Quan el frare caputxí Òscar Bernaus va entrar al convent d’Arenys l’any 2015 encara no tenia clara la crida al presbiterat, però durant els anys següents la idea va anar madurant a poc a poc fins a concretar-se el passat dissabte 1 de juny en la seva ordenació com a prevere.
Així ho reconeixia el religiós en una entrevista al programa Església viva uns dies abans de ser ordenat a l’església del mateix convent pel bisbe auxiliar de Barcelona, David Abadías, que va haver de presidir la cerimònia després que el bisbe de Girona fra Octavi Vilà donés postiu en covid.
“La vocació de caputxins no és la de ser preveres en primer terme, malgrat que molts de nosaltres ho acabem sent”, reconeixia Bernaus, conscient que el presbiterat és “una concreció molt especial” que “permet servir Jesús tot fent-lo present en la vida de la comunitat cristiana a través dels sagraments”. “Es tracta d’un do totalment immerescut que et fa sentir petit i alhora immensament feliç”, afegia.
En l’entrevista, el caputxí explicava que al convent fins ara s’ha dedicat sobretot a tasques domèstiques relacionades amb la cuina. I des del punt de vista pastoral, en aquest temps com a diaca ha ajudat en les celebracions litúrgiques, ha predicat i ha visitat, amb altres frares de la comunitat, malalts i residències d’ancians, “per dur-los la comunió o celebrar la litúrgia de la Paraula”.
“Una tasca important que fa uns anys que faig és acompanyar en la formació els nostres germans del Tercer Orde. A banda d’això, em dedico al que fem tots els frares: la pregària i l’acollida dels qui truquen a la porta“, afegia Bernaus, que en el passat va ser professor de català a universitats alemanyes com les de Berlín i Leipzig fins que, “en un moment de crisi existencial”, va ingressar “d’una manera molt providencial” en el convent d’Arenys.
“Aquí —assegurava— la meva fe va passar del cap al cor, per dir-ho d’alguna manera. Vaig saber-m’hi esperat, volgut, cridat. La manera de ser dels frares, molt familiar i acollidora, senzilla, gens impostada, alegre… Va emergir un desig molt gran d’anar a fons en la vivència de la fe com a eix vertebrador de la vida aquí i d’aquesta manera, i la figura de sant Francesc em va captivar”.
