Aquest diumenge 28 de juliol se celebren les eleccions presidencials i legislatives a Veneçuela amb dos clars contendents: Nicolás Maduro, mandatari des del 2013 i abanderat del chavisme —en el poder de manera ininterrompuda des de 1999—, i Edmundo González Urrutia, candidat de la Plataforma Unitària i delfí polític de la líder dretana María Machado, inhabilitada per les autoritats electorals del país llatinoamericà per participar en els comicis.
El periodista, filòsof i politòleg veneçolà Edgar Beltrán (Maracaibo, 1997) analitza la situació social i política del país bolivarià, i les relacions entre l’Església i el règim de Maduro. Per al recentment nomenat corresponsal del mitjà nord-americà The Pillar a Roma, els comicis de diumenge tindran un component històric que els farà volàtils i imprevisibles. “Els veneçolans ens ho juguem tot”, afirma el també columnista sobre política llatinoamericana.
Com arriba Veneçuela a aquestes eleccions generals del proper 28 de juliol?
El país arriba encara en crisi. Tot i que la situació ha millorat lleugerament, ja que ja no es veuen cues per menjar, ni és el país amb talls de llum de fins a 16 hores. Però, és una Veneçuela amb una alta inflació, amb una contracció econòmica del 80% en una dècada i 90% de pobresa i 50% de pobresa extrema.
Tot i que hi ha certa millora després dels anys d’escassetat i hiperinflació, encara hi ha moltíssima gent fugint del país cap als Estats Units, Espanya, Colòmbia o cap on poden. I políticament, les coses no han canviat. Continuem en una dictadura en què els mitjans de comunicació no poden fer la seva feina de manera lliure i veraç sense por a les conseqüències i amb una oposició que no pot fer una campanya política normal, sense coaccions o amenaces, i sense que es detinguin opositors.
Al llarg d’aquests mesos, diferents actors polítics i socials dins de Veneçuela han advocat per unes eleccions justes i transparents. Quines garanties existeixen que el procés electoral d’aquest diumenge sigui veritablement democràtic?
Bàsicament, no existeixen garanties. L’oposició no té possibilitat de fer auditories al sistema, de veure que el sistema electoral funcioni bé. Hi ha denúncies de persones que apareixen com a “difuntes” en el cens del Consell Nacional Electoral sense que estiguin mortes i a l’oposició se li han posat moltes traves en el procés. A això hi sumem que el president del poder electoral és un destacat exdiputat del chavisme. En el cas de María Corina Machado, va ser inhabilitada sense explicacions per ser electa a càrrecs públics per 15 anys, després d’haver guanyat les primàries opositores.
Machado va escollir com a candidata substituta la professora Corina Yoris, una reconeguda filòsofa i acadèmica catòlica i no la van deixar registrar-se. Eventualment es va poder inscriure a Edmundo González però ara, fins i tot la poca observació internacional que hi havia per part de països propers a Maduro ha estat cancel·lada després que els mandataris d’aquests països diguessin obertament que no avalarien un frau electoral. Només hi ha observadors de Cuba i de Nicaragua. Imagina’t quines garanties pot haver-hi amb aquests observadors.
La majoria de les enquestes visualitzen un possible triomf d’Edmundo González, el delfí de la líder opositora María Machado. Quines possibilitats existeixen que Maduro pugui acceptar una derrota electoral i —eventualment—, lliurar el poder a l’oposició?
Les possibilitats són poques, però no nul·les. Als veneçolans ens agrada creure que Chávez i Maduro sempre han guanyat amb frau però això no és veritat. El 2013, quan Maduro va ser elegit contra (Herique) Capriles pot ser que hi hagués algunes irregularitats però l’oposició no va demostrar que hi hagués un frau estès i que l’oficialisme guanyés per frau.
El 2018 no va tenir la necessitat de fer frau perquè el que va fer va ser escollir “el seu” candidat opositor de manera que els opositors no tinguessin ànim de votar. El chavisme juga amb el desànim, creant unes condicions electorals tan injustes perquè la gent no surti a votar, però no a cometre un frau generalitzat.
És una mica estrany que Maduro no inhabilités el candidat opositor amb un mínim de legitimitat i anés contra un candidat opositor posat a dit. Tots esperàvem que en aquests mesos, la candidatura d’Edmundo González, però això no ha passat. Això obre una finestra d’oportunitat per a l’oposició perquè obligaria a Maduro a fer un frau a una escala que mai ha fet.
Com han estat, en línies generals, les relacions entre l’Estat veneçolà i l’Església catòlica durant aquests 25 anys de “revolució bolivariana”?
En general, han estat dolentes. Chávez va arribar amb un discurs molt anti-Església. En la seva retòrica sempre deia que ‘Crist era socialista’ i que els bisbes eren ‘adecos amb sotana’ (Referència al partit Acció Democràtica, AD, partit socialdemòcrata veneçolà. NdR) però fora d’amenaces i tensions, realment Chávez mai no va aplicar polítiques contra l’Església directament. A Veneçuela tenim concordat i el president de la República accepta els nomenaments de bisbes, i Chávez mai va fer servir aquesta prerrogativa com a mecanisme de pressió, o almenys, no ha transcendit públicament. Sempre hem tingut bisbes molt opositors.
