Olesia Muñoz Pavón (Niquinohomo, Nicaragua. 1971), cantant soprano catòlica de Nicaragua i expresonera de consciència del règim de Daniel Ortega, va ser recentment privada de la seva nacionalitat nicaragüenca i desterrada a Ciutat de Guatemala juntament amb altres 134 presos polítics. En aquesta conversa amb Flama, parla de la seva recent llibertat i de la seva experiència de fe enmig de la repressió estatal contra qualsevol forma de dissidència al país centre-americà.
Malgrat l’exili imposat pel govern de Managua, la també professora de música assegura que continuarà servint com a catòlica a través del cant ara en llibertat, tal com es va poder veure en una recent eucaristia celebrada a l’església de Sant Ignasi de Loiola de la capital guatemalenca per agrair la llibertat dels expresos polítics nicaragüencs.
Com està vivint aquests primers dies de llibertat a Guatemala després de passar 17 mesos a les presons del règim orteguista?
En primer lloc, agraeixo a Déu l’acollida que ens han brindat els germans de Guatemala. Han sigut extremadament generosos amb nosaltres des que vam arribar a l’aeroport. En aquest moment estem en un hotel de Ciutat de Guatemala, i tant les autoritats guatemalques com l’ACNUR ens estan donant suport. Tenim sostre, refugi i tres àpats al dia, així com roba i articles personals. Enmig d’aquesta situació, em sento feliç malgrat que una part de mi, que és la meva família, continua a Nicaragua. La situació al meu país és força crítica, però continuo confiant en el Senyor, que continuarà protegint amb la seva mà els meus familiars i que acabarà amb tota la iniquitat que ha fet patir a famílies nicaragüenques senceres.
Aquesta setmana, després de la seva llibertat a Guatemala, el Poder Judicial els va declarar apàtrides i va confiscar tots els seus béns. Considera que el règim continua allargant les represàlies encara que vostès estiguin fora de Nicaragua?
La missió d’ells és fer mal i fer patir al proïsme. Estic segura que Déu ens ajudarà de gran manera als que hem estat perjudicats. Penso fonamentalment que si Déu va posar la seva mà protectora sobre les nostres famílies quan estàvem a la presó, igual ho farà ara. Això és una qüestió de fe rotunda perquè sempre hem dit que aquesta és una batalla espiritual. Dins de la presó, de vegades semblava impossible la nostra llibertat, però mai vam dubtar en la nostra fe. Humanament sí, preocupa, perquè les nostres famílies són allà i poden ser desallotjades per un caprici, per una maldat imposada. Ells (la família Ortega-Murillo) no són més poderosos que Déu. Són mortals i actuen així perquè no el tenen a ell dins del seu cor. I sobre la nacionalitat, això ningú ho pot esborrar. Em podran esborrar dels sistemes i de tot el que vulguin, però la meva arrel ningú me la treu perquè és un segell indeleble que el mateix Déu ens ha donat a cada ésser humà.
L’orteguisme la va empresonar en dues ocasions, al període 2018-2019 i ara. En la primera ocasió la van empresonar per ser propera als manifestants pro-democràtics. Ara, quins arguments va presentar el règim per empresonar-la?
En aquesta ocasió no em van dir de què se m’acusava. La policia es va presentar amb diverses patrulles a casa meva, com si fos una narcotraficant, i l’únic que em van dir és que anava a una “entrevista” amb ells, cosa que no vaig creure. Vaig ser capturada el Dijous Sant de 2023, i el Diumenge de Resurrecció em van portar a les 5 de la tarda als Jutjats de Managua per dir-me que estaria sota investigació durant 45 dies més. Va passar molt de temps, gairebé un any, fins que em van portar novament davant del jutge de manera presencial on em van acusar de ciberdelictes i menyscapte (a la integritat nacional. NdR) perquè suposadament havia comentat una publicació a Facebook d’un bisbe.
Una suposada publicació que el règim va assegurar que era de monsenyor Jorge Solórzano, bisbe de Granada, i que no té compte personal a les xarxes socials de manera oficial.
Ells van inventar una publicació on suposadament monsenyor Solórzano ofenia al papa Francesc. Apareixia una foto del bisbe juntament amb el Papa a Facebook i en els comentaris apareixia jo amb dues respostes a aquesta publicació. Em vaig adonar que era un muntatge perquè la foto del meu suposat perfil no era tal sinó que estava extreta d’altres llocs i a més, jo no gestiono amb propietat les xarxes socials. Per això vaig poder veure que les proves que presentaven ells eren falses.
Abans del seu primer empresonament l’any 2019, havia reprès el seu servei a l’Església. Com era l’ambient a les parròquies? Existia temor per la repressió del govern cap als sacerdots, bisbes i laics?
