Carlota Valenzuela té fe i determinació. En escoltar la voluntat de Déu, no va dubtar a fer un viatge extraordinari. L’any 2022, va decidir emprendre un pelegrinatge que la va portar a caminar durant 11 mesos, des de Finisterre fins a Jerusalem. Una travessia que no només va marcar un punt d’inflexió a la seva vida, sinó que també li va permetre explorar i compartir la seva espiritualitat d’una manera profunda i transformadora. Aquesta vivència va inspirar la publicació de Via Crucis de les dones (Albada), obra que recull el testimoni de les Dones Santes i que busca transmetre la força i la sensibilitat femenina en el context de la passió i resurrecció de Jesús.
L’any 2022 va caminar durant 11 mesos, de Finisterre a Jerusalem. De tornada, li va costar deixar la vida de pelegrina?
He de dir que vaig haver d’acabar, de manera inesperada, el meu pelegrinatge. Durant la meva estada a Jerusalem, vaig rebre la notícia que la meva àvia s’estava morint. Així que vaig tornar de seguida a Granada. El moment va ser difícil i trist. La meva àvia va morir. I la rutina i la vida a Granada se’m van fer estranyes, i en certa manera hostils. No obstant això, a poc a poc vaig anar trobant el meu lloc en el nou escenari.
Com va tenir la idea de pelegrinar després d’acabar els seus estudis?
Ho vaig veure claríssim. Ho vaig sentir en oració i vaig sentir que no venia del meu sentir. Era quelcom que brollava dins d’un cor que no era el meu. Ara, amb el temps identifico que hi havia una disposició clara i sincera de fer la voluntat de Déu. Crec que Déu es va valer d’aquesta voluntat que tenia per a posar-me a la seva disposició. Em sembla preciós.
De Finisterre, “on tot acaba”, a Jerusalem, “on tot comença”. Ordenar l’itinerari així, té a veure amb anar més enllà de la creu, o és més una idea més aviat poètica?
Exactament. De la mort a la resurrecció. Això d’anar a Jerusalem va ser una crida. I el fet de començar des de Finisterre és metafòric. Sí, poètic. No obstant això, va més enllà de la poesia. Està relacionat amb veure més enllà de la mort, de la desesperança, d’anar cap a la resurrecció. Hem de mirar la creu, però sobretot hem de mirar la vida.
Ara que ha passat un temps, i que ha pogut digerir tot el viscut, es queda amb algun record o alguna experiència concreta?
Sí. Em quedo amb l’hospitalitat. Persones que no em coneixien de res, van obrir les portes de casa seva. Durant el camí, em van oferir un lloc on poder descansar, on menjar, i també el seu diàleg i amistat. Una gran família que evidencia el vincle fraternal que tenim els uns amb els altres.
A què es dedica ara?
Em dedico a parlar de Déu en diferents mitjans. Parlo d’ell en les meves xarxes socials, en el llibre que acabo de publicar, el Via crucis de les Dones. També en els mitjans audiovisuals, estic gravant una sèrie Hagan lío amb la productora Infinito +1. Capítols que parlen a tothom la bellesa d’una Església alegre, sacrificada, fidel i valenta, de la qual a penes es parla en els mitjans de comunicació.
També organitza pelegrinatges, oi?
Sí, organitzo pelegrinatges a peu, com a recessos. Molta gent vol acostar-se a aquesta experiència des del punt de vista espiritual. Ara mateix, hi ha llocs als quals no es pot anar, com a Terra Santa. No obstant això, hi ha molts altres indrets interessants. Aviat, organitzaré un pelegrinatge a Cantàbria. De San Vicente de la Barquera a Santo Toribio de Liébana, on resideix el tros més gran que es conserva de la creu de Crist. Són 4 dies de camí. Els interessats a realitzar aquesta experiència, contacten amb mi per Instagram i ens organitzem.
Com arriba la idea de publicar el llibre ‘Via crucis de les dones’?
La idea va arribar quan era a Jerusalem. Mentre passejava pels carrers, després de tot el camí fet, no vaig poder evitar posar-me en la pell de les Dones Santes. Les que van viure de prop la passió de Jesucrist, les que es van quedar als peus de la creu, mentre la resta va marxar.
La idea va tornar a venir en oració amb la persona que em va allotjar en aquesta ciutat, la meva amiga Carlota Cumella, directora d’operacions de l’Editorial Albada. Quan ens vam posar a pregar juntes, vam veure clar que volíem recollir d’alguna manera el testimoniatge de les Dones Santes. Volíem posar sobre paper el testimoniatge de Maria, que es queda al costat de Jesús, als peus de la creu, veient com maten al seu fill. La pitjor de les morts. I també el d’altres dones, com Maria Magdalena que és capaç de veure més enllà de la creu i després proclamar la resurrecció. O de Salomé.
I després de dos anys de feina, aquí el tenim, el llibre
Hem treballat de valent. La idea ja s’ha transformat en llibre. Un llibre que de moment està escrit en castellà i traduït al català. Però tenim intenció de traduir-ho també en euskera, perquè per a mi és important que les persones puguin llegir en la llengua que resen. I tant de bo vinguin més traduccions.
Ha dividit els capítols del llibre per estacions. Des del moment que condemnen a Jesús a mort, fins a la seva resurrecció.
Dins de la tradició cristiana, es commemoren els 14 passos des que Jesús va ser condemnat a mort fins que el van sepultar. Això és el que, comunament, s’anomena Viacrucis. El camí de la creu. He volgut ordenar les meves idees en aquests 14 passos, que s’han venerat des de l’inici de les primeres comunitats cristianes i que també estan marcats amb 14 llocs de culte.
Tanmateix, trobava a faltar el fet de mirar a la creu per a veure més enllà de la creu. Per a mi, el llibre es quedava coix si no parlàvem sobre la resurrecció perquè és en la resurrecció quan ve l’enviament. Jesús li diu a Maria Magdalena, quan surt del sepulcre del ressuscitat: “Ho explicaré als altres”. I just aquí és on pren sentit aquest llibre del qual jo em sento com Maria Magdalena, que narro la meva experiència. El sentit del meu pelegrinatge de Finisterre a Jerusalem. Per això afegeixo un últim capítol. L’estació 15: “Jesús ressuscita d’entre els morts”.
Qui li agradaria que llegís aquest llibre?
És una bona pregunta. Moltes vegades em trobo amics o coneguts que em diuen: “em pots dedicar el llibre a la meva mare?”, “a la meva germana?”, “a la meva dona?”, “a la meva filla?”… i jo els contesto que a ells també li’l puc dedicar. Encara que sigui un llibre que parla de les Dones Santes, és un llibre que tothom pot llegir. No sols és dirigit a les dones. Als homes també. La lectura vol acostar a tothom la sensibilitat femenina, com el cor de les dones viu la passió de Jesús.
En moments convulsos com el que estem vivint, com creu que el cor de les Dones Santes pot ajudar a veure la resurrecció?
Crec que les Dones Santes tenen dos grans missatges a donar-nos avui. Un és el de valentia i l’altre és el de la fidelitat. Podem aprendre molt d’elles en el nostre dia a dia. Aquestes dones ens poden impulsar a sortir de la nostra zona de confort i a crear espais acollidors per a tots. En el moment de major sofriment, quan el cor de Maria es parteix en dos sota la creu, ja des d’aquest cor neix una llar per a tota l’Església. Nosaltres en patir, o en tenir moments de dolor i de contradicció, som capaços de crear aquests espais d’acolliment. Veig esperança en tots llocs.