La segona sessió del Sínode sobre la sinodalitat podem dir que ja ha començat, no els treballs, que s’inicien el dimecres 2 d’octubre, després de la missa d’obertura, però sí el retir previ, i així posar-se “com Moisès al Sinaí, en presència del Senyor”, com va assenyalar el secretari general del Sínode, cardenal Mario Grech.
La reflexió va partir d’una pregunta: “Com ser una Església sinodal en missió?“, formulada per la mare Maria Ignazia Angelini. La monja benedictina va convidar els membres del Sínode al fet que “deixem espai a l’escolta sorpresa que ens reposiciona i ens prepara per a aquest nou començament de caminar junts”. Això en la festa de Sant Jerònim, l’home rude i colèric que es va deixar transformar per la Sagrada Escriptura.
Analitzant l’evangeli del dia, va destacar que apareix “l’inici de l’etapa decisiva”, de Jesús, establint un paral·lelisme amb el Sínode. “La missió té origen en la passió, en la invencible atracció de Déu cap al mínim”, i en la manera d’estar amb Jesús, va ressaltar. Juntament amb això va destacar l’art del diàleg, el fet de tenir set de Déu, una lògica que no és present en la cultura actual, mediatitzada per “lògiques de l’empresa, poder, mercat, fitness. O per lògiques evasives”.
Per a això, per a Grech és necessari, com suggereix el Papa Francesc, “una narració que venci les solituds i els silencis”, com a mode d’abordar el diàleg sinodal, i així conèixer “la font que raja i corre, encara que és de nit”, en paraules de Sant Joan de la Creu.
Un lloc sant de trobada amb el Senyor
Una assemblea que és un asseure’s junts, “un lloc sant de trobada amb el Senyor que és present allí on ‘dos o tres’ es reuneixen en el seu nom” com va dir el cardenal Grech. Per això, va insistir que “o entrem en aquesta perspectiva d’oració, de fe, de trobada amb Déu, o no assumim un autèntic estil sinodal, no vivim una experiència de sinodalitat, perquè el protagonista és l’Esperit Sant.
Per a recórrer el camí de l’assemblea, que va confiar a Maria, el secretari general del Sínode va proposar llevar-se “les sandàlies dels peus, ens despullem de tota resistència a la veu de l’Esperit Sant, per a travessar el desert i caminar al costat del poble de Déu cap a la terra de la Promesa de Déu”, despullar-se de “vestidures, enfocaments i patrons que ahir podien tenir sentit, però que avui s’han convertit en un llast per a la missió i posen en perill la credibilitat de l’Església”. Tot això “perquè l’Assemblea sinodal que avui inicia el seu camí sigui una Pentecosta renovada, perquè l’Evangeli de Jesús continuï fecundant la vida de tota la humanitat i siguem sinodals i missionera”.
Escolta pacient, imaginativa, intel·ligent i de cor obert
Les meditacions del primer dia de retir van continuar amb les orientacions del dominic Timothy Radcliffe, que va iniciar les seves paraules cridant a buscar en la foscor. Un primer pas per a ser una Església sinodal missionera, que demana l’Assemblea Sinodal és “escolta pacient, imaginativa, intel·ligent i de cor obert”. Això perquè “escoltar a Déu i als germans i germanes és la disciplina de la santedat”.
El dominic va usar quatre escenes de resurrecció segons l’Evangeli de Sant Joan per a guiar les meditacions: “Buscant en la foscor”, “L’habitació tancada”, “El foraster a la platja” i “Desdejuni amb el Senyor“, ressaltant que “cadascuna llança una mica de llum sobre com ser una Església sinodal missionera en el nostre món crucificat”.
En relació amb la primera, va dir que “el nostre món està encara més enfosquit per la violència que fa un any”, i que, a exemple de Maria Magdalena, “també nosaltres estem reunits en aquest Sínode per a buscar al Senyor”, en una societat occidental indiferent i en una Església en la qual es dubta si el Sínode aconseguirà alguna cosa, i per això va anomenar a l’esperança, a ser cercadors, de diversos modes, a viure “d’una nova manera i a parlar en un nou idioma”, a “viure junts més profundament la vida ressuscitada”, a preguntar-se, perquè “Aquí no estan prohibides les preguntes”, recordant el lema de l’Acadèmia Dominicana a Bagdad.
Ningú pot quedar exclòs a l’Església
Radcliffe va instar a imitar la compassió de Maria Magdalena, de tants sants i santes, d’aquells que sense conèixer a Crist estan plens de compassió. Una cosa necessària en un món que “està ple de plor”, citant exemples d’això: Pròxim Orient, Ucraïna, Rússia, Sudan i Myanmar. Des d’aquí va destacar que “aquest sínode serà un moment de gràcia si ens mirem els uns als altres amb compassió, i veiem a persones que són com nosaltres, buscant”. Això per a superar als qui es poden sentir exclosos, perquè “Maria Magdalena també ens recorda com les dones sovint són excloses dels llocs formals d’autoritat a l’Església”.
Per al dominic, “la santedat és estar viu en Déu”, i és per això de “el repte per a nosaltres és ajudar-nos els uns als altres a respirar profundament el rejovenidor Esperit Sant”, va convidar als participants de l’assemblea sinodal. Reflexionant sobre el lideratge, va definir com la seva primera tasca, “treure al ramat de les petites cledes i portar-lo a l’aire fresc de l’Esperit Sant”, animant a ser “ser predicadors de l’Evangeli de la vida abundant”, reflexionant sobre algunes possibles actituds dels participants de l’assemblea, als qui va dir que “podem acceptar el risc de ser ferits perquè el Senyor ens ha donat la seva pau”.
No tornar-nos estrets de mires
Radcliffe va advertir que “el nostre feroç amor per l’Església també pot, paradoxalment, tornar-nos estrets de mires”, citant exemples d’això, que porti a “tancar-nos en un món estret, mirant-nos el melic eclesiàstic, observant als altres, llestos per a detectar les seves desviacions i denunciar-les”. Per a això va deixar clar que “aquest sínode no és un lloc per a negociar canvis estructurals, sinó per a optar per la vida, per la conversió i el perdó”. Per a això va cridar als participants en el fet que “superem tota la violència que hi ha en els nostres cors: pensaments i paraules violents”. Això perquè “cap discòrdia pot destruir la nostra pau en Crist, perquè som un en Ell”.
“Alguns dogmes del nostre temps són habitacions tancades sense oxigen: el relativisme, tota mena de fonamentalismes, el materialisme, el nacionalisme, el cientisme, el fonamentalisme religiós. Tanquen a la gent en petites imaginacions temoroses”, va advertir el religiós dominic, que va culminar fent una crida a obrir-se a partir dels “grans ensenyaments de la fe”, i buscar com “convidar la gent del nostre temps a entrar en l’ampli espai de la nostra fe”.
Article de Luis Miguel Modino publicat en col·laboració amb Religión Digital.
