Al fragment de l’evangeli que llegim aquest diumenge (Mc 10, 17-30), Jesús ens recorda que seguir-lo significa deixar enrere les seguretats materials, socials, humanes… per la fortalesa de vincular-nos únicament al seu camí.

I ja que som al segon diumenge d’octubre, a molts pobles es celebra la Mare de Déu del Remei (si bé també es celebra el 8 d’octubre). Les advocacions marianes, més que identificar Maria, són sinònims per denominar a Jesucrist. El nostre autèntic Remei no és altre que Jesús i que Maria de Natzaret ens el lliura. I essent Maria la Mare de Jesucrist, que és el nostre Remei, ella passa a ser denominada Mare del Déu del Bon  Remei. L’advocació es vincula als religiosos trinitaris, fundats per sant Joan de Mata (+ 1213) convidant els seus devots i seguidors a rescatar els captius de la pirateria o els segrestats per part dels grups radicals. Maria, d’acord amb la seva missió, ens mostra Jesucrist,  Ell que s’ha carregat les nostres malalties i ha pres damunt seu els nostres dolors i nosaltres, al costat d’Ell, també cal que ho fem.

Avui també és sant Gerard (Guerau o Grau). L´abat de Cluny sant Odó va deixar escrita la vida de sant Gerard, més conegut per sant Grau, que va esdevenir model de cavallers cristians. Nasqué al 855 i era el comte d´Aurillac, a l’Alvèrnia -Occitània-. Home sense ambicions, es dedicà a administrar correctament el seu territori procurant fer respectar la justícia i el dret en una època de costums violentes i brutals. Just, caritatiu, auster i pietós fundà el famós monestir d´Aurillac d´on van sortir els fundadors de Cluny on hi van empeltar el mateix esperit reformat. Morí el 13 d’octubre del 909 suportant pacientment la ceguesa i diverses xacres. Enterrat a Aurillac, va rebre honors d’abat i fundador. Per això es representa amb els atributs abacials, si bé també es representat com un noble que sosté una maqueta d’església que evoca la seva fundació. L’acompanyen una olivera i una gerra d’oli i sol acompanyar-lo un pobre que s’acull sota la seva protecció. Al 964 el comte Borrell de Barcelona peregrinà a la seva tomba i d´Aurillac s’endugué -cap a Ripoll- el monjo Gerbert, el futur papa Silvestre II. L’invocaven les parteres i es considera protector de les produccions oliaires i del bestiar boví, com bé sabien els nostres pagesos.

També es commemora sant Eduard el Confessor. Fou el darrer rei saxó d’Anglaterra,  nebot del rei màrtir Eduard i fill d’Etelred II i d’Emma, germana de Ricard II de Normandia. Nasqué cap el 1005 a Islip i, fugint dels danesos, s’exilià a Normandia. Afrontà rivalitats dinàstiques amb habilitat i esperit conciliador. Culte, d’una bondat innata, amatent amb els necessitats, just i afable amb els humils, protector dels monjos i dels pelegrins, devot i pietós, fidel i respectuós amb la seva muller, assolí pau i prosperitat pel seu poble marcant-lo amb un segell profund. En recuperar el tron d’Anglaterra, fundà un  monestir dedicat a Sant Pere a ponent de Londres, és a dir, Westminster. Allà hi fou enterrat, quan morí, poc després de la inauguració, el 5 de gener del 1066. Els monjos i els normands difongueren el culte del considerat monarca ideal i àngel custodi dels dominis anglesos. El canonitzà el 1161 el papa Alexandre III, i el 13 d’octubre del 1163, sant Tomàs Becket, arquebisbe de Canterbury, en traslladà les restes a una nova tomba de l’església de Westminster on encara es venera. El seu culte es propagà el 1689 per recordar la vinculació dels cristians d’Anglaterra a l’Església universal, en aquell moment de ruptura. La corona anglesa s’anomena corona de Sant Eduard. És patró de la família reial anglesa. Se l’invoca contra l’epilèpsia,  malalties cutànies i escròfules. Shakespeare el situa entre els bastidors de l’enfrontament entre Malcolm i Macbeth. També és evocat per Freud.

I també es celebra també el beat Manuel Borràs i Ferré, bisbe auxiliar de Tarragona, que fou martiritzat el 12 d’agost de 1936, víctima de la persecució del 1936. Amb altres companys, morí beneint i perdonat els seus botxins.