Fra Octavi Vilà, bisbe de Girona, pensa que si sant Pau visqués avui, segurament tindria comptes a les xarxes socials. Per això, quan va prendre possessió en el càrrec el passat 21 d’abril, una de les primeres coses que va fer va ser obrir un compte a X i un altre a Instagram, on, amb el suport tècnic del departament de mitjans de comunicació del bisbat, explica com és la seva feina diària.
Gràcies a aquestes plataformes, durant les darreres setmanes se l’ha pogut veure en llocs com Montserrat, la Seu d’Urgell, Roma, Tarragona, així com en localitats de la diòcesi de Girona com Caldes de Malavella, Canet de Mar o Blanes. Va ser en aquest darrer municipi selvatà on, després de presidir la vint-i-unena edició de la missa de l’Alba, celebrada a la platja de Sa Palomera, va conversar amb Flama.
Com han sigut aquests inicis com a bisbe de Girona?
Durant aquests primers mesos he començat a conèixer el territori diocesà, presidint confirmacions en diferents parròquies, participant en festes majors i en reunions dels arxiprestats. També he rebut moltes visites de delegacions del bisbat, preveres i moviments de l’Església gironina, així com de representants de la societat civil.
Hi ha hagut alguna cosa que l’hagi amoïnat especialment en aquesta primera presa de contacte?
Una sorpresa agradable va ser veure la il·lusió i les ganes de treballar per part de la gent que conforma els moviments laicals, que contradiu la imatge que sovint es té de Girona d’una diòcesi ensopida. Pel que fa als problemes, el principal amb què m’he trobat ha sigut la manca de preveres, de diaques i de ministres de la Paraula per atendre les necessitats pastorals. Tenim més diaques en relació amb altres bisbats, però molts ja tenen una edat avançada, cosa que provoca una evident falta d’efectius.
Això està provocant aquesta implicació dels laics en la vida de l’Església?
Sí, els laics poden ajudar en aspectes com la catequesi, l’administració o el servei de Càritas i això és positiu, ja que amb la seva col·laboració permeten que el prevere es pugui centrar en altres responsabilitats.
L”Instrumentum Laboris’ de l’Assemblea del Sínode destaca la situació dels ministres ordenats. Com s’està afrontant aquesta realitat, des de Girona?
Molts preveres tenen un ritme de treball i de celebracions intens, sobretot els caps de setmana, cosa que els passa factura i afeixuga la tasca. A més de les celebracions habituals, s’afegeixen exèquies de difunts, i això fa que a vegades no puguin atendre altres aspectes també importants com l’atenció directa als fidels; impedeix el contacte que hauria de ser normal i habitual entre els capellans i la gent de la parròquia, que no sempre poden parlar abans o després de les celebracions amb el mossèn, perquè no pot passar gaire estona en un lloc concret donat que ha de celebrar en diversos llocs.
La diòcesi de Girona permet al bisbe tenir ‘olor d’ovella’, com demana el Papa?
La diòcesi és gran i diversa. He observat que hi ha diferents realitats: el Maresme, Girona ciutat, les comarques de l’Empordà o la Garrotxa. Cada zona té les seves particularitats i requereix solucions diverses, però certament té una extensió a l’abast.
Venint d’una etapa com a monjo a Poblet, s’imaginava la realitat de les parròquies?
Fins ara, el món de les parròquies era bastant desconegut per a mi, el vaig conèixer des de la dimensió de fidel abans d’entrar al monestir, després quan des del monestir es feien suplències a les parròquies properes. Ara és tot un descobriment, tot i que ja tenia un cert contacte a Poblet també amb els capellans que venien a fer-hi estades. Aleshores vaig descobrir que un dels seus principals problemes és la solitud; a Girona, per exemple, el 99% dels capellans viuen sols, cosa que comporta mancances materials, psicològics i espirituals.
Hi ha algun aspecte de la segona fase de l’assemblea sinodal que tingui una especial incidència a Girona?
Vaig quedar gratament sorprès pel document de conclusions de la fase diocesana del Sínode. El grup que el va redactar va treballar amb una visió molt realista de la diòcesi. El papa Francesc insisteix en el fet que el Sínode no ha de buscar resultats concrets, sinó reflexionar sobre un marc per a l’encaix de l’Església en els pròxims anys. La sinodalitat en una església local ve a dir que la diòcesi és de tothom, no només del bisbe o els preveres.
