La Ciutat Vella de Jerusalem —una de les més visitades del món pel fet d’aplegar espais religiosos cabdals com ara el Mont del Temple i el Mur de les Lamentacions de la religió jueva o el Sant Sepulcre de la religió cristiana— també està plena de petites botigues d’artesania i objectes de record de tota mena. Però només és l’establiment Razzouk Tattoo el que ofereix records literalment inesborrables.
Ubicat al Barri Cristià, un dels quatre que té la Ciutat Santa, i a prop de la Porta Nova, és un estudi dedicat únicament a fer tatuatges amb motius religiosos. La família Razzouk, que n’és la propietària, es va establir a Jerusalem fa més de 500 anys, per bé que el negoci va ser iniciat, a Egipte, fa més de mil anys. En aquells moments, però, es marcaven amb una petita creu al canell els coptes cristians per tal de permetre’ls entrar a les esglésies. El jove Wassim Razzouk és l’últim representant d’aquesta antiquíssima nissaga de tatuadors.
Fins fa poc, al vostre negoci arribaven cada dia centenars de pelegrins de tots els confins del món, que volien endur-se a la pell un record del seu pas per Terra Santa. Després del conflicte bèl·lic que s’està vivint des del passat octubre, continuen havent-hi pelegrins que es vulguin tatuar la Creu de Jerusalem, un Sant Jordi derrotant el drac, un arbre de la vida o el Lleó de Judà?
Abans venien molts religiosos, sacerdots i monges, així com pelegrins d’arreu del món, com vostè ha indicat. Per a molts d’ells, fins i tot, aquest era el seu primer tatuatge i potser l’únic que es feien. Qualsevol enfrontament polític violent al país afecta inevitablement el negoci de qualsevol empresa que depengui del turisme, com la nostra. Encara que estem acostumats a aquest tipus de reptes, continuem oberts i continuem rebent clients —fins i tot, durant els conflictes, encara que a menor escala. Malgrat aquestes circumstàncies, la gent encara desitja visitar Jerusalem i mostrar el seu suport.
En el passat, tatuar-se després de passar per Terra Santa era gairebé una obligació, oi?
Sí. Els pelegrins que hi venien trigaven mesos a arribar ja fora amb vaixell, a cavall, en ase o a peu. Per això, en el seu viatge podien patir molts riscos, venint aquí i tornant cap a les seves terres. Aquest fet podia generar que, si s’emportaven una creu de metall, d’or o de plata, aquesta podia ser robada a mig camí. Així va ser com es va estendre la idea de tatuar-se-la i, d’aquesta manera, que no fos sostreta.
I, com passa en l’actualitat, era habitual que es tatuessin els infants, també?
Sí. Un avantpassat nostre, en Jacob Razzouk, va deixar escrit el seu record sobre una trobada amb una mare que va donar a llum mentre era a Jerusalem. La resta de pelegrins que es trobava amb ella li van dir que havia de tatuar el seu fill per beneir-lo amb la marca del pelegrinatge i ella, uns dies més tard, va voler fer-ho. Així d’important ha estat i continua sent el tatuatge en aquesta terra, d’on som la família de tatuadors més longeva.
S’ha atrevit a tatuar persones adultes?
Sí, de fet, n’he arribat a tatuar algunes amb més de 100 anys. La persona més gran tatuada ha estat una dona que tenia 101 anys, que va venir d’Etiòpia el 2018. Això, però, és una excepció, ja que la franja d’edat que acostuma a visitar-nos abasta des d’adolescents fins a persones de 70 o 80 anys.
En general, els catòlics se solen tatuar més que les persones d’altres confessions religioses?
No. La pràctica és més freqüent a les esglésies ortodoxes —armènies, coptes, siríaques—, així com a les esglésies luteranes i, a gran escala, evangèliques. Els nostres clients habituals són sacerdots i monges.
