L’educadora social i voluntària de la Fundació Migra Studium, Cel Far (Barcelona, 1996), viatja amb altres voluntàries, un cop a la setmana, fins al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca, a gairebé una hora de distància en transport públic des del centre de la ciutat. “Podria arribar més ràpid a Calafell que allà”, reconeix. Amb una llibreta i un bolígraf a la mà —els únics objectes que poden portar a sobre quan visiten un intern o interna que ho han sol·licitat—, el recorregut és sempre el mateix: “Quan pugem a l’autocar —admet—, anem envoltades de turistes, però quan arribem, després de fer transbord, dins el vehicle només quedem les meves companyes i jo, sent les úniques que hi baixem, davant del CIE”.
És una situació que Far viu des del gener del 2023, uns mesos després de despertar-se dins d’ella una llum per col·laborar amb aquesta entitat barcelonina, que el passat dimecres va presentar, amb la coordinació del Servei Jesuïta a Migrants (SJM), un nou informe sobre el que succeeix en aquests espais “freds i hostils” que, segons ella, “priven de llibertat injustament, a qui no s’ho mereix”. Però no perd l’esma: “Ho continuaré fent mentre m’ho permetin”, indica la jove, que s’ha convertit en el far —tal com li ho diuen els seus pares, afectuosament, com si el cognom fes la cosa— de molts immigrants sense veu.
“La sensació que visc quan hi estic anant és una barreja d’emocions bones i dolentes: unes, perquè sé que podré aportar el meu gra de sorra a algú que ho necessiti, i, les altres, perquè també pot passar que algú que hi conec ja no hi sigui“, destaca Far, que va cursar un postgrau en migracions contemporànies. I quan algú ja no hi és, precisa, la barrera que s’imposa és més alta que les parets del centre d’internament: “Cap dels policies ens vol dir on se’ls han emportat, i això genera una preocupació gran”, rebla. Els destins poden ser dos: “Tornar al carrer o tornar al país d’origen”, afegeix abans de recordar el cas de l’Helena.
“Ella, que era nascuda en un país d’Europa, vivia a Espanya des de feia catorze anys, amb marit i fills. Però es va separar per problemes de salut mental i, quan va decidir tornar a la seva terra, la van detenir a l’aeroport”, rememora. De l’aeroport al CIE: “Ara, quan la visito —continua—, reconeix que el seu estat ha empitjorat, i que no està seguint equilibradament el tractament que li caldria”. Aquesta interna, a més, s’ha qüestionat contínues vegades per què li ha tocat a ella haver de trobar-se en aquesta situació.
Però casos com el d’aquesta interna continuen sent silenciats darrere d’uns murs, des d’on no es veu, ni tan sols, el mar. Tancats al seu interior i en un context “on no es preserven molts drets”, desenes d’interns al seu interior només poden mirar al cel i resar (“hi ha cristians que ens demanen moltes bíblies i els les portem, però això no és la solució als seus problemes”, comenta). Cel Far és, però, un altre cel, el de la humanitat.
