En haver deixat enrere un camí asfaltat, un sacerdot puja al cim d’una muntanya de Tàrbena, a Alacant, havent de trepitjar les pedres d’un nou i escarpat camí; ho fa amb l’ajuda d’un bastó, però també del seu esperit indomable.
És una de les primeres imatges que es presenten, al documental Déu també parla valencià, del prevere mallorquí Pere Riutort (1935-2021), que dos mesos abans de morir va ser entrevistat amb motiu de la creació d’aquest treball del documentalista Valentí Figueres i el seu equip de la productora valenciana Los Sueños de la Hormiga Roja. Així, sense Riutort, però amb la presència de bona part dels protagonistes del projecte, entre els quals destaquen preveres i amics seus, el treball es presentarà el 2 d’octubre a les 19 hores al Teatre Micalet, de València, per demostrar que, com sosté Figueres, el camí que va emprendre Riutort durant la dècada de 1970 continua sent reivindicat en l’actualitat.
Va ser un camí en què aquest filòleg que va arribar al País Valencià el 1971 i va promoure l’ús del valencià en la litúrgia de tota l’extensió diocesana d’aquest territori “es va trobar uns vents contraris per poder caminar en plenes condicions”, com recorda un altre dels testimonis en aquest documental i coneixedor de les conviccions del sacerdot resident a Tàrbena, el monjo Josep Miquel Bausset. Aquesta onada de crítiques va aflorar en veure la llum el Llibre del Poble de Déu (1974), del qual Riutort va ser un dels motors en ser designat president de la Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla. Una obra, paradoxalment, que havia rebut l’aprovació dels prelats valencians d’aquells temps.
“Tractant-se d’un llibre que permetia seguir les misses en valencià, tant Pere Riutort com els sacerdots valencians que van fer ús d’aquest document van ser instantàniament atacats i insultats —denuncia Bausset mig segle després de l’aparició del document, sufragat pel mateix Riutort—, i, així les coses, llevat del bisbe gironí Josep Maria Cases (1919-2002), de Sogorb-Castelló, cap dels altres quatre prelats el va fer seu“.
No obstant això, “el combatiu Riutort no es va doblegar” davant de tots aquests embats rebuts per alguns mitjans de comunicació i, fins i tot, per correu postal, com reflexiona Figueres, i va acabar convertint-se en exemple, durant dècades, per a sacerdots que observaven en la seva figura un trampolí per fer accedir al País Valencià les decisions en matèria lingüística preses al Concili Vaticà II. Alguns d’ells, però també experts en cultura valenciana, repassen al documental com la desllatinització de la litúrgia a les misses es va limitar a fer-se en castellà. “El que es va viure va ser un cas de terrorisme contra persones com Riutort i contra els cristians que volien viure la fe en la nostra llengua“, diu Bausset.
Per bé que, en l’actualitat, de les 2.500 misses celebrades cada setmana a les diòcesis valencianes, són una cinquantena les que s’acostumen a fer en valencià, “la pedra que va col·locar Riutort en aquest camí continua sent crucial, en tractar-se d’una obra aprovada, també, pel Vaticà“, apunta Valentí Figueres.
“Uns anys després que passés tot allò, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va enviar a l’Arquebisbat de València un missal en valencià, i allà, al Palau episcopal, està amagat en qualsevol calaix, sense ser aprovat”, reconeix Josep Miquel Bausset, que celebra, a pesar d’això, els “petits passos” que ha fet l’arquebisbe Enric Benavent: “Es mostra sensible per fer ús del valencià —acaba Bausset—, però ho té molt difícil; el clergat valencià, en general, creu que el valencià continua sent una llengua de segona“.