Un dels reptes més importants de l’Església catalana és l’ús del català en la litúrgia. Com afrontar-ho amb la població immigrant?
A la diòcesi hi ha una població llatina considerable, majoritàriament catòlica, també hi ha un gran nombre de població musulmana. En algunes parròquies, la població llatinoamericana és nombrosa, cosa que fa que moltes vegades el capellà es decanti per l’ús del castellà en les celebracions. Per això, hem de fer un doble esforç d’integració: dels immigrants per adaptar-se a la llengua i costums del país i dels receptors per acollir-los-hi. Cal buscar fórmules mixtes en les celebracions i fomentar la participació conjunta.
Quines claus proposaria per construir comunitats cristianes acollidores?
Les parròquies són una via d’integració, com hem dit, i hem de continuar fent esforços d’acollida en aquest sentit. I pel que fa a la societat en general, ens hauríem de sentir interpel·lats per aquelles persones que abandonen el seu país i es llancen a la Mediterrània amb embarcacions precàries, amb tota la família, després d’haver-ho perdut gairebé tot. En lloc de rebre’ls amb discursos d’odi que vinculen la immigració amb la delinqüència i la violència, hauríem de ser conscients de les necessitats d’aquests germans nostres. El papa insinuava amb Laudato Si que quan Déu va crear el món ho va fer amb prou recursos per tothom. Som nosaltres els qui després ho hem administrat d’una manera diferent, i uns tenen molt i altres no. Hem de ser conscients dels recursos que tenim i de la necessitat de compartir-los.
Què destacaria del curs de formació per a nous bisbes al qual va assistir a Roma?
El curs reuneix bisbes nomenats durant l’últim any. Hem rebut consells generals i pràctics de diferents dicasteris de la Santa Seu que ens ajuden a situar-nos en el context de les nostres funcions. La convivència durant la setmana va ser molt enriquidora, ja que entre les sessions i els àpats vam poder intercanviar impressions i experiències amb altres bisbes de regions amb situacions molt diverses.
En quina mesura ha hagut d’afrontar el problema dels abusos des de la seva arribada a Girona?
He tractat aquest tema amb el vicari judicial i l’oficina d’abusos, que m’han posat al corrent de denúncies a capellans de la diòcesi que ja no són vius. Tenim uns bons protocols, es treballa de manera rigorosa i atenta vers les víctimes i s’actua d’acord amb les disposicions de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal. És un tema sempre dolorós; les denúncies, encara que siguin de fa anys, deixen ferides profundes. Hem de prioritzar sempre l’atenció a les víctimes i atendre els culpables, si són vius, perquè són germans que formen part de l’Església i quan fan mal als altres, fan mal a l’Església i també a si mateixos.
A la Conferència Episcopal, també s’ha abordat aquest tema intensament durant els darrers mesos?
Sí, en la primera Assemblea Plenària Extraordinària en què vaig participar ja vam treballar sobre aquesta qüestió. Va ser important fer-ho conjuntament amb la Confer, que representa la vida consagrada, ja que molts abusos es van produir en l’àmbit docent dels instituts religiosos. Ells han fet molt de camí en aquest sentit i poden ajudar a buscar solucions per a aquests casos, que no haurien de prescriure dins l’Església.
És difícil afrontar aquesta problemàtica tenint en compte que sovint són casos de temps passats?
L’Església és un conjunt. Joan Pau II va demanar perdó per errors del passat. Hem de tenir consciència col·lectiva dels errors comesos al llarg de la història per no repetir-los. Podem no ser responsables personalment, però sempre ho som com a col·lectiu.
Què li ha semblat la missa de l’Alba, a Blanes? Ha sentit escalfor per part de la gent del poble?
La missa de l’Alba ha sigut una experiència ben simbòlica. D’una banda, perquè es fa a la platja, que en altres regions de la conca mediterrània esdevé un punt d’arribada de moltes persones buscant un futur millor i on molts, malauradament, hi arriben sense vida. Fer la missa a l’albada simbolitza la resurrecció de Crist. La nostra fe es representa així: després de la mort, ve la vida.
Pel que fa a la gent del poble, a tot arreu que vaig de la diòcesi em trobo amb aquesta alegria dels veïns al saber que tenen de nou un bisbe i els plau participar en les celebracions. La diòcesi ha patit aquests dos anys sense bisbe, certament; potser si haguéssim sabut que serien tan llargs, hauria estat diferent. Els processos de nomenament són verdaderament complicats i llargs.
