Les finestres de l’institut que hi ha a escassos metres de la Catedral de Tarragona, a la part alta de la ciutat, són també llibres oberts per als seus alumnes. Sense moure’s de la cadira, són testimonis d’excepció d’un patrimoni que els transporta a múltiples etapes històriques, des de les medievals fins a les més modernes, i els professors, en molts casos, només han d’obrir-les perquè el contemplin. Un element més d’aquest paisatge també és la Capella de Santa Tecla la Vella, a tocar del centre educatiu, que recentment s’ha obert a la ciutadania perquè es pugui gaudir com es mereix.
Una construcció no gens faraònica del segle XIII a l’interior de la qual van ser enterrats des d’un arquebisbe (com Bernat d’Olivella) a un mestre de cases, passant per soldats francesos que van participar en la Guerra del Francès; per tant, funerària. Sota els peus, les bases del Recinte de Culte Imperial, presidit pel Temple d’August, que els romans, en el seu afany d’assentar-se a la ciutat, van construir-hi previ a tota ella. Un indret sobri, similar als clàssics cistercencs i on elements de gairebé totes les èpoques històriques s’empasten diacrònicament, permetent al turista que hi passa “entrar en un viatge pel món funerari cristià a escassos metres de l’hotel on s’allotja”, compara Andreu Muñoz, historiador i un autèntic Indiana Jones pels laberíntics espais museïtzats d’aquest enclavament eclesiàstic de Tarragona.
Mentre Muñoz s’expressa en aquests termes, a les portes de la capella el veïnat s’hi endinsa encuriosit i perplex, desconeixedor de l’existència de les peces que guarda “perquè feia més de seixanta anys que ningú no l’havia pogut visitar”, apuntala l’expert. Situada en l’angle nord-oriental de la catedral medieval, en època moderna es va convertir en un museu lapidari i, posteriorment, en magatzem de peces del Museu Diocesà de Tarragona. Presenta una entrada decorada a la manera d’un arc triomfal i, a l’interior, dos trams de volta de creueria són sostinguts per mènsules i pilars.
Una capella funerària que encara no ha mort, paradoxalment, i s’erigeix de nou com a emblema patrimonial de la ciutat. Un clar exemple que la mort “també pot ser motiu d’art”, assenyala Muñoz, i un espai on l’espiritualitat, la naturalesa i el pes d’una història de dos mil anys creen una simbiosi “que transporta el visitant al món de la transcendència”, culmina l’historiador. Una transcendència que s’adaptarà a un innovador format divulgatiu a través de pantalles i panells informatius que en permetrà la salvaguarda, si es vol, durant uns segles més.
