La presència d’un bisbe emèrit entre els habitants de Caldes d’Estrac, al Maresme, és del tot imperceptible per als poc més de 3.000 habitants que hi resideixen. Aquí és on viu, des de fa unes setmanes i a escassos metres del mar, Joan Godayol (Mataró, 1943), el segon bisbe que ha tingut, des que va ser creada el 1958 per Pius XII, la prelatura d’Ayaviri, sufragània de l’arxidiòcesi peruana d’Arequipa (del 1992 al 2006); un terreny situat per sobre dels 3.000 metres respecte del nivell del mar.
“Tinc gairebé la mateixa quantitat de veïns que els metres d’altura que tenia la terra on vaig passar mitja vida”, compara Godayol des de la cafeteria on acostuma a compartir converses amb alguns dels seus veïns, als quals, comenta, té la sort de poder veure: “El glaucoma que vaig patir a causa de viure al Perú, amb un clima diferent del d’aquí, em va deixar cec i em va fer tornar a casa, on, per sort, he recuperat la vista”, reconeix el bisbe emèrit. “A aquelles altures un bon remei sempre ha sigut masticar fulles de coca”, afegeix.
El que no va voler masticar Godayol van ser, durant els últims anys del seu ministeri, les maneres amb què actuava, segons el seu criteri, la Conferència Episcopal del Perú a l’hora d’entomar solucions per als seus problemes, una qüestió que va generar una oposició d’alguns bisbes peruans envers el bisbe salesià. “Podria haver durat més temps, però vaig marxar emportant-me’n grans moments“, diu referint-se a les experiències viscudes des que va arribar-hi, amb disset anys, després del salt transoceànic que va fer el seu pare per tal d’emprendre negocis empresarials en el sector dels teixits.
“Vaig poder veure a Joan Pau II fent un vertader miracle”
Durant els seus catorze anys de pontificat, la circumscripció va tenir la xifra de població més elevada des que se’n té registre (el 2001, hi vivien 352.000 persones, la majoria d’elles catòliques), així com la dada de batejats més alta. “Encara ara rebo cartes de moltíssima gent, i fins i tot de persones de les quals ja ni me’n recordo”, observa Godayol. Però de qui se’n recorda bé és, per exemple, d’una mare de família que, aprofitant una de les visites de Joan Pau II, va demanar al pontífex que curés la seva filla, “a qui havien donat pocs dies de vida”, recorda. El polonès va salvar-la miraculosament davant la sorpresa de tothom. Molts infants orfes de la seva prelatura també es van proveir de cases d’acollida durant el seu mandat.
Godayol també recorda el cas d’una mare que no tenia menjar per alimentar els seus fills. “Jo, en saber-ho, vaig recomanar-li que invoqués a la verge de l’Alta Gràcia, patrona d’Ayaviri. L’endemà, tenia la casa plena de bosses amb menjar per a tota la família”, rememora el mataroní.
La seva tasca, indica, va ser destinada a ajudar les persones més pobres, “a qui Déu sap que ha d’ajudar“, considera el bisbe emèrit, que es va encarregar de coordinar la prelatura amb uns mitjans que cataloga de precaris: “Una vegada, per anar fins a una església, vaig topar-me, enmig de la selva, amb un lleopard que, si no hagués anat amb les cries, m’hauria acabat menjant a mi”.
El seu pas per la prelatura, amb les condicions més difícils de tot el país per sobreviure, també va portar-lo a viure un dels moments més negres de la seva vida, quan un capellà que havia ordenat va violar una noia. “El vaig destituir i el vaig enviar a viure enmig de la selva amazònica, on havia estat vivint fins que vaig ordenar-lo”. Allò, precisa, va ser una lliçó per a tota la feligresia indígena amb què comptava.
Es tracta, però, d’un episodi enterrat per altres de més agradables, com el que el va fer conèixer el papa Francesc quan era jove, mentre estudiava a l’Argentina, i que explica quan participa, tot i no tenir competències per poder-ho fer, en alguna celebració religiosa on és convidat: “La meva sensació és que em continuen cridant perquè encara hi ha qui m’aprecia“, observa Godayol des de Caldes d’Estrac.
