“Alça’t i vés-te’n”. I el Papa va entrar a l’illa de Venècia amb llanxa. Solcant les onades per trobar-se amb centenars de joves que l’esperaven i amb qui va mantenir una trobada abans de la missa a la icònica plaça de Sant Marc. Una estampa mai vista abans, amb el fons de la bellesa dels canals d’una de les ciutats més boniques (i massificades) de la Terra.
En el seu discurs als joves venecians, el Papa va convidar a “fer el somni del Senyor: ser testimonis i experimentar la seva alegria”. “No hi ha cosa més bonica”, va confessar, mostrant la seva profunda admiració davant de la ciutat. “Amics, aquí a Venècia, ciutat de la bellesa, vivim junts un bell moment de trobada, però aquesta nit, quan cadascú estarà a casa seva, i demà i els dies que vindran, ¿d’on partim per acollir la bellesa que som i alimentar l’alegria?”, va preguntar, suggerint dos verbs: “Aixeca’t i vés-te’n“.
En primer lloc, aixeca’t. “Alça’t de terra, perquè hem estat fets per al Cel. Aixeca’t de les penes per mirar cap amunt. Aixeca’t per estar davant de la vida, no assegut al sofà. Alçar-se per dir ‘Aquí estic!’ al Senyor, que creu en nosaltres. Alçar-se per acollir el do que som, per reconèixer, abans que res, que som preciosos i insubstituïbles”, va subratllar, instant a reconèixer-nos “com un regal”, perquè “per a Déu no ets un perfil digital, sinó un fill, que tens un Pare al cel i que, per tant, ets fill del cel“.
Davant d’això, Bergoglio va admetre que “sovint ens trobem lluitant contra una força de gravetat negativa que llença de nosaltres cap avall, una inèrcia opressiva que vol que ho vegem tot gris“. “Hem de deixar-nos aixecar, deixar que ens porti de la mà el Senyor, que mai defrauda els qui confien en Ell, que sempre aixeca i perdona”.
“Quan comets un error i caus, què fa Ell? Es queda aquí, al teu costat, i et somriu, disposat a agafar-te de la mà. No t’ho creus? Obre l’Evangeli i mira el que va fer amb Pere, amb Maria Magdalena, amb Zaqueu, amb tants d’altres: meravelles amb les seves fragilitats. lliga els nostres errors al seu dit, sinó que ens dona la mà”.
I, una vegada aixecats, “depèn de nosaltres romandre drets”, quan “tenim ganes d’asseure’ns, de deixar-nos anar, de deixar-nos portar. No és fàcil, però és el secret”. La constància. “Avui vivim d’emocions ràpides, de sensacions momentànies, d’instints que duren instants. Però així no s’arriba lluny”, va explicar el Papa, posant com a exemple “els grans èxits” aconseguits per esportistes, artises o científics, que “no s’assoleixen de cop”.
“Aquí el risc és deixar-ho tot a la improvisació: prego si em ve de gust, vaig a missa quan em ve de gust, faig coses bones si em ve de gust… Això no dona resultats: cal perseverar, dia rere dia. I fer-ho junts. Junts: el ‘fes-ho tu mateix’ en les coses grans no funciona. Per això us dic: no us aïlleu, busqueu els altres, experimenteu Déu junts, seguiu camins de grup sense cansar-vos”, va demanar als joves.
“Potser digueu: ‘Però tots els que m’envolten estan sols amb els seus telèfons mòbils, enganxats a les xarxes socials i als videojocs’. I tu, sense por, vas a contracorrent: agafa la vida a les teves mans, involucra’t; apaga la tele i obre l’Evangeli; deixa el mòbil i troba’t amb la gent!”.
“Em sembla sentir la teva objecció: «¡No és fàcil, sembla anar contracorrent!»”, va admetre. “Però la mateixa Venècia ens diu que només remant amb constància s’arriba lluny. Per descomptat, remar requereix regularitat; però la constància recompensa, encara que costi esforç. Així que, nois, això és aixecar-se: deixar que Déu us porti de la mà per caminar junts!”.
El segon verb, després d’aixecar-se, és “anar”. “Amics, és cert que moltes coses al món no van bé, però la precarietat que respirem no pot ser una excusa per quedar-nos quiets i queixar-nos: som al món per incomodar-nos, per sortir a trobar els que ens necessiten. Així és com ens trobem a nosaltres mateixos”, va recordar.
“Saps per què sovint ens extraviem? Perquè orbitem al voltant de la nostra ombra”, va dir, però “qui es gasta pels altres es guanya a si mateix, perquè la vida només es posseeix donant-la. Però si sempre girem al voltant del nostre jo, a les nostres necessitats, a allò que ens falta, sempre ens trobarem de nou a la casella de sortida, abatuts amb cara llarga, potser amb la idea que tothom està enfadat amb nosaltres”.
Perquè “la vida demana ser donada, no gestionada; sortir del món hipnòtic de les xarxes socials que anestesien l’ànima”, va finalitzar el Papa, reclamant als joves: “Nois, no sigueu professionals del tecleig compulsiu, sinó creadors de novetat!”. “És l’estil de la gratuïtat, que et treu de la lògica nihilista del ‘faig per tenir’ i del ‘treball per guanyar’. Sigueu creatius amb la gratuïtat, doneu vida a una simfonia de gratuïtat en un món que busca el benefici. Aleshores sereu revolucionaris. Aneu, lliureu-vos sense por!”.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
