Dolors Puigdevall és veïna de Fornells de la Selva, la localitat gironina on va començar a col·laborar amb Càritas com a voluntària fa uns vint anys. Ho va fer durant molt de temps, fins que el mes juny de 2016, coincidint amb la finalització de la seva etapa professional com a docent de secundària, el bisbe Francesc Pardo (1946-2022) la va nomenar directora de Càritas Diocesana de Girona a proposta del Consell Diocesà. La Dolors s’ho va haver de pensar durant uns mesos abans d’acceptar el càrrec. “Em va costar decidir-me perquè, malgrat que l’esperit de Càritas sempre l’he portat a dins, treballar-hi com a voluntària des d’un poble petit és molt diferent a fer-ho en l’àmbit diocesà”, confessa.
La seu de Càritas Diocesana de Girona es troba a la Pujada de la Mercè, en ple Barri Vell, a escasos metres del riu Onyar. La darrera vegada que vaig venir a entrevistar la Dolors, gener de 2021, el panorama social a Girona i arreu del territori era desolador a causa de la pandèmia de covid. “Ara ens ho mirem rient”, admet la Dolors, tot recordant que, malgrat que tot sembla haver passat molt de pressa, en aquest temps la societat, i amb ella Càritas, ha viscut moments molt complicats. Ara es va tornant a poc a poc a la normalitat, però és un fet que la crisi sanitària provocada pel coronavirus ha provocat una crisi socioeconòmica de gran abast. Així ho certifiquen les dades de la darrera memòria de Càritas (2021), que indiquen que les xifres d’atenció generals han augmentat un 12% respecte d’abans de la pandèmia.
Hem deixat enrere la covid però molta gent encara segueix necessitant suport per poder defensar drets bàsics. Quina és la radiografia que fa Càritas de la societat en aquests moments?
Amb les dades a la mà, podem afirmar que són quatre els col·lectius més vulnerables de la nostra societat: les dones, les famílies monoparentals, els joves d’entre 18 i 35 anys, i les persones que viuen en situació legal irregular. Són els quatre grups socials que més atenem des de Càritas i per això els tenim molt presents a l’hora de pensar els nostres projectes. Paral·lelament, hem de continuar defensant drets i cobertures bàsiques; el treball decent i l’accés a un habitatge digne són temes que no podem deixar de banda perquè són bàsics; la bretxa digital també ens preocupa i treballem per poder oferir formació en competències digitals. D’altra banda, la pandèmia ha afectat tothom des del punt de vista emocional, però els qui vivien en risc d’exclusió social ho han patit més. S’ha de fer un esforç gran per acompanyar emocionalment totes aquestes persones i no podem normalitzar aquesta mena de situacions.
Què està passant a la societat perquè tantes persones, malgrat tenir feina, no puguin cobrir les necessitats bàsiques d’elles i les seves famílies?
L’estatus de treballador pobre ja ve d’uns anys enrere, però certament ara hem entrat en un moment crític en què la feina no garanteix les cobertures bàsiques. Són moltes les persones que treballen i que han de venir a Càritas o algun altre lloc perquè no poden, per exemple, apuntar els seus fills a les activitats esportives que voldrien; o perquè no poden assumir la pujada del preu del lloguer. Ens trobem en un context inflacionista provocat per la guerra d’Ucraïna que fa que fins i tot aquelles famílies en què treballen els dos membres de la parella pateixin dificultats quan s’ajunten dos o tres incidents domèstics. Com volem que la gent se’n surti quan només hi ha un sou bàsic entrant a casa? Després també hi ha el fet que moltes persones es veuen abocades a la pobresa quan travessen malalties greus.
Malaltia és sinònim d’empobriment?
Sovint, sobretot en casos de persones que surten d’un període de baixa i l’empresa per la qual treballaven no les torna a contractar. Aleshores, enllaçar amb les prestacions costa molt perquè hi ha un desencaix en les tramitacions. Tot plegat, és el context inflacionista el que està provocant els majors greuges en aquests moments. Per a les famílies en risc d’exclusió, la pujada de preus suposa una sotragada enorme. El fet que s’hagi baixat l’IVA en aliments de primera necessitat no es nota gens a l’hora d’omplir el carretó de la compra.
“SÓN MOLTES LES PERSONES QUE TREBALLEN I QUE HAN DE VENIR A CÀRITAS PERQUÈ NO PODEN, PER EXEMPLE, ASSUMIR LA PUJADA DEL PREU DE LLOGUER O APUNTAR ELS SEUS FILLS A LES ACTIVITATS ESPORTIVES QUE VOLDRIEN”
Quina és la seva percepció del drama dels desnonaments?
