La virtut de l’esperança va centrar la catequesi del papa Francesc en l’audiència general d’aquest dimecres, celebrada a la plaça de Sant Pere, perquè “si no hi ha sentit en el viatge de la vida, si no hi ha res ni al principi ni al final, aleshores ens preguntem per què hem de caminar: per això, sorgeix la desesperació humana, el sentiment d’inutilitat de tot”.
“Si falta l’esperança, totes les altres virtuts corren el risc d’enfonsar-se i acabar en cendres. Si no hi hagués un demà fiable, un horitzó lluminós, només quedaria concloure que la virtut és un esforç inútil”, va indicar el Papa.
“El cristià té esperança no per mèrit propi. Si creu en el futur, és perquè Crist va morir i va ressuscitar i ens va donar el seu Esperit”, va assenyalar, per indicar tot seguit que aquesta virtut “no emana de nosaltres, no és una obstinació de la que vulguem convèncer-nos, sinó que és un do que ve directament de Déu”.
“L’esperança és una virtut contra la que pequem sovint: en les nostres nostàlgies dolentes, en les nostres malenconies, quan pensem que les felicitats passades estan enterrades per sempre. Pequem contra l’esperança quan ens abatim pels nostres pecats, oblidant que Déu és misericordiós i més gran que els nostres cors. Pequem contra l’esperança quan la tardor anul·la la primavera“, va dir Bergoglio.
“¡El món d’avui té tanta necessitat d’aquesta virtut cristiana! Com també necessita tant la paciència, virtut que camina de la mà de l’esperança. Els éssers humans pacients són teixidors de bé. Desitgen obstinadament la pau, i encara que alguns tenen pressa i voldrien tot i tot ja, la paciència té capacitat d’espera”, va remarcar el pontífex.
Finalment, el Papa va afirmar en la seva catequesi que “l’esperança és la virtut del que té un cor jove; i aquí, l’edat no compta. Perquè també hi ha gent gran amb els ulls plens de llum, que viuen una tensió permanent cap al futur” , al·ludint a “dos grans ancians de l’Evangeli, Simeó i Anna”.
“Déu perdona tot, Déu perdona sempre, som nosaltres els que ens cansem de perdonar”, va reiterar finalment Francesc, saltant-se el text escrit. “Demanem al Senyor que ens doni sempre la virtut de l’esperança, acompanyada de la de la paciència”.
A l’hora de les salutacions a les delegacions de pelegrins presents a la plaça de Sant Pere, el Papa va recordar que “avui, a la meva pàtria, a Argentina, se celebra la solemnitat de la Mare de Déu de Luján, la imatge del qual és aquí present. Preguem per Argentina, perquè el Senyor l’ajudi en el seu camí”.
Article publicat per José Lorenzo en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
Catequesi
Estimats germans i germanes,
A la darrera catequesi comencem a reflexionar sobre les virtuts teologals. En són tres: la fe, l’esperança i la caritat. Un cop passada reflexionem sobre la fe, avui és el torn de l’esperança.
«L’esperança és la virtut teologal per la qual aspirem al Regne del cel ia la vida eterna com a felicitat nostra, posant la nostra confiança en les promeses de Crist i recolzant-nos no en les nostres forces, sinó en els auxilis de la gràcia de l’Esperit Sant» (Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1817). Aquestes paraules ens confirmen que l’esperança és la resposta que s’ofereix al nostre cor quan sorgeix la pregunta absoluta en nosaltres: «Què serà de mi? Quina és la meta del viatge? Quin és el destí del món?».
Tots ens adonem que una resposta negativa a aquestes preguntes produeix tristesa. Si el viatge de la vida no té sentit, si no hi ha res ni al principi ni al final, aleshores ens preguntem per què hem de caminar: per això sorgeix la desesperació humana, la sensació de la inutilitat de tot. I molts podrien rebel·lar-se: m’he esforçat per ser virtuós, per ser prudent, just, fort, temperat. També he estat un home o una dona de fe… De què ha servit la meva lluita si tot s’acaba aquí? Si falta l’esperança, totes les altres virtuts corren el risc d’enfonsar-se i acabar en cendres. Si no hi hagués un demà fiable, un horitzó lluminós, només podríem concloure que la virtut és un esforç inútil. «Només quan el futur és cert com a realitat positiva, es fa suportable també el present.», deia Benet XVI, (Carta encíclica Spe salvi, 2).
