“Catholic Digital Influencers: Spreading the Word in the Digital Sphere” (Influenciadors digitals catòlics: difondre la Paraula en l’esfera digital) és títol del seminari en línia organitzat per l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura pel pròxim 18 de juliol amb la participació d’especialistes com ara Jesús Colina (Miranda d’Ebre, 1969), periodista i director editorial d’Aleteia. El seminari, que serà en anglès i gratuït, oferirà una visió profunda sobre el paper dels influenciadors catòlics en la difusió del missatge de l’Església a les xarxes socials i, per a connectar-s’hi, es pot obtenir l’enllaç a través d’un correu electrònic a [email protected].
S’atreveix a donar una definició precisa del que significa ser un influenciador catòlic a les xarxes socials?
És una persona que es converteix en algú summament conegut i que utilitza la seva celebritat i la seva audiència per promoure o estar d’acord amb missatges o idees. Aquí, però, cal saber distingir bé els que són catòlics influenciadors dels que són influenciadors catòlics. Els que formen part d’aquest segon grup es dediquen a irradiar un contingut determinat per generar un interès, a vegades donant testimoni de la seva fe d’una manera més o menys explícita, tal com succeeix en el cas de l’actor de cinema i raper americà Mark Wahlberg. Ell és una persona molt seguida al món virtual que no amaga la seva fe.
En canvi, com catalogaria el primer grup, és a dir, el dels catòlics influenciadors?
Els catòlics influenciadors són aquelles persones que utilitzen des de les xarxes socials la seva celebritat, trobada des de la transmissió del missatge cristià de l’Evangeli. Poden ser des de bisbes fins a sacerdots, passant per religiosos i religioses, així com laics, laiques, adolescents i joves dedicats a transmetre-hi la seva vida, que implica, també, la seva fe. Aquest últim fenomen, més estès sobretot als Estats Units, és curiós: són molts laics menors de trenta anys (que són, fins i tot, pares) explicant com experimenten la fe catòlica sense moure’s de casa. Ho fan amb pretextos molt diversos: parlant de llibres, d’artesania, de caritat, etcètera. Des de societats com les d’Occident, encara estem tractant d’assimilar-ho.
El pròxim mes de juny, amb motiu del Jubileu del 2025, el Vaticà acollirà una trobada per a tots els “missioners digitals”, com se’ls acostuma a anomenar, que vulguin sumar-se a la iniciativa. És important que hi hagi aquestes concentracions perquè se’ls pugui veure les cares físicament?
Sí. Serà la segona vegada que se celebrarà una trobada d’aquesta tipologia, ja que la primera va tenir lloc l’any passat amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa. És difícil d’imaginar quina serà la repercussió que això podrà tenir: només que n’hi vagin 3.000 amb una mitjana, cadascun d’ells, d’entre 50.000 i un milió de seguidors, les conseqüències que podrien generar-se allà són molt grans.
Què espera, d’aquest seminari en línia organitzat per l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura?
Espero trobar-hi les veus de dos grans experts en influenciadors catòlics: d’una banda, Brett Robinson, un dels experts en comunicació més importants en el món catòlic tot desenvolupant programes de formació en temples religiosos des de la Universitat de Notre Dame a Indiana i, de l’altra, Theresa Aletheia, que considero un fenomen curiós als Estats Units després de fundar una congregació religiosa dedicada a acollir les persones que han estat abusades en el si de l’Església catòlica.
La paraula ‘influenciador’ va néixer a la llum de la religió al segle XVII per descriure la influència d’aquells eclesiàstics que tenien una autoritat envers els feligresos. I així va ser durant uns segles, després.
