La sinodalitat és la millor expressió de la universalitat de l’Església, de la catolicitat, d’aquesta simfonia de diversitat que el papa Francesc vol que sigui tocada per l’orquestra eclesial. Molts no reconeixen aquesta melodia, gairebé sempre per motius ideològics; és un perill contra el qual el pontífex adverteix constantment, que domina la ment i fa miques la comunió, dificultant cada cop més l’anunci de l’Evangeli de Jesucrist, que alguns confonen amb la seva pròpia manera d’entendre Déu. Un Déu moltes vegades particular, a imatge i semblança d’ells mateixos.
Déu com a punt de partida
Després d’una setmana de l’inici de la Segona Sessió de l’Assemblea Sinodal, ja es pot fer un primer balanç. Hem de tenir clar que el punt de partida sempre ha de ser Déu, la seva Paraula, per això la importància de col·locar-se davant seu, sobretot quan busquem trobar la manera de ser Església en qualsevol moment de la història. La pregària, la veritable pregària, que ens porta a la trobada personal i comunitària amb Déu, és la llum que ha de guiar el caminar de l’Església, fundada per Jesucrist i desafiada a ser signe de la seva presència.
Quan algú es posa davant de Déu reconeix la seva petitesa, els seus pecats, cosa que no és només personal, ja que també és comunitària, eclesial, estructural. Només sent conscients dels pecats comesos, i en això Francesc és un veritable testimoni de valentia, es pot créixer. Reconèixer els abusos a l’Església, denunciar la indiferència amb relació als descartats, als migrants, a les víctimes de les guerres i del canvi climàtic, moltes vegades es paga car, fins i tot sent el cap del catolicisme. Són situacions provocades pels poderosos i, quan algú posa el dit a la ferida, paga les conseqüències.
La comunió com a principi innegociable
En una Església que viu la comunió, hauria de ser un principi innegociable voler marcar agenda, ja que hi ha qui pretén marcar-li l’agenda fins i tot al Papa, i això és inassumible. Només quan entenem que junts som més i que per això hem d’escoltar, dialogar i discernir en comunitat, aprenem què significa ser Església. Si no estic disposat a sacrificar el que és meu, mai naixerà alguna cosa nova, mai es farà realitat el projecte de Déu.
El procés sinodal que estem vivint com a l’Església és un desafiament per tal de fer passos cap a una direcció comuna, sense por, però moguts per un esperit d’unitat en la diversitat. És tan perillós caminar cadascú al seu gust com pretendre instaurar una Església de clons, una temptació present en els qui tenen la ideologia com a nord. L’Església sinodal no podria tenir més enemic que aquest.
Article de Luis Miguel Modino publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