A Càritas tenim un petit observatori des d’on analitzem, amb les dades a la mà, certs temes urgents com ara els desnonaments o l’accés a la vivenda. Hem constatat que una de cada cinc persones pateixen exclusió residencial; un 2,3% pateix algun tipus d’amenaça d’expulsió d’habitatge, i el percentatge de llars que viuen en zones marginals s’ha quadruplicat en els darrers tres anys. El 60% de les persones viuen en situacions que en diem d’emergència (pisos de lloguer amb poques garanties, relloguer, o acollits temporalment…); i la resta, el 18%, es troben directament en un habitatge d’ocupació. Aquesta situació determina les línies d’actuació del nostre programa “Sense llar i habitatge”.
Hi ha persones que opinen que Càritas ha evolucionat cap a un model de gestió cada cop més professionalitzat en detriment de la proximitat amb les persones a què atén. Què en pensa?
Tothom té llibertat per opinar, estem en una societat lliure. Jo a això responc dient que a Càritas sempre ha existit la inquietud per revisar la pròpia acció i veure de quina manera es pot millorar des del punt de vista organitzatiu. Durant les darreres dècades hi ha hagut tot un avenç en la ciència de l’acció social des de l’àmbit civil, per tant, en un moment determinat es va veure que una bona formació ajudaria molt. De fet, a la seva primera encíclica, Déu és amor (2006), Benet XVI parlava de la necessitat de professionalitzar les persones que treballen en les institucions caritatives de l’Església; sense oblidar, però, que també cal una “formació del cor” que ens porti sempre i atenció cordial vers el proïsme.
Per tant, Càritas és l’acció caritativa i social de l’Església catòlica organitzada. I si bé a escala individual tots podem dur a terme accions de suport als més desfavorits, com a Església, per ser més eficaços i poder atendre millor les necessitats de les persones, hem de ser conscients que tot funciona millor amb una bona organització. Accedir a aquesta visió diocesana i la seva complexa organització té la seva dificultat. Cal conèixer a fons tots els engranatges, ser-hi present en els espais corresponents, ajudar quan cal i acompanyar sempre tot allò que ja funciona des dels òrgans consultius i executius dins l’organigrama.
“TOTS SOM CÀRITAS I INDIVIDUALMENT PODEM DUR A TERME ACCIONS DE SUPORT ALS MÉS DESAFAVORITS. PERÒ COM A ESGLÉSIA, PER SER MÉS EFICAÇOS I PODER ATENDRE MILLOR LES NECESSITATS DE LES PERSONES, HEM DE SER CONSCIENTS QUE TOT FUNCIONA MÉS BÉ AMB UNA BONA ORGANITZACIÓ”
L’he sentit a dir en alguna entrevista que entre tots hem gastat la paraula caritat, malgrat que és un terme que, com vostè diu, inclou amor i justícia.
A la societat roman l’estereotip que quan algú dona a l’altre ho fa des d’una posició de superioritat. Als qui entren a formar part del voluntariat sempre els expliquem que l’amor és el que abraça i desplega tota una sèrie de valors, i el primer de tot és la dignitat de les persones. La missió de Càritas passa per acollir i acompanyar persones que es troben en risc d’exclusió, però també per analitzar-ne les causes. De manera que el que fem és treballar per la justícia social i els drets bàsics de les persones. Som conscients que si acompanyem les persones excloses estem millorant la societat, transformant-la. Per això hem d’estar amatents per ensenyar-los a veure els recursos que els posem a l’abast a través dels nostres programes a fi que comencin a fer xarxa i es desenvolupin de manera integral i en l’exercici dels seus drets. Quan una persona cau a l’espiral de l’exclusió, perd la xarxa de relacions que necessita pel seu desenvolupament.
En aquest mes de març s’han commemorat els primers deu anys del papa Francesc al pontificat. Quin balanç fa d’aquest període o què destacaria de la figura d’aquest papa?
Francesc és un home de gestos, una persona que coneix molt bé la psicologia humana i que quan parla es fa entendre per tothom. Para atenció a temes que ens estan afectant profundament com a humanitat. Considero encertat que hagi posat en relació la crisi ecològica amb la crisi social, que ens hagi ajudat a apreciar aquesta interdepèndencia i veure que tot està lligat. Francesc mira de cara els grans reptes de l’Església i de la Humanitat i fa propostes; sempre està al costat dels pobres i ho visualitza amb gestos. Pel que fa a Càritas, hem de ressaltar que Francesc ha tornat a posar al centre el que és nuclear de la vida cristiana, que el missatge de l’evangeli és pels pobres.
Com veu el futur de l’Església davant l’envelliment i empetitiment progressiu de les comunitats?
És una realitat que no es pot negar. Però com deia fa poc el cardenal Omella en un fòrum, potser està caient una estructura eclesial concreta, però per sota hi ha vida i estan sorgint noves maneres de viure en cristià. Potser m’equivoco, però penso que en el futur seran rellevants les comunitats que posin el centre l’atenció a les persones excloses de la societat. Perquè pels cristians creure en Déu és indissoluble del fet de dur a terme acció cap a les persones ferides de la societat. L’acció caritativa i social és inherent al cristianisme. Les primeres comunitats ja sabien que el fet de seguir Jesucrist comportava mirar al voltant per veure si hi havia algú a qui li faltava alguna cosa.