Jo veia molta gent infiltrada, gent que ells enviaven a fer fotos a les parròquies i escoltar el que deia el sacerdot. L’Església mai s’ha detingut a dur a terme les eucaristies, però sí que veia que ells (el règim) enviaven gent per infiltrar-se. Fins i tot, durant la Quaresma de 2023, vaig estar assistint als viacrucis penitencials del matí, quan només arribaven unes deu persones, però quan vaig veure aquestes mesures contra els sacerdots vaig buscar retirar-me de la parròquia a la qual pertanyia i així evitar que la meva presència fos una motivació per a l’empresonament de qualsevol persona. En definitiva, la persecució a l’Església no és ara sinó que va començar en 2018 i l’ambient a tots els pobles de Nicaragua és de molta tristesa.
Com eren les condicions que tenien com a preses polítiques a la presó?
En aquest empresonament no hi va haver maltractament físic ni verbal com va passar en 2018, però no deixaven de fer-nos sentir la seva maldat, al no proporcionar-nos qualsevol cosa que necessitéssim, però no puc mentir, no hi va haver maltractament ni agressió cap a nosaltres. És cert que és una dictadura però va ser una situació diferent de la de 2018. Cal dir que moltes de les persones detingudes no pertanyien al món polític sinó que havien estat segrestades sense haver fet absolutament res. Evidentment, vam experimentar indignació, tristesa i angoixa perquè hi havia moltes mares amb fills petits i considero que només el fet que et privin de la llibertat, que no et deixin ni atansar-te a la finestra, ni poder sortir al pati a rebre el sol, jo crec que això és més que un martiri.
Com li va ajudar la seva fe a sostenir-se enmig de la repressió que va viure en estar empresonada?
Diré una cosa que potser no tothom pugui entendre, però és el que sento al meu cor, i és que Déu va ser el que ens va sostenir. El més meravellós d’experimentar a la presó va ser una trobada personal amb Crist, el madurar en els passos de la fe en els quals vinc des de molt jove. El poder saber que hi ha un Jesús viu que un no pot veure ni tocar però es fa sentir enmig de la tristesa, l’angoixa i la soledat. A la presó, vaig decidir fer un santuari i em vaig dedicar a fer més oració, dejuni, penitència, res del sant rosari, res de la divina misericòrdia i oració personal. Llavors, ens adonàvem que Déu ens sostenia al estar tancades entre les reixes. Les meves germanes de cel·la i jo sabíem en la oració que tard o d’hora sortiríem lliures.
Quina opinió li mereix la persecució religiosa que està executant l’orteguisme contra l’Església?
El Senyor ens mana a pregar per aquells que ens persegueixen i ens odien. Això és molt difícil, però no impossible quan es té l’esperit de Déu. La veritat és que hem arribat a la conclusió que no som víctimes d’ells. Humanament, el món pot veure que som víctimes dels Ortega Murillo, però espiritualment considero que són ells les víctimes, no nosaltres, perquè tenen una ànima pobra i es dediquen a fer mal. Ells es creuen immortals i se’ls ha oblidat que són mortals. Potser Déu està donant a la parella Ortega l’oportunitat de penedir-se, però si no ho fan sabem que ells tindran un càstig etern, i que res és per sempre en aquesta vida. Nosaltres tenim la convicció que la nostra nació serà alliberada pel poder de Déu, per això continuem orant en la mateixa magnitud que el fèiem en la presó. No tenim per què dubtar perquè els Ortega Murillo no són més poderosos que Déu.
Què poden fer els catòlics de Catalunya i d’Europa per a solidaritzar-se amb la situació que està vivint el poble Nicaragua?
Els catòlics de Nicaragua orem pel nostre país, tant dins com fora de les fronteres de la nostra pàtria. La comunitat internacional hauria de fer el possible per tractar d’entrar en converses amb el règim i fer-los consciència que són a temps de redreçar el camí que han pres. Que es disposin a realitzar unes eleccions generals lliures amb totes les garanties perquè el poble manifesti el seu desig sobre qui governarà la nació i ells deixin d’estar postergant-se a la força en un mandat que no els ha donat ni Déu ni tampoc el poble de Nicaragua. No és just que estiguin bandejant contínuament als nicaragüencs. Fins quan durarà aquesta situació? El que sosté al règim en el poder són les armes i la presó, perquè si un parla la veritat sobre el que succeeix el que t’espera és la presó o el cementiri.
Si pogués parlar o fer-li una pregunta al papa Francesc, Què li diria?
El primer que li preguntaria és si ha orat per Nicaragua. Des de sempre, l’Església ens ha ensenyat a orar pel Papa, pels bisbes i sacerdots, però amb tots els desterraments de sacerdots i bisbes que han fet, saber que nosaltres érem allí dins, no sé si en alguna ocasió el Papa dirigiria alguna paraula d’alè per als nicaragüencs i les famílies que estaven sofrint el segrest. També li demanaria si està fent alguna cosa des del punt de vista de la seva influència espiritual i política perquè les coses a Nicaragua prenguin un altre rumb, perquè sabem que després de l’oració, ve l’acció.
