L’advocat catòlic libanès Roy Jreich va néixer l’any 1989 a Zahle, ciutat de majoria cristiana situada en la governació de la Bekaa. Aquell any, el Líban estava a punt de posar fi a una sagnant guerra civil que en quinze anys va deixar en el país més de 150.000 morts i un milió de desplaçats.
A inicis d’aquest mes de setembre, després de dos anys casat, el també expert en resolució de conflictes, va veure arribar al món el seu fill Gabriel en un moment no menys convuls per al país, immers des de fa mesos en un conflicte entre Israel i les milícies de Hamàs i Hezbollah que està portant el Pròxim Orient a una situació cada cop més catastròfica.
Atret des de petit per la fe cristiana, Jreich col·labora activament amb la pastoral de joventut a la diòcesi de Zahle i en altres missions de l’Església al Líban, tasques que combina amb la seva feina com a advocat en un dels despatxos internacionals més grans de Beirut.
Quina és la situació al Líban enmig dels bombardejos d’Israel dels últims dies?
Ghassan Tueni va afirmar que la guerra civil libanesa que va ser un conflicte lliurat per uns altres dins la nostra terra. Això és el que passant un cop més, ja que la guerra en curs ha convertit al Líban en un escenari per a les lluites d’uns altres. Actualment, visc a Zahle, que és una de les ciutats cristianes més grans de l’Orient Mitjà, i està envoltada de pobles xiïtes i sunnites de diferents partits i orientacions.
Han patit atacs, en aquesta regió?
Aquesta zona ha estat sotmesa a una allau d’atacs i míssils que van destruir cases i van matar milers de persones, deixant molts ferits i desapareguts. Ens espanta l’agressió israeliana que se’ns infligeix en les seves diverses formes: electrònica, cibernètica, aèria i marítima, i pot convertir-se en una agressió terrestre que converteix al Líban en un teatre per a una gran guerra regional. El que està fent Israel és una clara violació de la sobirania de l’Estat libanès i dels drets humans a través de pràctiques brutals contra el nostre poble. Durant les darreres dues setmanes hem vist com llencen avions i drons en els nostres cels i maten a civils, joves, dones i nens, destrueixen llars i obliguen les famílies a fugir en condicions dures. Això s’afegeix a la difusió del terror i la por entre el poble libanès.
Com és la seva comunitat cristiana?
Pertanyo a l’Església maronita siríaca, la comunitat cristiana més gran del Líban. Es considera que és el nucli de la identitat libanesa; conservant el seu paper i missatge. De fet, els pares i patriarques d’aquesta església creien en el paper fonamental del Líban a l’Orient Mitjà. A més, l’únic president cristià a l’est és el president maronita libanès, encara que lamentablement no hem tingut un president durant més de dos anys, atès que els nostres líders no han pogut reunir-se i elegir un president.
Expliqui’ns una mica més com és el seu vincle amb l’Església.
Soc fill de l’Església catòlica, i intento viure la meva fe i donar el meu testimoni al Senyor Jesús viu a través del meu servei en els grups pastorals juvenils. Des de 2021, he estat al capdavant del Comitè Nacional de Pastoral Juvenil dins del Consell de Patriarques i bisbes catòlics al Líban. En aquest comitè, treballem junts per renovar la pastoral juvenil dins del camí sinodal, amb joves de diverses esglésies catòliques al Líban com l’església siríaca maronita, l’Església catòlica melkita, l’església llatina, l’església caldea, l’Església catòlica siríaca i l’Església catòlica armènia.
Quina és la missió del comitè?
Coordinar, crear xarxa i activar la comunicació entre els diferents comitès de joves i oficines d’esglésies i comitès de moviments i organitzacions juvenils que estiguin interessats en la cura pastoral juvenil dins de l’Església catòlica al Líban. També ens interessa difondre els ensenyaments i les directives de l’Església catòlica a la joventut libanesa mitjançant l’organització de la participació del Líban en les Jornades Mundials de la Joventut, i l’organització paral·lela de les jornades nacionals de la joventut.
Fa pocs mesos va tenir l’oportunitat de saludar al Papa Francesc al Vaticà. Com va ser?
Com a cap d’aquest comitè, vaig ser convidat a participar en la conferència dedicada als líders pastorals juvenils del món, que organitza anualment el Dicasteri per als laics, la família i la vida. Durant la conferència, vam tenir una trobada amb el Papa Francesc, que em va expressar el seu profund amor pel Líban, assegurant-me que sempre esmenta el nostre país en les seves oracions i paraules. Quan ens vam donar la mà, va prometre venir a visitar-nos.
