església i en la seva teologia. Ja Sant Gregori Nazianzè, després d’aquest Concili, afirmaria sense més ni més: «És aleshores Déu l’Esperit Sant? Certament. És consubstancial? Sí, si és Déu veritable» (Oratio 31, 5.10).
Què ens diu a nosaltres, els creients d’avui, l’article de fe que proclamem cada diumenge a la Missa? En el passat, ens ocupava principalment l’afirmació que l’Esperit Sant «procedeix del Pare». L’Església llatina va completar ràpidament aquesta afirmació afegint, al Credo de la Missa, que l’Esperit Sant procedeix «també del Fill». Com que en llatí l’expressió «i del Fill» es diu «Filioque», això va donar lloc a la disputa coneguda amb aquest nom, que va ser el motiu (o el pretext) de moltes disputes i divisions entre l’Església d’Orient i la d’Occident. Certament, no és el cas de tractar aquesta qüestió aquí, que, d’altra banda, en el clima de diàleg establert entre les dues Esglésies, ha perdut la duresa del passat i permet esperar una plena acceptació mútua, com una de les principals «diferències reconciliades».
Superat aquest escull, avui podem valorar la prerrogativa més important per a nosaltres que es proclama en l’article del Credo, és a dir, que l’Esperit Sant és ‘vivificador’, és a dir, dona la vida. Ens preguntem: quina vida dona l’Esperit Sant? Al principi, en la creació, l’alè de Déu dona a Adam la vida natural; d’una estàtua de fang, el converteix en «un ésser vivent» (cf. Gn 2,7). Ara, en la nova creació, l’Esperit Sant és qui dona als creients la nova vida, la vida de Crist, vida sobrenatural, de fills de Déu. Pau pot exclamar: «La llei de l’Esperit, que dona vida en Crist Jesús, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort» (Rom 8,2).
On és, en tot això, la gran notícia i consol per a nosaltres? En què la vida que ens dona l’Esperit Sant és la vida eterna. La fe ens allibera de l’horror d’haver d’admetre que tot s’acaba aquí, que no hi ha redempció per al sofriment i la injustícia que regnen sobiranes a la terra. Ens ho assegura una altra paraula de l’Apòstol: «Si l’Esperit de Déu, que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, habita en vosaltres, el mateix que va ressuscitar Crist d’entre els morts també donarà vida als vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres» (Rom 8,11).
Cultivem aquesta fe també per aquells que, sovint sense culpa pròpia, es veuen privats d’ella i no poden donar sentit a la vida. I no ens oblidem de donar gràcies a Aquell que, amb la seva mort, ens va obtenir aquest do inestimable!
Article de José Lozano publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
