Joan Rigol, mort aquest dimarts a l’edat de 81 anys, esperava poder viure amb il·lusió l’inici de la celebració del mil·lenari del Monestir de Montserrat, que tindrà lloc al setembre. I també, en un futur no gaire llunyà, l’acabament de la basílica de la Sagrada Família. No ho podrà fer, però Rigol, que abans de fer el pas a la política i de secularitzar-se va ser rector de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de Barcelona, va esdevenir abans del seu traspàs “una figura política i religiosa que és difícil de veure en els temps actuals”, com destaca Xavier Aparicio, gerent del Patronat de la Muntanya de Montserrat, del qual Rigol va ser president de la comissió executiva (2011-2022). “Era un home de consens que sempre buscava el diàleg. Un tarannà propi del seu vessant cristià”, reconeix Aparicio.
Aquest caràcter és el que també va reconèixer en la seva personalitat el cardenal i arquebisbe emèrit de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, coneixedor de la mort de Rigol a primera hora d’aquest dimarts. “Des dels seus càrrecs polítics i socials, com ara ocupant la presidència del Patronat de la Junta Constructora de la Sagrada Família (2005-2011), va defensar l’opció de ser un home convincentment cristià“, diu Sistach. “Tot el que ha fet per a l’Església és un treball bonic, eclesialment i socialment; per això, cal demanar al Senyor que susciti cristians compromesos, també des del laïcat, per entregar-s’hi, com ho va fer Rigol“.
A la seva dilatada trajectòria política i acadèmica (es va doctorar en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya el 2008), Rigol hi va sumar la seva participació, com a membre actiu, en diverses institucions de caràcter sociocultural. Una d’elles va ser la Fundació Internacional Olof Palme, de la qual va ser un dels patrons fundadors, el 1989, al costat d’Anna Balletbò, l’actual presidenta d’aquesta organització dedicada a treballar pels drets humans, la pau, el desenvolupament sostenible i la solidaritat arreu del món.
“Quan ens vèiem, recordàvem com, quan era rector, ens deixava a un grup de joves amb idees de canvi social accedir a la seva parròquia per reunir-nos-hi, durant la dècada de 1960″, rememora Balletbò, que destaca la seva predisposició per reflexionar sobre qualsevol resolució que comprometés allò que era de la seva responsabilitat. “El 2009, va demanar una reunió privada amb Víctor Morlán, polític del PSOE, per comentar la manera com el pas d’una línia de metro, a pocs metres de la basílica de la Sagrada Família, podia afectar el mínim possible el temple“, argumenta la també exdiputada al Congrés dels Diputats.
“Aquesta actitud de no amagar-se del seu caire cristià va ser un punt que sempre manifestava sense cap mena de problema, per bé que alguns polítics, a vegades, ho vulguin evitar”, destaca Jordi Breu, un dels impulsors del Memorial bisbe Joan Carrera. El també editor de Mireu els lliris del camp. Bisbe Joan Carrera, un testimoniatge de fe, una obra recentment publicada i de la qual Rigol no va poder participar per problemes de salut, destaca que “tots dos [Rigol i Carrera] van viure moments en què calia ser valents per ser polític cristià i cristià polític“.
Per la seva part, Eduard Sala, director de Càritas Diocesana de Barcelona, destaca que Joan Rigol, qui va ser conseller i president de la comissió social d’aquesta entitat, sempre aspirava a ser una bona persona, encarnant valors d’humanisme cristià i defensant la dignitat de tota persona humana, amb el bé comú al centre. “Últimament, malgrat la malaltia que patia, va mantenir la seva amabilitat, serenor i humilitat, expressant gratitud i confiança en un Déu que abraça“, admet el director de l’organització diocesana, per a qui la vida de Rigol “insta especialment als responsables polítics perquè aprenguin a construir ponts i a buscar el consens en benefici del bé comú”, conclou.