Això va ser així fins que van arribar aquestes finestretes virtuals que avui en dia tothom coneix i que han desfet el monopoli clerical de compartir la fe. Ara, els catòlics també tenen la consciència, com a batejats, de transmetre l’Evangeli, des del món digital o des del món real. Però si s’analitza detingudament, des d’un punt de vista sociològic, com són els influenciadors, veurem que són, generalment, persones que actuen de manera individualista. Això els distingeix i crea personalitats úniques i característiques. Davant d’aquest nou escenari, l’Església es troba davant d’un desafiament en què ha d’acompanyar aquests irradiadors del missatge del Senyor, en comptes d’imposar-los res, com ara una manera de ser o d’actuar.
Cada vegada hi ha més sacerdots, bisbes, religiosos i religioses que tenen una presència destacada al món virtual i compten els seus seguidors per milers, amb assessorament d’experts en comunicació eclesial o sense. És el camí cap a on anem?
Abans es diferenciava el món entre allò virtual i allò real, però ara això ja no existeix. En el cas del futbol, per exemple, això és molt clar: ¿on comença i on acaba la vida real, així com tot el que es diu aquests dies a través de les plataformes digitals sobre la selecció espanyola masculina, en guanyar l’Eurocopa? Totes dues qüestions són part de la mateixa cosa, o del mateix interès per l’argument. A la religió, per tant, succeeix el mateix: és lògic que el ministeri d’un sacerdot, per l’evolució de la vida, no comenci i no acabi amb la seva homilia del diumenge, i que tingui, així doncs, uns altres espais de trobada amb la gent.
Això porta oportunitats fantàstiques, però, com tot instrument, pot crear perills.
Uns perills que caldrà evitar. Així és.
Més oportunitats que perills?
Diria que d’oportunitats n’hi haurà moltes, sobretot aquella que permetrà a moltes persones trobar-se amb Jesús en un àmbit que no sigui només el de visitar una església. Una altra oportunitat, que ja s’està donant, és el diàleg interreligiós que el nou món virtual és capaç de propiciar. Fa uns anys, per a un musulmà de l’Iran era materialment impossible entrar en contacte amb una persona d’una altra religió. En canvi, un dels perills que jo hi veig, basat en una constatació, és que es faci d’això una obsessió pastoral per part dels catòlics influenciadors. No es pot mesurar l’impacte pastoral en virtut de la xifra de seguidors o de la quantitat de visualitzacions que pugui tenir un vídeo; això pot crear problemes personals greus.
Quina radiografia en faria, de Lucía Caram, religiosa amb prop de 80.000 seguidors a Instagram que ens ha permès veure i escoltar el papa Francesc en un ambient relaxat, enregistrat des d’un telèfon mòbil, al Vaticà? I capaç de fer ús de les xarxes per impulsar campanyes per finançar projectes que ajudin els més vulnerables.
És un exemple interessant. Ella mostra com un influenciador ha de ser sempre el mateix i ha de sentir-se plenament lliure amb la seva personalitat. No n’hi ha dos que siguin iguals, d’influenciadors, ja que cadascun d’ells genera una relació amb la seva audiència que és única. Així és com sor Lucía té una incidència real en la vida de les persones, i no només entre les catòliques. Com ella, n’hi ha moltíssims arreu del món. El cristià que vol transmetre la paraula de Jesucrist a través d’aquest mitjà haurà d’evitar separar la seva forma de vida i el seu testimoni; aquí és un radica l’autenticitat i, d’aquesta manera, l’èxit.
Com està vivint els passos que s’estan fent per acabar veient canonitzat, pròximament, Carlo Acutis?
En ell, existia aquesta autenticitat de la qual parlava abans, i aquest és l’element més destacat del seu llegat, raó per la qual ha arribat fins als nostres dies. El missatge que ens trasllada Carlo Acutis en aquests moments, enmig d’una crisi d’autoritat de l’Església provocada pels escàndols de la pederàstia o els financers, és el de la credibilitat necessitada. Personatges com ell, purs, transparents i clars, reflecteixen la senzillesa en la trobada amb Jesucrist i amb els més vulnerables que cada dia ens rodegen al nostre món.
