Veure la basílica de la Sagrada Família de Barcelona amb grues al seu voltant és una imatge normalitzada per als veïns dels habitatges que l’encaixonen al centre de la ciutat.
Però des de finals del mes de maig una de nova ha tocat per primera vegada en la seva història els 200 metres d’altitud per poder-se edificar la torre de Jesucrist, evidenciant el principi del seu final. Es tracta de la més alta del temple, arribarà als 172,50 metres, i estarà coronada per una creu de quatre braços que farà 17 metres d’alçària i 13,50 metres d’amplada. La macrogrua que la permetrà construir supera l’altura de la muntanya de Montjuïc —d’un total de 177,72 metres—, encara que el temple no ho farà, ja que Antoni Gaudí no va voler que una obra feta per l’home superés mai aquella realitzada per Déu.
“Sempre he vist grues des que hi visc davant”. És el que explica Laura Vázquez (Barcelona, 1978), veïna d’un edifici situat al controvertit carrer Mallorca, on la façana de la Glòria està previst que sigui l’entrada principal del recinte tot travessant una escalinata. “A mi no m’afectarà [per pocs metres de distància], però hi ha veïns que s’hi veuran força afectats”, manté Vázquez abans d’afegir que els propietaris que haurien de deixar les seves cases a canvi del desig arquitectònic de Gaudí ja sabien el que s’hi acabarien trobant quan van anar-hi a viure. “Però es creia que aquest moment trigaria molt temps a arribar“, sosté. De moment, un dels principals maldecaps del temple, com afirma aquesta veïna, és la pols que s’hi fa.
“Estar allà dalt és com treballar damunt d’una gran obra d’art”
Des de fa cinc anys, Marc Unyó (Barcelona, 1985) accedeix unes deu vegades cada any a les torres de la Sagrada Família. Ho acostuma a fer en horari nocturn. És escalador professional des del 2013 i amb la resta de treballadors de la seva empresa, 360 Vertikal Network, s’encarrega de revisar les desenes de punts d’ancoratge de què disposa el temple, així com de muntar les vies artificials perquè s’hi puguin fer els treballs pertinents, com ara en les torres de les façanes de la Passió i del Naixement.
Pel que fa a aquesta última, feta mentre l’arquitecte encara vivia, Unyó destaca l’estil diferent de pedra que, en haver-hi treballat a escassos centímetres, ha pogut comprovar amb deteniment: “Emociona molt poder tocar una part de la construcció feta per Gaudí i els seus treballadors“, admet.
“Cada vegada que ha calgut pujar-hi, he passat entre sis i vuit hores allà dalt, i l’experiència és indescriptible“, reconeix aquest professional dels treballs en alçada. Com la resta dels treballadors de la Sagrada Família, es considera un privilegiat “per tenir unes vistes úniques de la basílica”, i per tocar amb les seves mans unes construccions artístiques que no acostumen a poder ser tocades per ningú: “Poder veure’t allà dalt, acaronant l’obra d’art més important de la ciutat, fa que se senti l’ànima que té“, conclou. És el batec d’una basílicia que encara la recta final de la seva construcció.
