Enguany, Catalunya Religió compleix 15 anys. Amb aquest pretext, els seus responsables van organitzar el passat dimarts 14 de maig una trobada al Palau Mercader de Barcelona amb representants i responsables de comunicació d’entitats afins i periodistes i professionals de la comunicació. L’acte, que va coincidir amb la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, va ser sobretot un espai obert per reflexionar sobre com millorar la presència del fet religiós als mitjans. Hi van participar, entre altres, el periodista i membre del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), Miquel Miralles, així com diferents personalitats vinculades amb Catalunya Religió, com ara el poeta i lingüista Carles Duarte, actual president del patronat de la Fundació Catalunya Religió i una de les moltes persones que es van implicar activament en aquest projecte informatiu des dels seus inicis l’any 2009.
Quina valoració fa d’aquesta trobada al Palau Mercader? Estan contents amb el nivell de participació que hi va haver?
L’assistència va superar les expectatives inicials. La resposta va ser excel·lent, i crec que això demostra la importància que té una iniciativa d’aquesta mena i de la tasca que es du a terme en el camp dels mitjans de comunicació en el sentit més ampli que treballen al servei d’una mirada espiritual sobre la realitat i, com en el nostre cas, amb una atenció preferent cap al món cristià i catòlic.
La trobada va incidir en la poca presència del fet religiós als mitjans. Els preocupa aquest fet?
Sí, és una preocupació compartida i que té a veure amb una certa manca de sensibilitat de la societat vers el fet religiós, la manera com es tracta, com s’aborda des dels mitjans. En aquest sentit, Miquel Miralles va fer una intervenció molt útil, ja que va mostrar la perspectiva d’algú que observa aquesta realitat des de fa molts anys i a més amb una responsabilitat institucional significativa.
Com a poeta i lingüista amb una àmplia obra, com valora la incidència del fet religiós en la literatura?
El fet religiós ha influït enormement en la literatura de creació que té aquesta dimensió espiritual. Això ha estat així pràcticament des de l’antiguitat. Els textos poètics que tenen una connotació religiosa són molt grans, i en el cas del món catòlic, des de l’Antic Testament, en tenim un munt d’exemples; un cas molt paradigmàtic és el Càntic dels càntics. Més enllà del missatge espiritual, aquests textos tenen una vocació d’incidir en el teixit més emocional i líric de l’experiència humana. Poesia i espiritualitat tenen vincles profunds.
En el seu cas, potser especialment.
Així és. Vaig publicar un llibre titulat Tríptic hebreu, i en aquests dies he estat fent uns textos sobre la passió segons sant Marc que em va demanar Miquel Pujol per a un acte que s’ha de fer a la catedral de Barcelona. Per mi és essencial aquesta naturalesa espiritual de la poesia. Hi ha poetes que poden considerar el fil literari més des de la perspectiva d’un joc formal, des d’un aspecte que prioritza la bellesa, la rima, l’impacte estètic estrictament. Però a mi em sembla que la poesia, si renuncia a la seva dimensió espiritual, és un exercici merament retòric, formal, que no commou. I la poesia, si no commou, no m’interessa.
Tornant a l’acte de ‘Catalunya Religió’, algú es va mostrar satisfet pel fet que hi hagués una quantitat significativa de joves. Què n’opina?
Crec que, per una banda, en aquests moments hi ha generacions joves que emergeixen amb una consciència espiritual major del que podria semblar no fa pas gaire temps. Hi ha un cert retorn a l’espiritualitat entre la joventut. I, per altra banda, hi ha un aspecte que, en el cas que ens ocupa, és rellevant, i és que en el món de la comunicació existeixen noves plataformes i mitjans digitals que viuen en un escenari diferent dels grans mitjans tradicionals, que requereixen grans inversions i estructures complexes. Aleshores, aquests nous mitjans com Catalunya Religió o Flama resulten més propers als joves perquè tenen aquesta vehiculació a través de les múltiples plataformes digitals actuals. Crec que des del món religiós s’han plantejat projectes que tenen aquesta capacitat d’aproximar-se al jovent; de fet, en aquests mitjans els joves han adquirit una posició de protagonisme i lideratge i han sabut construir espais dinàmics que incideixen positivament en la valoració social del fet religiós.
Creu que és bona la coexistència de diferents mitjans d’informació religiosa? Hi ha qui considera que potser fora millor unir esforços i fer una cosa més gran, i altres, en canvi, creuen que és millor que hi hagi pluralitat.
El fet que hi hagi pluralitat és bo, sempre que aquesta diversitat no vagi associada al conflicte, o a una manera agressiva d’entendre la feina periodística. Però si aquests mitjans conviuen amb harmonia, crec que són complementaris, i entre tots, aporten trajectòries, mirades, experiències diverses que sumen i enriqueixen el panorama informatiu. Cadascú ha de buscar el seu espai, no soc partidari de formes úniques, d’espais únics de transmissió i construcció de xarxes comunicatives. A més a més, em sembla que la societat actual és molt capil·lar, des d’aquesta perspectiva.
En l’acte al Palau Mercader hi va haver presència, entre altres, d’institucions educatives d’inspiració cristiana. Haurien de tenir més participació en els debats públics?
En el debat sobre el món de l’educació, la mirada més sensible al fet religiós es margina injustament i d’una manera que perjudica una comprensió integral del fet educatiu. En aquests moments, a Catalunya, tot el que té a veure amb l’escola concertada, és importantíssim; de vegades tinc la sensació que hi ha una actitud excessivament demagògica, tòpica, des d’algunes institucions sobre la manera i la importància i l’escenari de futur, com si no s’entengués que en una societat com la nostra, que té unes arrels cristianes claríssimes, explicar qui som prescindint del fet religiós és absurd, perquè som això, ho vivim, ho encarnem, és la nostra herència i el que ens identifica i ens projecta al món.
Des del punt de vista educatiu, costa que determinades opcions polítiques o determinats mitjans tinguin prou cura d’adonar-se de la magnitud de tot això, i del fet indispensable que sigui considerat adequadament. Per tant, les escoles vinculades a l’humanisme cristià i al cristianisme en conjunt, han de ser més valorades i més tingudes en compte en el debat sobre el futur de l’educació i sobre els models educatius pels quals cal apostar.
Vostè és director general de la Fundació CIC, Coneixement i Cultura, una entitat al servei de la societat catalana en els àmbits de la cultura i de l’educació. Té a veure amb el Centre d’Influència Catòlica, nascut en temps de la dictadura?
La Fundació CIC va néixer l’any 1950 amb el nom de Centre d’Influència Catòlica Femenina (hi havia una efa al darrere); actualment no és això. No som un centre educatiu vinculat a cap orde religiós, però sí que tenim un ideari explícit —l’autor n’és Francesc Torralba— que coneixen tots els docents i famílies que hi porten els seus fills, que és l’humanisme cristià i impregna tota la institució.
