Acaba una nit de pesca amb la mar calmada per als pescadors de Tarragona. Tanquen els seus sistemes de navegació intel·ligents i pleguen veles. Però no sempre ha estat així: va haver-hi un temps en què alguns d’ells no tornaven a posar els peus a terra en ser raptats per pirates, i la resta de pescadors s’encomanaven a Sant Pere perquè hi fes miracles. Ara no queden pirates, però la història ha quallat tant que la majoria dels que hi feinegen n’han portat una estampa a la butxaca alguna vegada. Una història que, lluny de quedar en l’oblit, ara també es pot consultar a Marejants, el gremi de la mar, una obra escrita per l’historiador i il·lustrador (un tàndem de professions poc habitual) Joan Carles Blanch. Una barreja de còmic i llibre de divulgació històrica per posar cara als marejants de tots els temps.
Déu-n’hi-do, amb els pirates.
Sí, no els posaven les coses gaire fàcils, als pescadors. Per sort, aquests últims estaven més units que els pirates i van tenir més sort.
Estaven agremiats.
En una mena d’associació o confraria que vindria a ser com la Seguretat Social d’avui dia; protegia i agrupava. A l’estendard del 1500 ja hi surt Sant Pere apòstol amb la seva tiara papal i unes claus al costat d’uns pescadors remant damunt les seves barques. La unió feia la força, i Sant Pere la resta.
¿Els donava l’impuls final per sortir sense por a la mar?
Es podria dir així. En cinc anys, del 1582 al 1587, els pirates otomans van atacar 60 pescadors tarragonins. ¿Vostè no tindria por?
Seria dels que posaria ciris a la verge.
Ells també ho feien: posaven ciris d’unes considerables dimensions davant de l’altar de la Mare de Déu del Miracle al temple que els frares trinitaris tenien a l’arena de l’amfiteatre romà de Tarragona com a ofrena per a gaudir de la protecció de la verge davant els perills de la mar. Després, calia pagar el preu que demanaven els pirates per recuperar-los sans i estalvis.
¿Religiosos demanant almoina per pagar als pirates?
S’havien de rescatar els pescadors que en queien captius i una manera fàcil i eficaç era recollint almoina per sufragar els costos que suposava recuperar els pescadors capturats.
I, com a membres del gremi, ¿quines obligacions i quins deures tenien, aleshores, els pescadors?
Des del segle XIV, o potser molt abans, va existir una solidaritat horitzontal, ja que s’ajudaven els uns als altres, com ara pagant les despeses dels enterrament dels quals ningú no podia fer front. Aquest ha estat el principal objectiu dels seus membres. Mentrestant, ha passat de tot: guerres, creixements de la ciutat, canvis de poder, nous noms per al gremi i decrets que en limitaven el paper, evolució de l’activitat portuària…
Però el vincle amb les esglésies no ha canviat.
Això no. Durant segles les seus canòniques del gremi han estat esglésies de la ciutat [com la de Sant Pere, al barri marítim del Serrallo, que tenim a l’esquena mentre fem l’entrevista]. Segurament, la relació mantinguda amb l’Església s’ha mantingut tants segles perquè totes dues entitats han coincidit en alguns dels seus posicionaments socials i han compartit tasques.
Només cal veure la participació del gremi per Setmana Santa per notar-hi la relació.
En època medieval ja es parla de vuitanta membres que, en processó, anaven a rebre el braç de Santa Tecla, la relíquia de la ciutat, proclamada patrona uns anys abans. El mateix esperit del gremi va fer que el segle passat es plantegés construir un misteri nou, després del que ja tenien, el del Sant Enterrament, del 1713: així doncs, es va fer el pas del Sant Sopar, del 1995. Per acabar d’arrodonir la presència de l’entitat a la Setmana Santa tarragonina es van presentar també els Armats i la Banda de Timbalers del gremi.
Tancat al seu estudi de la Riera de Gaià, ¿com ha pogut posar ulls, boca, nas…, als personatges?
Amb la documentació històrica com a teló de fons per obtenir-hi un horitzó objectiu, és evident que no tenim imatges per saber com eren els homes i les dones que han participat en la vida diària del gremi; per això, sense falsejar res, el llibre presenta les possibles cares que tenien figures anònimes i destacades en diferents èpoques. I no dubti que m’he inspirat en gent propera a mi…
¿En els seus familiars?
Miri, miri [fulleja]: aquest és el meu fill [el nen que apareix a la coberta], el meu pare, la meva germana, aquests són amics meus…
¿I vostè, hi surt?
Jo soc Robert d’Aguiló, un aventurer normand que va ser príncep de Tarragona al segle XII.
No m’esperava haver d’entrevistar un príncep.
[Riu]. Les cares no són les reals, però la història sí. Com quan dic que els arquebisbes eren senyors feudals i, com a tal, homes de guerra i homes de pau. En general, els fets històrics més remarcables de la ciutat —i de la península— afectaven el dia a dia de tothom, per bé que alguns s’hi volguessin resistir, i el gremi de marejants va sobreviure-hi per una força interna que l’ha mantingut viu fins als nostres dies.
