El passat 1 d’octubre, els informatius del 3cat es feien ressò del dràstic descens de les comunions a Catalunya durant els darrers sis anys. “L’Església surt al carrer per trobar creients“, deia el titular de la notícia, que explicava com, davant aquest context, les parròquies havien començat a promocionar la catequesi a les xarxes socials, repartint informació o, fins i tot, amb mossens amb cartell a la sortida de classe. En la fotografia que il·lustrava la publicació es podia veure el rector de Canet de Mar, Felip Hereu, apostat a la porta de l’escola Turó del Drac amb un cartell fet per ell que deia: Catequesi parroquial. Inscripcions. “Quan vaig veure que hi havia una dona fent-me una foto, vaig pensar: ‘Ja hem begut oli'”, confessa, divertit, el sacerdot a Flama en el seu despatx del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia.
Nascut a Banyoles l’any 1952, Felip Hereu ha estat sempre vinculat amb la diòcesi de Girona. Des que va ser ordenat a Sant Cugat de Salt, on va ser vicari, va ser capellà de les parròquies de Riudarenes, Sils, Pineda de Mar i Palafrugell, fins que, l’any 2017, va arribar a Canet de Mar, on, amb vistes al mar, fa de rector, però també de conserge i fins i tot d’escombriaire. “Els mossens —assegura— també hem d’agafar l’escombra”.
Quan va començar a anar a la porta dels col·legis a fer publicitat de la catequesi i per què?
Vaig començar a anar-hi l’any passat, coincidint amb l’inici del curs escolar. Aquest ha sigut el segon any que ho he fet. En un moment donat, em vaig adonar que no tenia cap altra forma d’accedir a la mainada. Sempre pots portar la propaganda de les inscripcions als directors de les escoles, però un cop que ho fas, no et poden garantir que acabi arribant als nanos, perquè han de sotmetre la decisió al vot del consell escolar. Com que considerava que no calia tanta complicació, vaig decidir fer el cartell i anar jo pel meu compte a les escoles a les tardes. Enguany, abans de fer-ho, li vaig comentar al senyor bisbe la meva intenció.
I ell, què li va respondre?
Es va posar a riure.
Per què creu que s’ha donat aquest descens progressiu en el nombre de comunions fins a arribar al nivell actual?
Hi ha diverses raons. Una d’elles és que els mossens hem esperat massa temps a les rectories, i allà ja no fem de gran cosa més enllà de quan ens venen a demanar una missa o atenem qüestions ordinàries del dia a dia. Des del despatx parroquial no s’evangelitza, sinó des de fora, intentant fer el bé, agosaradament i amb la creu. No amb la creu alçada, sinó encomanant-se al Senyor abans de fer les coses. Perquè el bé, sense aquest factor, ja el poden fer molt bé les ONG amb un bon programa.
El descens en els batejos i les comunions, així com el buidament de les esglésies, ha vingut propiciat en part per la pèrdua de confiança de la societat vers l’Església. Creu que això es podrà revertir?
No en dubto pas. L’Església està portada pel nostre Senyor, que la va fundar i serà amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. Ell s’espavila per fer venir persones singulars capaces canviar el rumb de la història, com va passar, per exemple, amb l’arribada de l’actual sant pare. Tots aquells que anomenem sants, alguns més importants que altres, ens han fet anar inesperadament pels camins que havíem d’anar.
En aquest sentit, què destacaria del papa Francesc?
Ell diu allò que li surt de dins i és capaç de capgirar-ho tot sense demanar permís. El que diu ho entén tothom. No fa lliçons teològiques, sinó que dona un testimoni del cristianisme viscut al dia a dia, que il·lumina els problemes quotidians de la gent. Qui defensa la vida i la desitja, fa això. Mai el mal ha sigut atraient, sempre ens en volem deslliurar.
Abans ha esmentat el bisbe fra Octavi Vilà. El clergat de Girona, n’està satisfet?
Penso que ha sigut un encert portar-lo aquí. Em sap greu que hagin hagut de despullar Poblet del seu abat, però un monjo té coses que no té un rector a qui fan bisbe. Nosaltres acostumem a dir que mai cap rector se’n recorda de quan era vicari i el feien carregar amb la feina més feixuga. Això, quan s’és bisbe, s’accentua encara més. Quan em vaig trobar per primer cop amb el senyor bisbe em va preguntar: “Estàs content? Què vols?”. Com a abat, havia de procurar que tots els monjos estiguessin contents i que cada un estigués allà on volia, vetllar per la comunió entre ells i mantenir l’esperit familiar; una persona amb sensibilitat per fer això, és un Déu. I aquí necessitàvem algú així. Quan vaig estar amb ell per segona vegada, li vaig dir que havia de gaudir fent de bisbe, perquè si ell s’ho passa bé, els capellans també s’ho passaran bé i sintonitzaran amb ell. Els mossens vivim sols i ens va molt bé que vingui un bisbe que sigui capaç de mostrar-nos afecte i valorar la nostra feina.
Precisament, fra Octavi Vilà va parlar en una entrevista recent amb Flama de la soledat com un dels principals problemes entre els capellans. Vostè se sent sol?
Actualment no. Però en els primers temps em va costar. Sobretot quan veia que a l’hora de dinar havia d’anar a un bar i allà seure sol en una taula. Allò era inassumible per mi i vaig pensar que o m’espavilava per cuinar a casa o allò no s’aguantava. Llavors em vaig empassar molts programes de l’Arguiñano, molts. Tot el que sé de cuina ho he après d’ell i ara em puc preparar qualsevol cosa que em vingui de gust, perquè arriba un moment en què les receptes te les fas teves.
Com l’evangeli?
Clar, l’evangeli també te l’has de fer teu. I has de predicar allò que t’ha dit. Les homilies s’han de pregar. Jo faig tota l’homilia per escrit, acostumo a fer-la a inicis de setmana i la deixo reposar, com el vi. Llavors, en les cinc misses que faig al cap de setmana, dues de vigília i tres de dia, surto nerviós i vaig a l’ambó a llegir l’evangeli encara amb l’homilia als dits, però a l’hora de predicar, la deso dins del llibre, me’n vaig al graó de davant de l’altar, m’encomano al Senyor i em deixo emportar. L’homilia no es llegeix, sinó que s’ha de dir des del cor. L’homilia és vida!
