La música i el compromís amb els més desfavorits semblen fondre’s en la vida d’Ignacio Cabello Llano (Madrid, 1996). Aquest jove, d’ampli somriure i historiador per la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de llançar el senzill ‘La imagen del Nazareno’ —videoclip inclòs—, que vol ser una particular antisaeta reflexiva sobre els Crists sofrents que es veuen quotidianament en la societat.
Cabello, que també és màster en Ciències de les Religions per la Universitat Complutense de Madrid, expressa que els seus tres pilars de fe són la família, el moviment Comunió i Alliberament en el qual viu la seva fe, i en l’associació Bocatas, on col·labora des de fa més d’una dècada repartint aliments i companyia a veïns de la Cañada Real. “Estar amb aquests amics del carrer s’ha convertit en una escola de vida”, assegura emocionat.
Apassionat per l’edat mitjana i amb l’aparença de joglar portant la guitarra a l’esquena, Cabello explica que no entén un cristianisme sense arribar a “encarnar-se en el sofriment dels altres“, i manifesta que si bé, la pietat popular a Espanya és rica, a vegades els creients cauen en la temptació d’oblidar-se que també existeixen “Crists vius” en les perifèries, com als que canta en la seva cançó i als quals constantment fa referència el papa Francesc.
Quines han estat les motivacions que l’han portat a donar-li una composició artística al poema La imagen equivocada en el qual es basa la seva cançó?
Efectivament, la cançó neix de la meva experiència a Bocatas. Estava fent el camí de Sant Jaume amb ells en 2022 durant la Setmana Santa. Estàvem en Luarca (Astúries) i després de missa, va sortir la banda a fer un assaig general per als passos. Estàvem escoltant allò i vaig recordar aquest poema. I, sense entrar en contradicció amb allò que veia, em vaig dir a mi mateix que aquell cristianisme em no em satisfeia en comparació amb allò que vivia quotidianament amb els pobres en Bocatas.
Com va ser el procés de musicalització.
Sí. Jo toco la guitarra, canto molt, m’agrada compondre encara que tinc poques coses publicades. Va haver-hi un moment en què em vaig aprendre ‘La Saeta’, el poema de Machado amb música de Joan Manuel Serrat. Me la vaig aprendre perquè és una cançó molt bella i va ser quan vaig dir: ‘Si existeix una saeta de Machado i Serrat, per què no una antisaeta d’Ignacio Cabello i Gabriela Mistral? Com que fins i tot en aquest moment, pensava que el poema era d’ella i no, era de Martín Valmaseda, un sacerdot marianista que durant molts anys va ser missioner a Guatemala.
Vaig començar a compondre a base d’assaig i error amb la guitarra, musicalitzant i estudiant la mètrica, fa uns dos anys. L’estiu passat vaig perdre el meu mòbil a la muntanya i, amb ell, molts arxius de veu, incloent-hi aquesta cançó. Aquest gener de 2024, vaig trobar novament en l’ordinador la lletra del poema i vaig decidir reprendre el projecte tornant a musicar el poema. Vaig gravar una maqueta i la vaig anar ensenyant a amics i de tots vaig rebre comentaris positius. La vaig cantar en dinars i esdeveniments amb amics i molts em van animar a anar fins al final, gravant-la professionalment.
Aquest poema també l’afecta en el pla personal perquè viu la seva fe enmig de la població exclosa. Com van influir aquestes vivències a l’hora de plasmar aquest treball musical?
La meva vivència de fe no és únicament Bocatas. En realitat Bocatas és part d’una realitat més gran que és Comunió i Alliberament. Una de les claus del carisma d’aquest moviment és la realitat de l’encarnació. Déu es va fer carn i roman en la història, en la carn de l’Església que som tots els cristians i l’aportació de Bocatas en concret és a través la gent que pateix.
És fàcil, i això es veu en la realitat sociològica de l’Església espanyola, que es tendeix ideològicament cap a la dreta, la comoditat, tenir una família nombrosa, etcètera, i marginar temes que com a creients hauríem d’estar mirant. Jo per gràcia divina vaig acabar a Bocatas, on em poso contínuament davant del sofriment de les persones, i la dura realitat que viuen en el fons els salva, i és el mateix que em salva a mi. El que al final aprenem tots, tant els que ajudem com aquells que reben l’ajuda, és que en el fons necessitem tots el mateix. Som éssers humans que necessitem voler i sentir-nos volguts. Per això, totes les fronteres a Bocatas es dilueixen.
Precisament, ha gravat el videoclip enmig d’una zona conflictiva, la Cañada Real, enmig dels exclosos.
Si un vol trobar a Crist, com diu el poema en el qual està inspirada la cançó, que no el busqui en les estàtues de fusta i guix, sinó entre les persones de carn i ossos que pateixen com va patir Crist. Per això tenia clar que si gravava un vídeo, volia que acabés allí a la Cañada Real.
Al principi, la meva idea va ser plasmar en vídeo la lletra del poema, és a dir, el diàleg entre l’imatger i el client, quedant-nos en el sentit literal del poema, que és buscar Crist enmig dels qui pateixen. I per això la història del videoclip és una carrera des del Palau Reial fins a la Cañada Real, des del centre, net i vistós, fins a la perifèria, bruta i cocambrosa. Però després vaig veure al poema un altre possible nivell de lectura en què entra en joc la pregunta vocacional i artística, i és aquesta segona interpretació, unida a la primera, la que vaig voler expressar al videoclip. La pregunta amb què comença el poema De què vol vostè la imatge?
Ja no la fa un escultor a un client, sinó jo, o qualsevol de nosaltres, escultors de la nostra vida, a Déu, el nostre client. Senyor De què vols tu la imatge? Quina imatge vols que faci amb el meu art i la meva vida? Quina imatge d’Església vols que fem els cristians?. El que començo a intuir a la meva vida és que la resposta a aquesta pregunta passa per estar al costat dels qui pateixen: l’obra d’art que Déu espera dels cristians és que visquem segons l’Evangeli, ni més ni menys, i per això, per viure com va viure Jesús, no podem viure d’esquena els qui més pateixen
El papa Francesc ha posat l’accent, des de la doctrina social, en la cura als descartats i els pobres de la societat. Aquesta musicalització vol ser una aportació evangelitzadora en aquest sentit?
Absolutament. La cançó no ho pretén, però sintonitza bé amb el magisteri del papa Francesc, i em consta per les interaccions i comentaris que m’ha arribat de persones allunyades de l’Església, que solen comentar el típic de ‘Jesús de Natzaret és una bona persona, però no crec en aquesta Església’ o ‘no crec en una Església de poder i diners’. Gent d’aquest tipus m’escriu dient-me ‘fa temps que no em commovia alguna cosa que tingués a veure amb el cristianisme’ i ‘Si tu dius que això és el cristianisme, m’agrada’.
En definitiva, el Senyor farà el que hagi de fer amb la cançó, que ja no és meva. Una amiga va dir alguna cosa que em va agradar molt. ‘És el regal d’Ignacio al món’. Efectivament, va ser un regal que em vaig sentir cridat a fer.