El cristià té esperança no pas per mèrit propi. Si creu en el futur, és perquè Crist va morir, va ressuscitar i ens va donar el seu Esperit. «Se’ns ofereix la salvació en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present» (ibid., 1). En aquest sentit, una vegada més, diem que l’esperança és una virtut teologal: no emana de nosaltres, no és una obstinació de què ens volem convèncer, sinó que és un do que ve directament de Déu.
A molts cristians dubitatius, que no havien renascut del tot a l’esperança, l’apòstol Pau els presenta la nova lògica de l’experiència cristiana: «Si Crist no va ressuscitar, vana és la fe de vosaltres i vosaltres continueu en els vostres pecats. Per tant, també els que van dormir en Crist van morir. Si només per a aquesta vida tenim posada la nostra esperança en Crist, som els més dignes de compassió de tots els homes!» (1 Cor 15,17-19). És com si digués: si creus en la resurrecció de Crist, aleshores saps amb certesa que no hi ha derrota ni mort per sempre. Però si no creus en la resurrecció de Crist, aleshores tot es torna buit, fins i tot la predicació dels Apòstols.
L’esperança és una virtut contra la qual sovint pequem: en les nostres nostàlgies dolentes, en les nostres malenconies, quan pensem que les felicitats passades estan enterrades per sempre. Pequem contra l’esperança quan ens abatem davant dels nostres pecats, oblidant que Déu és misericordiós i més gran que els nostres cors. No ho oblidem, germans i germanes: Déu perdona tot, Déu perdona sempre. Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó. Però no oblidem aquesta veritat: Déu ho perdona tot, Déu perdona sempre. Pequem contra l’esperança quan ens abatem davant dels nostres pecats; pequem contra l’esperança quan a nosaltres la tardor anul·la la primavera; quan l’amor de Déu deixa de ser per a nosaltres un foc etern i ens manca la valentia de prendre decisions que ens comprometen per a tota la vida.
¡El món d’avui té tanta necessitat d’aquesta virtut cristiana! El món necessita esperança, com necessita tant la paciència, virtut que camina de la mà de l’esperança. Els éssers humans pacients són teixidors de bé. Desitgen obstinadament la pau, i encara que alguns tenen pressa i volguessin tot i tot ja, la paciència té capacitat d’espera. Fins i tot quan molts al seu voltant han sucumbit a la desil·lusió, que està animat per l’esperança i és pacient és capaç de travessar les nits més fosques. L’esperança i la paciència van juntes.
L’esperança és la virtut de qui té un cor jove; i aquí l’edat no compta. Perquè també hi ha gent gran amb els ulls plens de llum, que viuen una tensió permanent cap al futur. Pensem en aquells dos grans ancians de l’Evangeli, Simeó i Anna: no es van cansar mai d’esperar, i van veure l’últim tram del seu camí beneït per la trobada amb el Messies, a qui van reconèixer en Jesús, portat al Temple pels seus pares. Quina gràcia si fos així per a tots nosaltres! Si, després d’un llarg pelegrinatge, en deixar les alforges i el bastó, el nostre cor s’omplirà d’una alegria que mai no havíem sentit mai, i nosaltres també poguéssim exclamar:
«Ara, Senyor, pots, segons la teva paraula, deixar que el teu servent se’n vagi en pau; perquè han vist els meus ulls la teva salvació, la que has preparat a la vista de tots els pobles, llum per il·luminar els gentils i glòria del teu poble Israel» (Lc 2,29-32).
Germans i germanes, seguim endavant i demanem la gràcia de tenir esperança, esperança amb la paciència. Mirar sempre cap a aquesta trobada definitiva; pensar sempre que el Senyor és a prop nostre, que mai, mai la mort serà victoriosa! Seguim endavant i demanem al Senyor que ens doni aquesta gran virtut de l’esperança, acompanyada de la paciència. Gràcies.