Amb Maduro, la cosa ha estat diferent i ha intentat pressionar més l’Església amb aquesta prerrogativa dels nomenaments episcopals. També és cert que com l’Església va funcionar com a mediadora entre el règim i l’oposició, i l’oficialisme el que va fer va ser usar l’Església, hi va haver un distanciament més pronunciat entre l’Església i el chavisme i fins i tot, entre el Papa i el chavisme.
Francesc mai no ha estat proper a Maduro, però estava obert en aquest rol de mediador, i ja després que veu que no hi ha cap disposició del règim a negociar i diu ‘aquestes són les condicions mínimes per a una negociació a Veneçuela. Quan desitgin complir-les, ens truqueu’. I també, el règim de Maduro ha perdut el control de zones del país, ja que ha lliurat zones frontereres a paramilitars i màfies, i hi ha passat conflictes més forts amb l’Església amb aquest tipus de grups. En aquest context s’inscriu la mort en estranyes circumstàncies del missioner Josiah Asa O´Kal el gener passat. Aquest sacerdot era defensor de drets humans i havia denunciat la tracta de persones a la zona del Delta Amacuro.
Quina ha estat l’orientació pastoral que han emès els bisbes de Veneçuela de cara a aquest procés electoral?
L’orientació és gairebé sempre la mateixa: Cal participar. Els bisbes veneçolans són molt crítics amb el règim però no sortiran a fer campanya per l’oposició perquè no és el seu rol. Certament han estat crítics amb les garanties en el procés electoral: que no existeixen les garanties, que hi ha hagut persecució contra l’oposició. Hi ha una postura molt crítica dels bisbes cap a la manca de garanties electorals.
La veu de l’Església no ha estat tinguda en compte pel règim. L’Església és molt valenta a l’hora de denunciar, d’acompanyar la gent. Recentment, el bisbe president de l’Episcopat, Jesús González de Zárate va estar acompanyant i oferint suport amb Càritas als afectats per les inundacions a la seva Diòcesi de Cumaná i la Guàrdia Nacional Bolivariana, a empentes, li va impedir continuar repartint ajuda. Aquesta és la consideració que té la dictadura vers la jerarquia catòlica.
Tant el candidat Edmundo González com María Machado han signat una sèrie de compromisos si l’oposició aconsegueix assolir la presidència de Veneçuela, entre ells, hi ha el “reencontre”. Com podria col·laborar l’Església en la reconciliació d’una societat profundament polaritzada com la veneçolana?
L’Església sempre ha tingut un rol profètic, socialment, a Veneçuela. Sempre l’Església a les enquestes d’opinió, surt com la institució amb més legitimitat al país. Tot i que la majoria dels veneçolans són ‘catòlics culturals’, és a dir que no són practicants, veuen amb bons ulls l’Església perquè manté aquest rol profètic de sempre denunciar l’opressió i les violacions a la dignitat humana.
Jo no diria que Veneçuela és un país polaritzat, perquè tothom està en contra del chavisme. Hi ha un 20 o 25% de la població que hi dona suport però la resta del país està en contra de Maduro. Ara, si arribem a una transició, les diferències de l’oposició sortiran a la superfície perquè hi ha diferències de criteris i allà l’Església jugarà un paper important perquè té legitimitat davant de tots. I també per recordar als veneçolans que som cristians i que cal continuar defensant la dignitat humana i la necessitat del perdó i la justícia, per més que sigui difícil.
Si en canvi, el president Maduro continua en el càrrec. Podríem esperar que el tancament dels espais democràtics al país pugui arribar a l’Església, com ja passa en altres països de la regió, com Nicaragua?
Certament, pot haver-hi una major persecució contra l’Església, però donat el context actual, dubto que vagi a assolir els nivells repressius que hi ha a Nicaragua, per una qüestió pràctica: la dependència de l’Estat amb l’Església, per exemple en temes educatius. L’Església té una xarxa molt gran educativa que arriba on l’Estat no ho fa. L’educació pública està per terra mentre que les escoles catòliques atenen famílies de classes mitjanes i baixes amb un nivell educatiu acceptable.
En segon lloc, l’oficialisme sempre necessita mediadors amb legitimitat entre les parts i l’Església sempre farà aquesta tasca a Veneçuela. Aleshores, anar de front contra l’Església és perdre aquest punt mig. Em sembla que Maduro és una mica més intel·ligent que Daniel Ortega.
Què es juguen els veneçolans aquest 28 de juliol?
Tot. El gran projecte de Maduro és convertir Veneçuela en una Xina tropical. Un règim socialista amb capitalisme d’estat. Aquest és el somni de Maduro: estabilitzar econòmicament el país i convertir-se en una dictadura estable constituint-se com un soci comercial fiable no només per a Rússia o la Xina, sinó també per als EUA, Europa i Amèrica Llatina. No està a prop, però tampoc no està lluny de fer-se realitat.
Si Maduro guanya davant possibles eleccions mínimament lliures, i es torna un soci comercial estable de països occidentals, la pressió internacional es reduirà. Si es consolida aquest projecte de l’oficialisme, els pobres seguiran sent pobres encara que la situació econòmica del país millori. Hi haurà un capitalisme d’amiguets encobert amb un sistema polític socialista com passa a la Xina. Hi ha una manipulació tan forta per part del govern cap als pobres, que els fa dependre totalment de l’Estat, que els fa oblidar que es pot viure millor i que pot existir un canvi al país.
