A mig matí d’un diumenge, arriba un altre autocar ple com un ou al Monestir cistercenc de Poblet. En ell hi ha turistes provinents de tots els punts del mapa. No hi ha coll de cap visitant del qual no pengi una càmera de fotografiar: n’hi ha de totes les classes i mides. Quan ja són davant la porta reial del recinte, flanquejada per dues de les seves tretze torres, s’aturen, posen l’ull pel visor i… txic!, fan la seva instantània. Però la fan, molts d’ells, deixant fora de pla la ploma giratòria que s’hi eleva temporalment al davant amb motiu d’unes obres de millora que es fan al temple. “El més important per retratar són les pedres”, es justifiquen alguns d’ells quan els en pregunto la raó. Objectiu tancat, continuen la seva visita.
Mentrestant, al Palau de l’Abat, es presenta per primera vegada el llibre Poblet desaparegut, editat per Efadós, un recopilatori de fotografies de múltiples èpoques documentades històricament que, a parer dels seus autors, Damià Amorós i Àlex Rebollo, uns apassionats de la historiografia tarragonina, mai més no es podrien tornar a fer igual: “els llocs des d’on estan fetes algunes d’elles ja no són camps de conreu com abans, ja que estan edificats”, rememoren.
Que siguin úniques, doncs, les fa especials i les converteix en els únics ulls que tenim avui dia per observar com era aquest enorme enclavament religiós des del segle XIX. Imaginin, en aquest sentit, què passaria si la fotografia s’hagués inventat abans que ho fessin Niépce i Daguerre fa gairebé dos segles…
Poblet, de diminutiu, en té el nom, però no pas el seu llegat fotogràfic. Quina cara va fer quan va veure els milers de fotografies que hi havia a l’arxiu del monestir?
Damià Amorós: Fou tota una sorpresa. Tot i que vaig estar vinculat professionalment al Monestir de Poblet, mai no havia accedit al seu arxiu fotogràfic o dins la torre del Prior. Són 80.000 imatges classificades i catalogades que ens han ajudat moltíssim a produir el llibre. Un autèntic oceà en blanc i negre dedicat al cenobi de la Conca de Barberà. Una mostra de la predisposició i col·laboració de la comunitat.
Àlex, ha parlat del fotògraf Joan Fontcoberta a l’hora de referir-se a la funció de la fotografia com a document històric i social. De debò que la fotografia pot mentir més que les paraules?
Àlex Rebollo: Com a mínim, aquesta és una de les idees que ell ha apuntat en alguns dels seus escrits teòrics sobre la fotografia. L’ideal que tot el que hi ha davant l’objectiu existeix o va existir en un moment determinat és precisament això, un ideal, ja que, més enllà de les alteracions o modificacions i retocs fotogràfics, una fotografia també és un fet subjectiu en què un fotògraf decideix posar la mirada (i l’objectiu) en un fet, un espai, un acte…; per tant, pot estar influït per la seva consciència o la seva percepció.
És l’obra més “familiar” que s’ha publicat mai sobre el monestir?
D. A.: En treballar en aquest volum dedicat a Poblet, em venien a la memòria aquells vells reculls de postals o àlbums gràfics de les famílies de finals del segle XIX i principis del XX que vivien al Poblet desamortitzat. Poblet és una de les portes d’entrada per entendre Catalunya. D’aquesta manera, el llibre és, per a Poblet i per al país, un pòrtic per conèixer el seu passat i llegat.
Si ara revisen alguna de les fotografies publicades, encara pot donar-se la situació de veure-hi coses que no havien vist abans?
À. R.: Per descomptat, un altre dels potencials de la fotografia (tal com passa en la resta de les disciplines artístiques) és la multiplicitat de lectures que ofereix, ja sigui des del vessant més artístic o estètic com des del valor de ser un document que ens parla d’un temps passat. Des de la roba de les persones que hi apareixen fins als estils arquitectònics, passant per quina era l’època de l’any o el temps que feia quan van fer-se les fotografies, tot es pot desprendre. Al cap i a la fi, les fotografies són petits instants de temps encapsulat.
