David Pagès i Cassú, filòleg, docent i escriptor ens endinsa en el món de la intersecció entre la fe i la identitat catalana amb un llibre revelador, Fe arrelada (MMV Edicions), que presentarà el pròxim 16 de maig, a les 19:00 hores, a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona. En aquesta entrevista, es descobreix la seva inspiració, així com la seva passió per explorar com la fe enriqueix la vida quotidiana i com es manifesta la catalanitat en l’expressió cristiana.
Com neix la idea d’escriure aquest llibre?
El 2022 s’acomplia el 25è aniversari del meu primer article que entrellaçava dos mons que sempre han estat molt presents en la meva vida: el de la fe i el del país. Amb els anys n’hi ha hagut molts més, d’escrits, que han pres forma d’articles, entrevistes i ressenyes. Tot seguint uns criteris de selecció, els vaig aplegar en una “garba”, la qual em va permetre traçar un cercle rodó, fer-lo visible, projectar-lo… i, alhora, donar un caràcter més perenne als escrits, els quals tenen plena vigència.
Com ens pot ajudar aquesta lectura en el nostre dia a dia com a creients?
Tots els treballs tenen en comú l’interès per la vivència cristiana i alhora el sentiment de país. Hi ha moltes reflexions i experiències que poden ajudar a aprofundir en els valors de l’evangeli, a viure’ls amb plenitud i a transmetre que “estimar” no és “un verb”, sinó “el verb”, el qual cal conjugar cada dia i a tot arreu. A nivell personal, m’ha ajudat a tenir més arguments per entendre i viure el cristianisme i, alhora, a aprofundir en la vida i l’obra de persones il·lustres i referencials, compromeses tant amb l’església com amb el país.
De quina manera creu que es relacionen fe i país, cristianitat i catalanitat?
En la introducció del llibre hi surt una citació del papa Francesc que escau d’esmentar: “No hi ha obertura entre els pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals; no em trobo amb l’altre si no tinc un substrat on soc ferm i arrelat, perquè des d’allà puc acollir el do de l’altre i oferir-li alguna cosa veritable”. La catalanitat i la “cristianitat” han estat —i són— dos pilars bàsics per a la vertebració del nostre poble. No es pot entendre el país ni la seva identitat sense aquests dos grans universos, que, al llarg dels segles, l’han configurat, l’han afaiçonat i li han donat una personalitat ben definida; és a dir, ens han portat a ser qui som, com som i a veure el món d’una manera determinada, nostra, pròpia, que s’enriqueix contínuament de maneres diverses. Cal tenir en compte, a més, que el cristianisme va molt més enllà de la dimensió espiritual i abraça moltes àrees i disciplines.
El títol del llibre, Fe arrelada té, doncs, un doble sentit?
Sí, el de fe viva i pregona i, també, el d’una església arrelada al país, posant en valor la llengua pròpia. Podem dir que sintetitza l’esperit d’inculturació de l’Església en cada lloc, defensat, per exemple, pel document Arrels cristianes de Catalunya.
Pere Fàbregues, en el seu comentari de llibre, afirma que en llegir les entrevistes s’entreveu més goig i esperança que no pas de decepcions en els teus interlocutors. Com va viure vostè les entrevistes?
En els meus escrits sempre procuro que s’hi transmeti esperança, optimisme, positivitat. Cultura, cultura popular, fe, grans homes i dones, història, llengua, país, persones anònimes, tradició… són temes que tracto amb freqüència amb la voluntat de contribuir que perdurin i que agafin més força, tot adaptant-los als temps actuals. Com les vaig viure? Totes les persones entrevistades em van transmetre que viuen la fe amb alegria i que els omple plenament.
En recorda alguna d’especial, que hagi tingut en vostè un ressò en els dies que han seguit?
De cada una d’elles, en podria explicar anècdotes, vivències, reflexions… Una de molt especial? La que vaig fer al P. Josep Massot, amb motiu del seu 80è aniversari, pocs mesos abans que morís. El P. Massot era un gegant, un home que estava a l’altura del més grans, com ara Ramon Llull, també mallorquí. Resseguir les diferents etapes de la vida d’aquest monjo benedictí va ser un goig i un privilegi.
A qui li agradaria entrevistar?
La veritat és que tinc molts de noms anotats a l’agenda. Ara mateix, fra Octavi, que ha estat recentment nomenat bisbe de la nostra diòcesi, la diòcesi de Girona. També, el papa Francesc. Aquesta entrevista, però, potser costarà una mica més d’aconseguir perquè ja ho he intentat algun cop i no me n’he acabat de sortir. Ho continuaré intentant, tanmateix.
El pròleg és escrit pel biblista Joan Ferrer, i l’epíleg, per la priora-administradora del Monestir de Sant Daniel de Girona, M. Assumpció Pifarré. Com l’han inspirat o acompanyat ells en la seva feina d’escriptor?
Tots dos acceptaren la petició que els vaig fer d’escriure, respectivament, el pròleg i l’epíleg del llibre, la qual cosa els vaig agrair molt. Tant l’un com l’altra són persones admirables, bones, exemplars, sàvies, amb les quals comparteixo amistat i, també, complicitats en molts temes.
Joan Ferrer en el seu pròleg diu que qui el llegeix podrà trobar guspires de fe i amor per la llengua catalana que omplen de sentit la vida. Quines persones voldria que el llegissin?
Soc professor. Tinc vocació de docent. Porto la pedagogia dins meu. El llibre està obert a tothom. M’agradaria que el llegís quanta més gent millor. Penso que qualsevol persona, independentment del seu grau de compromís amb la fe i amb el país, s’hi pot sentir còmoda i en pot treure bons aprenentatges.
Com ha estat l’acollida de lectors i lectores, quins comentaris ha rebut?
N’estic content. Moltes persones m’han comentat que el llibre els ha fet un bon servei i que, alhora, la lectura els ha resultat plaent, la qual cosa em satisfà molt. Cal dir que en la part final hi ha dues pàgines a l’abast del lector, on pot anotar els comentaris i les reflexions que els ha suggerit la lectura del volum.
