Estem a tocar de la Setmana Santa i, amb ella, d’una agenda atapeïda de rituals i actes de devoció cristiana per tot Catalunya. Uns actes que s’adapten a múltiples formats i barregen tradició, laïcisme i oci a gairebé totes les capitals de comarca.
Al Baix Penedès, uns dos-cents natzarens vendrellencs i d’altres poblacions fa dies que dormen poc i només tenen al cap la processó de Diumenge de Rams, en què tornarà a lluir una de les seves millors facetes la Germandat de les Penes del Vendrell. Ho farà novament a remolc dels seus dos passos estrella, el de Jesús de les Penes i el de Nostra Senyora del Consol, les imatges dels quals captiven any rere any (i ja en van trenta-un) centenars de mirades que omplen els carrers i les places del municipi en una manifestació de fe, això sí, al més pur estil sevillà. Enguany, a més, amb la participació de la Banda Municipal de Música d’Alcanar.
Prefereix que no posem una imatge seva a l’entrevista?
Exacte. Jo dono la cara, però tots som una pinya, i tots som la germandat. Per això, la millor fotografia és la de tots.
Ho entenc. Álvaro Quirós, amb trenta anys vostè és secretari i Diputat Major de Govern d’una de les germandats que concentra més públic cada any a Catalunya. Dit així, aquest sembla més aviat un càrrec polític que el d’una confraria religiosa…
Vindria a ser la persona que es responsabilitza de l’organització i l’ordre de tots els cultes externs que celebri o en què participi la germandat. Això ho faig des de fa vuit anys, després d’estar vinculat a la Setmana Santa ocupant altres facetes de menys responsabilitat.
Quin tret els diferencia?
El nostre estil purament sevillà. És inconfusible.
Per què?
Perquè les imatges, els passos…, el nostre patrimoni en general és completament d’estil andalús, partint de la base que molts dels elements estan fabricats i comprats en aquella zona d’Espanya. Quan parlo de patrimoni ho faig referint-me a tot, des de la música fins a la roba que porten els natzarens; això ens fa ser singulars, per la qual cosa marquem contínuament una tendència que moltíssima gent ja ha fet seva. Pensi que hi ha desenes de famílies que es guarden aquesta data al calendari per no perdre’s la nostra sortida, per molt lluny que els caigui el Vendrell des de casa seva.
Això sí que és devoció.
La mateixa que sentim nosaltres en saber que vindran.
I, digui’m, com porten això de ser la germandat que imita un estil concret? Només pel fet de no ser a Sevilla ja els deu marcar en el seu ADN.
Vostè ho ha dit. Som els imitadors, no pas els creadors ni els continuadors d’una tradició de molts segles i amb una evident petjada territorial. Allà, a Sevilla, entitats com la nostra bullen en una olla d’art a pressió, i la Setmana Santa esdevé un fet sociològic digne d’estudi. Aquí, en canvi, tot el que pugui fer-se en aquesta línia tindrà unes repercussions sociològiques que mai no seran les mateixes.
“EL NOSTRE PATRIMONI EN GENERAL ÉS COMPLETAMENT D’ESTIL ANDALÚS, PARTINT DE LA BASE QUE MOLTS DELS ELEMENTS ESTAN FABRICATS I COMPRATS EN AQUELLA ZONA D’ESPANYA”
Una tradició exportada al Vendrell però avui dia ben arrelada (a pesar que al principi es mirés amb un cert escepticisme).
Quan la confraria va néixer, la parròquia del Vendrell es va mostrar un pèl reticent al fet que féssim una processó. De fet, durant els primers anys fèiem la processó amb algunes finestres tancades i alguns veïns no ens donaven el seu suport. Semblava que es vivia d’esquena a la nostra processó. Ara, la situació ha canviat. Tenim prop de 400 socis i, a més, tenim dos passos que pesen, cadascun, uns 1.000 quilos.
Internament, tinc entès que ara són més catalans que andalusos.
Exacte, podríem dir que un 20% de la confraria té arrels andaluses, principalment de localitats com ara Utrera [Sevilla]. Estaríem parlant dels primers socis de l’entitat, que, provinents de diverses onades d’emigració a terres catalanes a finals del segle passat, van tenir descendència i van convertir la Catalunya que els havia acollit per començar una nova vida en la seva pròpia terra. Ara, nosaltres, els que som catalans de naixement, representem la continuació familiar de tots ells.
