Aquest dimecres 24 de juliol, l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Joan-Enric Vives no celebrarà un aniversari qualsevol. En arribar als 75 anys haurà d’actuar com regeix el Dret Canònic presentant la seva renúncia com a pare de l’Església d’Urgell davant el papa Francesc. El motiu d’aquest pas serà la jubilació, mentre que en un horitzó gairebé immediat, el 24 de setembre i coincidint amb la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, celebrarà un altre aniversari, el dels cinquanta anys de la seva ordenació com a prevere.
Una ordenació celebrada a la parròquia de Santa Maria del Taulat i de Sant Bernat Calbó del Poblenou de Barcelona, on també el van batejar i el van confirmar uns anys abans. Aleshores, però, encara faltarien uns anys de formació i d’ocupar diversos encàrrecs eclesiàstics —com el de bisbe auxiliar de Barcelona, del 1993 al 2001— per fer les maletes i marxar cap a la Seu d’Urgell, l’estiu del 2001, on es presentava “nerviós com un flam” davant l’atenta mirada dels representants de la diòcesi i els periodistes que s’hi van aplegar. Així ho reconeixia Vives el passat 12 de juliol durant la presentació del seu successor, el tivissà Josep-Lluís Serrano Pentinat, nomenat bisbe coadjutor pel papa Francesc.
Arribat a aquest punt i a part d’una vida dedicada a servir l’Església des de posicions diferents —ha estat secretari i portaveu de la Conferència Episcopal Tarraconense (1997-2021), responsable del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya des de 2001, passant per altres càrrecs dins la Conferència Episcopal Espanyola—, els vint-i-un anys que ha residit al Palau Episcopal de la Seu d’Urgell han estat els que millor han definit el seu tarannà, conversador, versàtil i incombustible. A més, superarà els 75 anys sumant, des d’aquest mateix mes, una distinció més al seu caseller de condecoracions, la de la Creu dels Set Braços i de l’Orde de Carlemany.
Joan-Enric Vives, arquebisbe ad personam, és a dir, a títol personal, des que així ho va voler Benet XVI el 2010 en reconeixement dels seus mèrits, del zel pastoral a la diòcesi i de la singular condició del bisbat d’Urgell, que inclou el Principat d’Andorra, ha preparat uns camins transcorreguts de la mà del Senyor (Lluc 3,4) —en referència al seu lema episcopal— amb un coneixement demostrat de les seves accions. Unes accions mesurades a fi i efecte de no generar tensions innecessàries des de la seva particular talaia.
Sobre la taula, davant d’aquesta nova etapa vital que encetarà el prelat, hi haurà la possibilitat d’escriure les seves memòries. I, també, d’acabar-les, a diferència del seu predecessor, el bisbe Joan Martí Alanis (1928-2009), autor d’unes primeres notes vitals que no va veure acabades abans de la seva mort, però que es troben ben custodiades a la seu de la diòcesi més gran —en extensió— de Catalunya.
