El bisbe Salvador Cristau i alguns dels seus col·laboradors encara recorden la portada de la revista Foc Nou del mes d’agost de 2004, en què la publicació criticava de manera contundent la partició per decret de l’arxidiòcesi de Barcelona que havia propiciat la creació dels bisbats de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. Una posició, la de la revista, que era compartida amb gran part del clergat i dels fidels de la diòcesi, que van mostrar el seu descontent per una decisió marcada per les pressions, la manca de consultes i el secretisme per part de la Santa Seu.
Superat aquell malestar, el bisbat de Terrassa es disposa a commemorar els seus primers vint anys de vida. Ho farà amb una missa a les 11 del matí a la catedral basílica de l’Esperit Sant presidida pel nunci Bernardito Auza i concelebrada per Salvador Cristau, bisbe de Terrassa, i altres bisbes de Catalunya. Posteriorment, a les 12:30 h tindrà lloc un refrigeri popular que aplegarà tota la família diocesana per celebrar un procés de creixement i de consolidació que ha tingut Cristau entre els seus principals artífexs, primer com a vicari general, després com a bisbe auxiliar i, des de 2022, com a bisbe titular.
Es diu que la divisió de l’arxidiòcesi de Barcelona que va donar com a resultat la creació de les diòcesis de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, va generar divisió a l’Església i, a més, es va fer sense donar explicacions. Va ser així?
En efecte, la partició va generar diversitat d’opinions, i entre elles n’hi va haver algunes que s’hi van mostrar contràries. També és cert que no es va donar cap explicació, va ser una cosa que ens vam trobar d’un dia per l’altre. Aleshores jo era secretari general i canceller de l’Arquebisbat de Barcelona i em va tocar llegir públicament el comunicat de la creació de les noves diòcesis, al costat de l’aleshores cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles. Jo no en sabia res, m’ho va comunicar el mateix cardenal un dia abans.
Com es van concretar els respectius territoris diocesans?
Van venir determinats pels arxiprestats, que són les demarcacions formades pels diversos grups de parròquies dins dels bisbats. En el cas del Bisbat de Terrassa, el territori coincideix amb les comarques del Vallès Occidental i Vallès Oriental.
El Bisbat de Terrassa té aproximadament un milió tres-cents mil habitants, 126 parròquies i uns 90 capellans en actiu. I com en altres diòcesis, l’envelliment del clergat és una realitat. Com l’afronten?
S’afronta de dues formes. Per una banda, no queda més remei que un mateix sacerdot assumeixi sovint més d’una i més de dues parròquies. I, per altra banda, estem immersos en un procés de reestructuració i unificació de serveis. Abans, les parròquies tenien de tot, però d’ara endavant serà cada cop serà més difícil que totes puguin continuar oferint els diferents serveis: en algunes es faran catequesi, en altres es reuniran moviments i grups i en altres es treballarà amb Càritas.
Fa deu anys, el seu predecessor, el bisbe Josep Àngel Saiz, actual arquebisbe de Sevilla, va publicar una carta pastoral titulada ‘Una Església samaritana per a un temps de crisi‘. Quin pes té aquesta carta en els fonaments del bisbat?
El bisbe Josep Àngel va publicar diverses cartes pastorals, però aquesta va ser de les més importants perquè tocava la dimensió social i caritativa de la vida diocesana. Com a Església, tenim en Càritas el nostre braç per atendre les necessitats socials de pobresa i marginació, però aquesta dimensió no queda reduït només a Càritas, sinó que és una responsabilitat compartida i transversal en totes les comunitats cristianes.
En aquella carta, l’anterior bisbe també feia balanç dels deu primers anys de la diòcesi. Ara, quin balanç fa vostè, en aquest vintè aniversari?
Crec que hem anat fent petits passos, però amb decisió que han anat consolidant la diòcesi. Pensa que al principi només hi havia les parròquies i arxiprestats, però l’estructura organitzativa i de serveis del bisbat es va haver de construir de cap i de nou. Des de la Càritas diocesana fins al Seminari, passant pel Tribunal Eclesiàstic i la resta d’organismes que conformen el govern de la diòcesi. Tot això ha anat posant els fonaments del bisbat, que malgrat que és jove, ha assolit una certa identitat pròpia.
El balanç de tot aquest procés és positiu, perquè quan es van crear les noves diòcesis l’objectiu era precisament afavorir la descentralització i, al mateix temps, fer més propera la figura i la persona del bisbe en la realitat concreta del territori, tant pel que fa als preveres, els diaques i els religiosos i religioses, com per als laics i les famílies. La creació de les diòcesis va ser un pas encaminat a la proximitat, i això s’ha aconseguit i es continua fent cada dia.
Quin paper juguen laics en el dia a dia?
Els laics s’han integrat en l’estructura diocesana per mitjà del Consell Pastoral Diocesà. Des d’aquest organisme, es reuneixen amb mi i jo els presenta temes per sentir la seva opinió sobre qüestions diverses. De mica en mica s’han incorporat molts laics a la vida de la diòcesi, també a través de les parròquies i dels moviments. De totes maneres, és un tema que encara ha d’evolucionar molt. Durant segles, els laics no van tenir un paper protagonista en la vida de l’Església, de fet no el van tenir fins al Concili Vaticà II i ara amb el papa Francesc, que a partir de la sinodalitat els vol més implicats. Però, insisteixo, és un procés que requereix temps i en el qual estem tots immersos.