Com alimenta l‘esperança en aquests moments tan difícils?
A través de la paraula de Déu que avui ens parla a la llum del que vivim i a través de la qual som capaços de llegir els signes dels temps. Preguem a través d’aquesta Paraula i la compartim dins dels nostres grups juvenils. Ens fem encara més forts a través de la missa, on participem de la divina litúrgia i rebem l’Eucaristia, és a dir, el cos i la sang del Senyor, el nucli de la nostra força. Aquesta és la meva fe viva, que em demostra que no estic sol, sinó que el Crist vivent Jesús m’estima i està amb mi i que l’Esperit Sant m’acompanya. Intento veure-ho tot al nostre voltant amb ulls d’esperança i llegir els dolorosos esdeveniments que vivim a la llum de la Resurrecció. El camí del calvari que estem prenent en aquest Orient, especialment al Líban, és llarg i sinuós, però estic segur que aquests temps acabaran i que brillarà una nova llum sobre la nostra pàtria. La meva força és que Crist viu i ens estima i no ens abandonarà.
Com avançar cap a la pau enmig d’un conflicte tan llarg i sagnant?
No podem viure la nostra fe cristiana sense ser pacificadors. La pau es va aconseguir a través de l’encarnació, la mort i la resurrecció de Jesucrist, que és el Rei de la Pau, i que ens va reconciliar amb Déu Pare, i des d’Ell demanem aquesta pau. Quant als mecanismes per a l’aplicació i la vida d’aquesta pau en la terra, especialment al Líban, hem de tenir en compte que les tensions actuals no són producte dels recents esdeveniments, sinó més aviat el resultat de llargues acumulacions de conflictes i atacs que no han trobat solucions radicals.
Quina creu que és la principal raó de la constant agitació al país?
No s’ha reconegut prou, i s’ha de fer, que la legitimitat pertany a l’Estat i a l’Estat que estén la seva sobirania sobre tots els territoris libanesos, i que la decisió de pau i guerra està en mans de l’Estat i les seves institucions legítimes. Això no es pot aconseguir sense un acte de fe en aquest país, de manera que puguem unir-nos malgrat les nostres diferències (Líban està format per 18 confessions religioses) fins que redescobrim el valor d’aquest país que ens habita i el seu valuós missatge en el diàleg interreligiós i vivint junts com a ciutadans iguals en drets i deures en una sola terra. Si no tornem a aquestes constants, no podem construir i pensar en el futur. Tant de bo poguéssim tornar enrere i deixar totes les nostres afiliacions externes i renovar la nostra pertinença al país perquè puguem veure, junts, els nostres interessos comuns en lloc de quedar-nos com un mer combustible en mans dels països que ens envolten i que ens mouen segons els seus interessos i projectes. Ha arribat el moment que visquem amb dignitat i pau en aquesta terra.
Ha pensat a marxar del país?
Per descomptat, mai penso a abandonar la meva pàtria i la terra dels meus pares i avis. El nostre missatge és de supervivència i arrelament en aquesta Terra Santa. La nostra pàtria no és un hotel que abandonem quan les circumstàncies i les dificultats es tornen aclaparadores. Crec que el nostre missatge és el d’una cultura de la vida enfront d’una cultura de la mort. La nostra esperança en Jesús no fallarà, perquè és el Mestre de la vida i de la història. Treballem amb esperit de veritat i amor pel bé comú i per promoure la fraternitat i la pau entre els libanesos o almenys la seva joventut, ja que els joves són l’espina dorsal de qualsevol canvi que busquem per al país.
Té por del que pugui passar en els pròxims dies o setmanes?
Naturalment, la por forma part de la nostra naturalesa humana. Tenim por de perdre la nostra vida i la dels nostres éssers estimats. Aquesta por s’agreuja ara que soc pare d’un bebè d’un mes. La meva preocupació aquesta vegada, com a pare i marit, és diferent del que va ser en les guerres passades de 2000 i 2006 quan va haver-hi una onada de bombardejos amb cotxes i assassinats d’algunes de les figures més importants del Líban. El que intento fer és practicar el control d’aquesta por perquè no em prengui el control i em paralitzi de treballar i pensar en solucions per mantenir la meva família segura. Però això no és fàcil. Quan sentim el so dels míssils, les incursions i les barreres sonores en curs, recordem la nostra fragilitat humana i ens preguntem quin és el valor de la vida davant d’aquestes agressions.
