Aquest 7 d’octubre es compleix un any dels atemptats de Hamàs a Israel en què van ser assassinades indiscriminadament 1.200 persones i segrestades més de 200, de les quals es calcula que unes 90 continuen en captiveri a Gaza. Uns fets que van traumatitzar la societat israeliana i que van portar el seu govern a donar una contundent represàlia militar per terra i aire que ha provocat a la Franja de Gaza un nivell de morts i devastació mai vistos en altres guerres.
Ara, mentre continuen els bombardejos a Gaza, el focus mediàtic s’ha desplaçat al Líban, on Israel lliura des de fa dues setmanes una batalla contra les milícies xiïtes de Hezbol·lah que, segons el govern libanès, ha provocat la mort d’un miler de civils. La situació ha portat els dos grans enemics del Pròxim Orient, Israel i l’Iran, més a prop que mai d’un enfrontament directe, com coincideixen a assenyalar en aquests dies diversos analistes, entre ells, Montserrat Arbós, periodista i directora del Grau en Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna URL.
Hi ha molts països arreu del món on es viuen a hores d’ara guerres catastròfiques, com Myanmar, Ucraïna, el Congo, Sudan, Moçambic, per citar-ne alguns. Però el conflicte entre Israel i Palestina, atreu gran part l’interès mediàtic. Per què creu que passa, això?
Perquè és un conflicte que com a europeus ens interpel·la directament. Com a ciutadans, hauríem de sentir-nos commoguts per qualsevol genocidi, per qualsevol violació dels drets humans contundent com les que hi ha arreu del planeta. Però en el cas d’Israel i Palestina, la consciència europea de la història recent hi té un paper crucial. El conflicte va néixer a Europa al segle XIX, en el procés d’integració política dels ciutadans jueus europeus com a ciutadans de ple dret. Entendre les minories europees és un procés de presa de consciència personal i col·lectiva que en alguns llocs es fa amb més encert que en altres i que ens afronta als fets que van tenir lloc a la Rússia tsarista, però també a la França del cas Dreyfus o a l’Alemanya coetània, on les expressions antisemites estaven en el debat públic. Per tant, aquest és un conflicte que entronca en la dificultat d’una part dels europeus per entendre i acceptar la diversitat. Després, evidentment, l’Holocaust accentua aquesta autoconsciència a la màxima expressió.
La complexitat del conflicte, que deriva en certa manera de la seva llarga durada, sembla que no sempre es té en compte per l’opinió pública, ja que quan es parla d’aquest tema es tendeix a caure sovint en maniqueismes. Per què resulta tan difícil entrar en les raons profundes i en la complexitat del tema?
Que els conflictes siguin complexes de resoldre, no sempre vol dir que siguin difícils d’entendre. I sobretot —i això per mi és el més important— no significa en absolut que hagi de ser problemàtic reclamar la defensa dels drets humans. Una de les dificultats en l’anàlisi històrica d’aquest conflicte és jutjar fets passats amb ulls actuals. Que Israel sigui una democràcia no invalida el fet que el sionisme neixi com, a moviment polític, en un marc colonial, supremacista i racista. I a la inversa: que es cometessin crims contra la humanitat a la guerra de 1948, quan la legislació internacional que defensava els drets humans estava a les beceroles, no implica que ho hàgim de tolerar ara.
Per tant, tot aquest rerefons històric no hauria d’impedir d’entendre que, actualment, la defensa dels drets humans ha de passar per sobre de qualsevol cosa.
En efecte. Quan comences a llegir sobre el tema Israel i Palestina una de les coses que sorprèn més és la clarividència amb què algunes veus, jueves, europees i palestines, i també internacionals, van entendre a primers del segle XX com evolucionaria el conflicte amb la creació de l’estat d’Israel i van predir, amb una precisió que fa feredat, tot el que va acabar passant. I ja aleshores, el que plantejaven els crítics amb el sionisme era que per protegir els jueus europeus s’estaven violant els drets humans, socials i polítics dels palestins. De fet, el sionisme i la Declaració Balfour neguen els drets polítics dels palestins. No pot ser que cent anys després estiguem, no igual sinó pitjor, i que hàgim de recordar que un país no pot ocupar intemporalment un altre territori, que no es pot annexionar les seves terres ni, sobretot, expulsar i matar el poble ocupat.
En vista de com està la situació en aquests moments, tants anys després, creu que hi ha voluntat política de resoldre aquest problema?
En absolut. Com a europeus ens hauríem de sentir interpel·lats com a defensors d’un sistema internacional legal que diu protegir els drets humans. Però passa tot el contrari, ja que els governs del Vell Continent no només fan els ulls grossos o es giren d’esquena al conflicte, sinó que continuen donant suport armat a Israel.
Fa l’efecte que la clau de tot plegat rau en el negoci armamentístic.
Correcte. Aquesta pot ser, també, una de les raons del suport dels governs occidentals a l’executiu israelià: els interessos compartits en el negoci de l’armament i de tot el que hi ha al voltant dels sistemes de seguretat i tecnologia de la vigilància i el control. Perquè la veritat és que fins i tot els governs europeus que s’han mostrat crítics amb l’actuació d’Israel no han fet res per aturar el comerç d’armes o el finançament d’empreses armamentístiques israelianes per part de bancs europeus.