Damià, durant la presentació ha dit que en el vostre treball de documentació fotogràfica també hi ha hagut cabuda, fins i tot, per a la poesia. Com ha lligat aquesta relació?
D. A.: L’Àlex ha fet referència als pensaments d’en Joan Fontcoberta i ha recordat que la fotografia també és un art, com la literatura o la música. Trencar fronteres i sumar disciplines forma part de l’esperit d’aquest llibre, així com de la col·lecció Catalunya Desapareguda, d’Efadós. Per això, hi hem inclòs obres de Guimerà, Bartrina o Pla. Una petita mostra de la presència pobletana, permanent i imponent, dins la cultura catalana.
“POBLET ÉS UNA DE LES PORTES D’ENTRADA PER ENTENDRE CATALUNYA. D’AQUESTA MANERA, EL LLIBRE ÉS, PER A POBLET I PER AL PAÍS, UN PÒRTIC PER CONÈIXER EL SEU PASSAT I LLEGAT”
Té alguna cosa a envejar una fotografia antiga de Poblet a una imatge aèria que se’n pugui fer avui dia amb tècniques més sofisticades? Ha dit, Àlex, que estem sobresaturats d’imatges en color i de màxima resolució en l’actualitat, cosa que abans era impossible…
À. R.: No, no ho crec. Ni cal glorificar els temps passats ni menysprear el present. És cert, però, que des de la hiperpopularització de la fotografia i, sobretot, dels mitjans i els aparells per fer-la, sembla que hagi perdut sentit; o que, com a mínim, hagi canviat. Abans, tenint en compte que era un procés no habitual, se seleccionava molt més allò que es retratava i s’estudiava millor com fer-ho. Avui, en canvi, la possibilitat de fer tantes fotografies com es vulgui fa que sigui un procés absolutament quotidià, i que qualsevol cosa o aspecte del nostre dia a dia pugui ser immortalitzat. Amb això, hem perdut part del misticisme que envoltava aquesta acció, precisament per la seva excepcionalitat.
No és cap llibre d’instruccions ni cap guia per a persones que vulguin endinsar-se en el passat de l’edifici, però tampoc un conjunt fotogràfic qualsevol. En què s’han basat per triar i destriar les fotografies? I, diguin-me, n’han prioritzat les inèdites, com la que apareix a la coberta del llibre?
D. A.: De les més de 170 imatges o instantànies, al voltant d’unes 150 són inèdites, procedents d’arxius com el Comarcal de la Conca de Barberà, el del Monestir de Poblet, com hem dit, o col·leccions particulars com la del colomí Ramon Orga. El fet de poder esbudellar aquests fons ens ha permès trobar un Poblet desaparegut per tots, cosa que ens ha servit per confeccionar el llibre i el seu relat.
La prioritat ha estat retratar —mai millor dit— Poblet, però aquell Poblet on hi ha el monestir, les seves muralles, els boscos, les granges, les cases forestals, el santuari de la Mare de Déu dels Torrents…, el gran Poblet.
Quin benefici per a la comunitat cistercenca poden generar actuacions de difusió patrimonial com la que representa aquest llibre?
À. R.: Això s’hauria de preguntar a la comunitat, no seré jo qui parli per boca d’ells. Tanmateix, en l’àmbit del patrimoni, qualsevol acció que visibilitzi, difongui i promogui espais de reflexió envers el patrimoni cultural ha de ser benvinguda.
Vostè, Damià, coneix el monestir com si fos casa seva perquè hi ha passat anys i panys, i gairebé cada dia, com ha dit. Això l’ha ajudat a tenir un olfacte més afinat per fer l’obra?
D. A.: Treballar deu anys al Monestir de Poblet m’ha ajudat, òbviament. Coneixes i palpes la casa. També les seves dinàmiques i realitats. Gràcies a la feina d’anys hem pogut cercar aquelles dreceres per arribar on volíem. Com deia al principi, aquest llibre també m’ha ajudat a entrar a llocs de Poblet on encara no havia entrat. Potser en futures oportunitats seguirem per aquest camí.
