Déu ve de festa a Barcelona des de temps immemorials. Però també Sant Joan, com aquest 23 de juny. D’això, el folklorista i escriptor Amadeu Carbó (Barcelona, 1970) no en té dubte, i, a més, ho ha pogut estudiar amb profunditat des de fa unes dècades —recentment, reflectint-ho al llibre La nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni, d’Edicions Morera. Aquesta aproximació professional a les tradicions culturals d’arrels catòliques a la ciutat li ha permès contrastar que han hagut de conviure, tant si es vol com si no, amb noves formes d’espiritualitat i de religiositat, encara desconegudes per bona part de la població.
Conscient que aquest desconeixement ha de ser tractat amb una òptica de major reconeixement que porti a un millor veïnatge, Carbó apunta a un altre fenomen no menys important per abordar en les celebracions considerades tradicionals. És el que succeeix, de fet, en la celebració del solstici d’estiu, sota l’advocació de Sant Joan, on s’imposen plantejaments des d’una laïcització progressiva de la societat.
“Hi ha qui vol explicar que el progrés és laic, però això és una fal·làcia: les societats estan formades per individus que portem, en les nostres motxilles vitals, creences que poden ser més practicades o menys depenent de molts factors —reflexiona Carbó—, i, per això, penso que les societats laiques no existeixen; qui ho han de ser, en tot cas, han de ser els governs, respectant totes les religions i fent-les visibles”.
Tal com assenyala la periodista Assumpció Maresma al pròleg del seu nou llibre, Carbó assegura que “la desmemòria se’ns menja” perquè la societat actual, indica, “viu a un ritme trepidant i és incapaç de veure més enllà de la memòria immediata”. Aquesta radiografia, que afecta de ple el món de les celebracions religioses, “converteix conceptes com ara el de ‘tradició’ en elements estranys i idealitzats“, assenyala. Per això, l’expert en cultura popular manté que la tradició ha de viure’s “des de posicions més viscerals”.
Qualsevol acte fet a la via pública, religiós o no, neix per fer ostentació i per ser visible per a tots els ulls (“des del Corpus Christi fins a un míting polític”, exemplifica Carbó), i, en aquest aspecte, l’especialista recomana que la cooperació i la bona entesa esdevinguin sempre l’engranatge que hi prevalgui: “Jo soc catòlic, però, per a mi, el meu veí musulmà és el meu germà”, reconeix abans de posar l’atenció, per exemple, en la celebració de la Hanukkà que, el passat mes de gener, va aplegar quatre-centes persones a Barcelona. Això sí, controlades en tot moment amb unes mesures de seguretat més elevades que en ocasions anteriors. “És una llàstima que hàgim de veure escenes com aquesta, i, per això, les haurem d’esborrar aviat de la memòria“, sentencia Carbó.