L’amistat entre vostè i el bisbe Josep Àngel es remunta a la seva joventut, oi?
Així és. Abans d’entrar al seminari formàvem part d’un grup de joves de Barcelona al voltant d’un mossèn en una església de Barcelona. D’aquell grup van sorgir vocacions diverses, alguns van anar a les missions o a la vida monàstica i altres, com el bisbe Josep Àngel i jo, vam anar al seminari. Jo hi vaig entrar l’any 76 i ell en el 77.
Van anar a estudiar al seminari de Toledo. Per què?
Per què allà hi havia un ambient més tranquil i pacífic, eren anys molt convulsos. A Catalunya hi havia inquietuds de molt tipus, i les inquietuds no són pas dolentes; però a nosaltres ens va semblar que per estudiar i formar-nos, necessitàvem un ambient més serè.
Terrassa és l’única diòcesi de Catalunya que aplega el seu propi grup de seminaristes, la resta estan repartits entre el Seminari Conciliar de Barcelona i el Seminari Interdiocesà. A què es deu aquesta diferència?
Totes les diòcesis han de tenir i tenen un seminari propi, el que passa és que n’hi ha algunes amb pocs seminaristes, però la institució com a tal l’han de tenir. A Terrassa es va donar la circumstància que l’any 2006 les monges Comendadores de Sant Joan de Jerusalem van cedir-nos la seva casa de Valldoreix, a Sant Cugat del Vallès i es va decidir que el grup de seminaristes que hi havia en aquell moment s’instal·lés allà. Des d’aleshores hem tingut períodes diversos pel que fa al nombre de seminaristes i actualment són 18.
Entre altres càrrecs que ha ocupat, vostè ha sigut rector d’aquest seminari i, des de 2020, és membre de la Comissió Episcopal per al Clergat i Seminaris. Quins són els elements clau en la formació d’un aspirant a capellà en el món actual?
La formació consta de quatre pilars bàsics. El primer és la dimensió humana, que és fonamental en tota persona. El segon és la formació intel·lectual, els estudis pròpiament dits. La tercera dimensió és l’espiritual, que és imprescindible, ja que els seminaristes es preparen per a un servei que és de fe: el mossèn no és un funcionari ni un professional, sinó un missioner. Finalment, hi ha la dimensió pastoral, que té a veure el servei a les parròquies i implica un contacte més directe amb el món “real”. En aquest sentit, tots els seminaristes estan adscrits a una determinada parròquia on cada cap de setmana van a fer serveis pastorals. Normalment, són activitats amb joves, però no exclusivament. Per tant, el contacte amb la societat ve donat sobretot per aquesta relació amb les parròquies, però també per la relació amb les seves famílies i el seu cercle d’amistats, que no es talla perquè entrin al seminari. Els seminaristes no estan aïllats del món.
Es pot dir que els seminaris de Catalunya estan en sintonia amb el que es demana des de Roma?
Els seminaris de Catalunya, i crec que també els de la resta d’Espanya, estan en perfecta sintonia amb l’esperit i les orientacions que ens han donat la Santa Seu i el Sant Pare. El que hi ha també és un projecte que, donada l’escassetat de vocacions, des de Roma es vol que alguns seminaris s’uneixin per simplificar i oferir un ambient més raonable de formació.
A finals d’any van marxar de Terrassa les Carmelites descalces, què opina de la progressiva desaparició de les comunitats religioses?
És dolorós, perquè és una pèrdua de la vitalitat de l’Església, en aquest cas, des del punt de vista espiritual. Se’n van perquè es van reduint les comunitats i no hi ha vocacions suficients per omplir tots els monestirs. Aquesta disminució ha afectat Terrassa i també altres diòcesis. És la realitat i l’hem d’afrontar.
Què pensa del que està passant amb les clarisses de Belorado?
Desconec els detalls, només sé el que s’ha pogut conèixer a través dels mitjans. Però la meva impressió és que s’han deixat enganyar posant-se sota l’empara d’una persona que, pel que sembla, va ser ordenada de manera clandestina en un país llunyà.
Fa uns dies han tingut lloc eleccions al Parlament Europeu en un context de polarització que afecta el Vell Continent però també a la resta del món. Què opina del panorama actual internacional?
L’ambient internacional és convuls, trist i amb una crisi que sembla que es va estenent a tot arreu, des de Rússia i Ucraïna fins a Israel i Palestina i altres països que també estan en guerra, però dels quals no se’n parla. Pel que fa a Europa, crec que hauríem de recuperar les arrels cristianes, que s’han expressat al llarg de la història per mitjà de tradicions, costums, espiritualitat i, en definitiva, a través del conjunt de valors reflectits en l’humanisme cristià. Tot això s’ha anat diluint i sembla que l’única alternativa és el materialisme promogut pels poders econòmics que dominen el món. En aquest moment soc una mica pessimista, però al llarg de la història hi ha hagut evolucions de molt tipus i la cosa encara pot donar una volta. No sembla fàcil, però no s’ha de perdre l’esperança.
