Traient el cap per una finestra de l’Orient Express, l’escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) va ser fotografiada pel seu marit, Vicenç Roca, el 1994, l’any que va publicar quatre de les seves primeres obres literàries destinades al públic juvenil. De la imatge, però, només en queda un record llunyà i malenconiós per a la seva protagonista, que aquesta primavera, amb 88 anys acabats de fer, ha publicat el seu vuitanta-vuitè llibre, Estació de pas (Ganzell, 2024), amb aquella fotografia a la coberta, però ja sense en Vicenç, que va morir fa uns anys, ni la mateixa sensació de serenor vital que tenia aleshores.
És per aquesta falta de suport vital que Xirinacs ha volgut irrompre de nou en les vides dels seus lectors per oferir-los una visió dura i escèptica del món a través de pensaments caçats al vol. Ho ha fet des de la solitud que provoca perdre amistats, i des de la manca de fe: “Arriba un moment a la vida que es veu venir l’última estació —assenyala— i, amb ella, la ratlla de l’acabament. I després d’això, ni tan sols la fe sap què ens hi trobarem“. Una fe en què, per a l’escriptora, les pregàries dipositades en éssers superiors són sempre expressions unilaterals, sense veure’n venir cap de fora, “i això ens ha de fer pensar”, reflexiona.
Aquest salt cap a la foscor de la mort ha portat l’escriptora a dedicar en aquesta nova publicació diverses interpretacions sobre les reencarnacions de les ànimes. Es tracta, però, d’una aproximació a l’altra banda de la vida que, per a l’autora, no vol deixar de ser irònica: “Si un cos reencarnat sofreix el desgast natural de les vides que va vivint, pot adquirir noves energies a cada reencarnació?”, es pregunta Xirinacs al llibre.
“He llegit l’Olga Xirinacs més dura i pessimista de totes”
El passat 11 de maig, el vestíbul del Teatre Tarragona va acollir la presentació d’aquesta nova obra de Xirinacs amb la participació de l’expolític Josep-Lluís Carod Rovira (Cambrils, 1952), que també va presentar, el 1977, el primer llibre de l’escriptora, l’antologia de poemes Botons de tiges grises. “Aleshores, Xirinacs no era la dona i l’escriptora que és ara”, va admetre el cambrilenc en relació amb una autora que, per a Carod Rovira i els fidels lectors que l’acompanyaven també en la presentació del recull, “es presenta dura i pessimista des d’aquest balcó final de la seva vida“, però que es mereix, “per bé que calgui recordar-ho”, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un guardó que, estranyament, encara no té.