Un any després de l’inici de la invasió militar d’Israel a Gaza, després d’haver vist centenars d’imatges terribles de víctimes innocents, sembla que part de la societat ja ha desconnectat emocionalment del tema.
Sí, això és una reflexió que com a periodistes hem d’aplicar amb qualsevol informació de dolor, és a dir, l’esgotament del lector, de l’audiència, davant l’expressió i la denúncia del dolor. La clau rau a pensar com dosifiques, com generes una informació que no produeixi aquest esgotament, perquè no hi ha res pitjor que pensar que estàs cansat de veure i sentir dolor, perquè el dolor significa que hi ha una situació d’injustícia que cal continuar posant sobre la taula. I bregar amb això és complicat. Del que no tinc dubte és que és necessari continuar explicant el que passa a Palestina, a Ucraïna i a altres conflictes en curs arreu del món. Hem de persistir en la informació de llarga durada, hem de buscar la manera de treure les històries que ens permetin mantenir viva la consciència que continua havent-hi guerres al món, perquè hi són i no ens podem permetre el luxe, com a ciutadans demòcrates, d’ignorar-les.
Diu el jesuïta Joan Morera que les manifestacions públiques de rebuig a la guerra, malgrat que no produeixin efectes immediats, són necessàries per mantenir la dignitat humana. No obstant això, sembla que la societat actual ha perdut l’interès a sortir a mobilitzar-se en massa per demanar la pau.
Totalment. Recordo i enyoro la capacitat que va tenir la societat civil catalana per organitzar-se a primers dels noranta arran de la guerra dels Balcans. Aquella consciència que hi havia que ens havíem de fer visibles en la denúncia del que estava passant, especialment a Bòsnia, per fer-nos visibles, per transmetre el nostre enuig enorme vers les autoritats europees, els líders europeus, per forçar-los, ni que fos per fer-los passar vergonya, perquè fessin alguna cosa. I aquí, en aquest cas, s’ha intentat, però costa, costa molt, de nou per la interpel·lació davant el qui és diferent i davant els propis fantasmes.
Com creu que pot evolucionar la situació a Israel i Palestina a partir d’ara tenint en compte el fracàs de les negociacions diplomàtiques?
Jo vaig ser molt il·lusa a l’inici del conflicte i pensava que l’administració nord-americana aturaria o obligaria el seu aliat, Israel, a una certa proporció en la resposta, que l’impediria traspassar certs límits. I la veritat és que m’he quedat sense paraules de veure la via lliure que Washington ha donat a les autoritats israelianes. El meu pessimisme és gairebé total en aquests moments, em costa molt de veure res que no sigui un escenari futur terrible. Fins i tot et diria que veig possible la desaparició dels palestins com a ens polític. La història demostra que hi ha hagut pobles que se’ls ha aniquilat i la vida ha continuat malgrat això. El que ens ha d’interpel·lar com a ciutadans d’aquest món és veure que això ho estem veient en directe. Una de les coses que com a europeus ens costa més d’entendre és com va ser possible l’Holocaust, com va ser possible l’aparició, la consolidació d’un règim com el de l’Alemanya nazi. Crec que ara ho podem entendre, i ja no és només pel que veiem en la societat israeliana, on segons les enquestes gairebé tres quartes parts de la població creu que està bé anihilar un poble, sinó també pel que passa a casa nostra, a Europa, on hi ha organitzacions que tenen llenguatges similars amb els immigrants, per exemple, i nosaltres continuem fent la nostra vida.
Creu que hi ha un punt d’esperança en aquest conflicte?
N’hi hauria si com a ciutadans civils fóssim capaços d’aturar-ho tot o d’articular un moviment continuat de protesta, de visualització de la protesta. El problema és que és difícil fer-ho perquè la repressió és també molt dura. Ho és als EUA, on no havia vist mai una mobilització, no només en demanda de l’alto el foc i de la fi de l’ajuda militar a Israel sinó també d’exigència de la fi de l’ocupació de Palestina. I ho és al Regne Unit o a Alemanya. Però cal persistir en l’esperança, en la denúncia, perquè l’alternativa és massa terrible.
I arran dels atacs i enfrontaments entre Israel i Hezbol·lah, que lliuren una guerra oberta al Líban, estem més a prop de la temuda guerra regional?
Com deia abans, admeto que l’evolució d’aquest conflicte ha superat les meves expectatives més negatives. I davant la impunitat amb què s’està permetent actuar a Israel m’espero qualsevol cosa. Netanyahu ha dut el conflicte on volia, el xoc amb l’Iran, que fa molt de temps que buscava. Recordem-ho: el setembre del 2023, va dir davant l’ONU que l’Iran mereixia una amenaça militar creïble en tant que, segons ell, és la principal font de desestabilització al Pròxim Orient. I, per cert, ho va dir brandant un mapa on el mapa d’Israel acolorit ocupava tot Gaza i tot Cisjordània. Per una lògica de força militar, no seria esperable un atac de l’Iran més enllà del que hem vist, però no sé què dir-te.
El més petit error de càlcul pot dur Israel a exigir l’entrada militar dels Estats Units en el conflicte. L’altre dubte és saber si es formalitza una ocupació israeliana al sud del Líban i si Hezbol·lah serà capaç de mantenir el pols com va fer del 2000 al 2006. Sigui com sigui, el pitjor de tot és que anem sumant morts, víctimes civils cada dia que passa. I ningú sembla que tingui intenció d’aturar-ho.
